Calendari d’Advent -DIY-

S’acosta el Nadal!

Ha arribat el fred de cop i encara no em faig a la idea que el Nadal sigui d’aquí un mes! Ja fa dies que les botigues han començat a posar les decoracions nadalenques i jo també m’he enfilat a l’altell i he tret la bossa amb tots els ornaments. De moment no els tinc tots col·locats, però aquesta setmana espero tenir una mica d’ambientació pre-festiva a punt! ;)

Des que tenim en Roc que ens hem agafat més seriosament el tema del Nadal i anem a buscar l’avet a la Fira d’Espinelves i tot…

De moment però, he començat amb una manualitat molt senzilla i econòmica que em fa molta il·lusió! El calendari d’Advent. En Roc encara és petit però m’agrada molt aquesta tradició i no m’he pogut esperar un any més! Començo ja!

Us explico com ho he fet:

Material

  • Cordill rústic
  • Pinces de fusta petites (les meves tenen uns cors)
  • Bosses de paper craft típiques de posar entrepans
  • Tampons de l’abecedari i tinta
  • Un regalet per cada dia ( aquest tema és el que tinc ara pendent… he comprat algunes cosetes, un xiulet, una pilota de goma, un conte miniatura, un espantasogres… )

web5

Vaig estampar la data a la part inferior dels sobres amb els tampons, no cal que us quedi perfecte, la gràcia està en que es vegi “handmade”.

Després amb el cordill vaig calcular una llargada aproximada perquè m’hi capiguéssin 7 sobres, la qüestió és fer un calendari setmanal i cada setmana anar posant els sobres nous. I amb les pinces vaig aguantar-los. Jo tenia pincetes amb uns cors i les vaig utilitzar pel primer i últim sobre.

A més ho vaig decorar una mica amb una branca d’avet i unes fulles de galzeran del jardí de casa.

Ho hem posat a l’entrada de casa i així cada dia podrem obrir un regalet! :)

web3

web2

La resta de sobres els tinc guardats, els anirem canviant setmanalment.

Què us sembla??? Oi que és super senzill i xulo? Espero que us hàgi agradat i que us animeu a fer-ne un pels vostres peques!

Ara només em falta pensar en els regalets, a veure si em doneu algunes idees… que 25 dies son molts!!!!

Happy Blogging! ;)

Teta o no teta? Aquesta és la qüestió!

Fa temps, abans de plantejar-me seriosament ser mare, pensava que jo no donaria el pit als meus fills. Em feia molta angúnia la idea de tenir una criatura enganxada als mugrons, se’m posava la pell de gallina (literalment) només de pensar-hi.

Tenia molt clar que faria biberó des del primer dia, a més, coneixia moltes persones que ho havien fet i m’havien explicat que era el millor sistema i que a més podries compartir les tomes amb el pare i tu descansar a la nit. Ho tenia claríssim i ho veia la cosa més lògica del món, això de donar el pit era cosa de hippys.

A més, jo també havia pres biberó perquè la meva mare es va “quedar sense llet” com la majoria de les nostres mares… Cosa que també em podria passar a mi i no seria tan estrany! Oi?

Però quan em vaig quedar embarassada vaig començar a llegir i a informar-me. Quan tens un ésser viu dins teu i notes com es mou i va creixent de mica en mica prens una consciència diferent de les coses. Analitzes els pros i els contres de tot i acabes prenent decisions que potser són totalment contràries a les teves idees anteriors. I això és el que em va passar a mi.

Vaig llegir a Carlos González, Rosa Jové, Laura Gutman, Michel Odent entre d’altres. I tots coincidien en el mateix, la lactància materna és el millor aliment pel nadó i el cos de la mare el seu hàbitat natural.

A partir d’aquí vaig començar a donar-hi voltes… Com fer que el meu fill se senti feliç i nodrit d’amor sense implicar el meu propi cos en la criança? De fet ja havia implicat el meu cos en gestar-lo. Estava disposada a entregar-me tota jo? En cos i ànima?

D’aquesta reflexió se’n podrien extrapolar conclusions equivocades, espero que no ho interpreteu així! Les mares que no han alletat els seus fills em podrien dir que elles s’han entregat en cos i ànima sense donar el pit. I no ho dubto, no tinc cap dubte que una mare que dóna biberó pot ser tan o més bona mare que una que dóna el pit.

Aquesta decisió tan personal hauria de ser respectada per sobre de tot. El que està clar és que un nadó necessita una mare feliç i entregada, una mare sense angoixes. Cadascú ha de prendre les seves pròpies decisions coneixent-se en profunditat. I això és el que vaig fer jo.

IMG_6721 copia 2

La conclusió final sempre hauria de ser la mateixa: Jo vull ser una mare feliç i lliure i per aquest motiu he decidit donar/no donar el pit al meu nadó.

L’opció triada és una aposta personal i respectable, és una aposta per la teva salut mental i la teva integritat. No jutjaré mai una mare que dóna biberó convençuda de fer-ho, ella té els seus motius, com jo tinc els meus per donar pit, donar-lo a demanda i donar-lo tot el temps que em sembli convenient.

Per altra banda no deixaré d’evidenciar i defensar que el millor aliment sense cap mena de dubte, és per sobre de tot, la llet materna. Que és una evidència que les llets artificials alimenten i els nens creixen igualment sans en la gran majoria dels casos. Tot i així cal saber, que la llet artificial no deixa de ser un producte elaborat i com a tal també té els seus inconvenients.

Dit això, jo vaig analitzar pros i contres de donar pit. Vaig mirar cap a dins meu i em vaig fer les següents preguntes: Puc fer-ho? Vull entregar el meu cos a totes hores? Serè capaç de gestionar el cansament? Serè capaç de gestionar les meves emocions si es complica la lactància? Sóc conscient que potser hauré de demanar ajuda? Vull per sobre de tot alletar el meu fill?

Vaig arribar a la conclusió que totes les respostes eren un Sí. Al començament tenia dubtes, però a mesura que m’anava informant i s’acostava el moment del part veia molt clar que seria la millor aposta. Tot i així temia el primer moment de contacte, aquella por a tot el que desconeixem… i que se’m feia una mica estrany. I si no m’agradava la sensació? Seria una mala mare pel fet de donar-li el pit i després voler-li retirar?

I realment, en el moment que em van posar en Roc a sobre, no sé a vosaltres, però a mi em va sortir tan natural i ell era tan petit però tan llest i tan mamífer que tot solet es va enganxar i si em preguntes com va anar, et diria que ni me’n recordo. Només que va ser un moment natural i preciós.

IMG_9276 copia

I aquí va començar la meva relació d’amor amb la lactància. Al començament com amb tota relació costa trobar-te còmode, la falta de confiança i aquestes coses… Però per sort he de dir que no vam tenir cap problema concret, tret de les molèsties lleus dels primers dies i de les famoses crisis de creixement, que són mereixedores d’un post a part.

Un cop ens vam conèixer bé en Roc i jo vam gaudir plenament dels nostres moments íntims, d’aquesta connexió màgica que es crea, del privilegi que només tenim les dones i que, des del meu punt de vista, val la pena aprofitar. És el millor regal que podem fer als nostres fills i també un regal per a nosaltres mateixes.

Si em pregunteu si ho recomano, diré dràsticament Sí!! Però també us diria que feu una introspecció personal, les opinions dels altres us poden confondre… La millor manera és conèixer-vos a fons, informar-vos al respecte i decidir. Sigues mare com tu vols i no com et diguin els altres i seràs una mare feliç.

Nosaltres de moment seguim gaudint de la nostra preciosa relació i espero que sigui per molt temps!!

IMG_2887 copia

Us recomano una lectura que em va ajudar molt amb la lactància: “Un regal per a tota la vida” de Carlos González.

I un consell si m’ho permeteu. Si estàs decidida a alletar el teu fill i tens problemes de clivelles, dolor, etc. és MOLT MOLT MOLT important que demanis ajuda el més aviat possible a la teva llevadora o a una assessora de lactància.  NO HO DUBTIS!

Happy Blogging ;)

Melanzane alla Parmigiana

Aquesta recepta tenia moltes ganes de compartir-la perquè és un dels meus plats preferits!

M’encanta! I ara que és temporada d’albergínies a casa ens posem les botes. És una mica elaborada però val la pena perquè el resultat és suculent.

Serveix d’entrant o plat principal, acompanyament d’un plat de carn… Però vigileu perquè és força contundent, amb una ració petita ens fas prou. A més és una bomba calòrica, ja que porta molt de formatge. Tota una temptació!

Comencem pels ingredients ( per a 8 persones):

  • Un kg d’albergínies (com més grosses, millor us anirà per a laminar-les)
  • Tomàquet concentrat (2 cullerades)
  • Polpa di pomodoro (1 llauna de 400gr.)
  • 6 tomàquets ben madurs (de branca o de pera)
  • Formatge parmigiano ( 350 gr.)
  • 2 Mozzarella fresca de Bufala DOP Campana
  • Alfàbrega fresca ( les fulles d’una branca)
  • 3 grans d’all (al gust de cadascú, poden ser 2 o 3)
  • 2 costelles de porc
  • Sal
  • Oli d’oliva
  • Bitxo ( un punt per donar el toc picant)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Elaboració

Laminem les albergínies de tal manera que quedin talls ni molt gruixuts ni molt prims. La millor manera és laminar-la transversalment perquè les làmines quedin allargades en lloc de rodones. Si teniu una mandolina genial, sinó paciència i amb un bon ganivet intenteu que us quedin més o menys regulars.

Un cop heu tallat totes les albergínies les heu de posar en un colador gran salant-les per capes. La sal aconsegueix que deixin anar l’aigua o sigui que com més estona les deixeu, millor. Nosaltres les hem deixat aproximadament una hora amb un plat a sobre ben premudes perquè vagin suant.

Talleu les mozzarelles a rodelles i deixeu-les en un colador perquè vagin perdent tota l’aigua de tal manera que un cop les cuinem no ens deixin massa aigua a la plata.

Ratlleu també el parmesano i reserveu, nosaltres ho fem amb la Thermomix perquè comprem el formatge en un tros gran, però podeu comprar-lo ja ratllat o demanar al vostre xarcuter de confiança que us el ratlli.

Passada una hora, fregiu les albergínies en oli abundant (opcionalment les podeu enfarinar, nosaltres no ho fem perquè el plat quedi més lleuger). Les reserveu en paper absorbent perquè perdin el sobrant d’oli. Aneu ratllant els tomàquets madurs i reserveu en un plat.

Paral·lelament doreu en una cassola amb un xic d’oli la carn de porc, les costelles millor si són tallades a trossos. Reserveu-les. A la mateixa cassola sofregiu 3 alls ben picats i un cop rossos afegiu el concentrat de tomàquet, prèviament dissolt en un parell de dits d’aigua. Compte que això esquitxa moltíssim, s’ha de remenar de seguida durant uns 3 minuts fins que l’aigua redueix.

Afegiu la polpa di pomodoro, el tomàquet ratllat, les fulles d’alfàbrega, les costelles, el bitxo i un polsim de sal. El tomàquet ha de fer xup-xup amb la carn durant uns 30 minuts a foc lent perquè els gustos es fusionin. Aneu remenant vigilant que no se us cremi el fons. Quan creieu convenien corregiu de sal i si trobeu la salsa un xic àcida, podeu afegir un toc de sucre. Aquesta salsa no ha de ser picant, per tant no us excediu amb el bitxo, només s’hi ha de trobar un accent picant de fons.

Apagueu el foc, separeu la carn que un cop freda podeu utilitzar per menjar a part i reserveu. En una font per enfornar podeu començar a muntar la melanzane. Al fons podeu posar una capa d’albergínies tapant tota la superfície, a sobre una capa de salsa de tomàquet i alguns trossets de mozzarella i el parmigiano ratllat. I així anar fent capes fins que la font quedi plena.
El procediment és el mateix que el de muntar una lasanya o una mussaca. Tingueu en compte que a cada capa haureu de creuar les làmines de les albergínies, si a la de sota comenceu en un sentit, a la següent hauran de posar-se en sentit contrari. Fer-ho així t’assegura la consistència del plat. I res més! Al forn uns 40 minuts perquè tot el formatge quedi ben fos!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ja veieu que tot i ser elaborat és força senzill!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Si teniu convidats és una molt bona opció per a quedar bé.

Va! Qui s’anima? Bon profit!!!!

Happy Blogging! ;)

Postals de Nadal

 S’acosten les dates nadalenques i aviat haurem de començar a pensar en la postal de Nadal! Aquest any em falten idees!!!

M’encanten les festes de Nadal ara que tinc un nen! Abans les avorria però ara em fa molta il·lusió fer l’arbre i decorar la casa, les cançons, el caga-tió…

Aquest any en Roc és més gran i serà més complicat que es deixi disfressar, necessito un bon pla  :)

Vaig buscant idees però no tinc massa clar com ho farem encara… L’any passat ens va quedar molt xula i costa superar-se!

Sempre m’inspiro al Pinterest, us penjo algunes idees per si us encaixen. Algunes a mi no em serveixen perquè ja és massa gran… però són tan boniques!!!

34b64b9c0d3ce888ebc39c3fadee1f43       396f55ecf8c232288ef902685eccdb7c

f3592b301ddba92b8ca010615000c954 64d85aca23f7f8a9229962a7b8d0c4c0

09ead8abb9ec4a7b4ce437924f05a97b

ebb4d2cdcec1fad71b115e5518465850La que vaig fer l’any passat m’encanta i ara em costa més decidir com ho farem, em falta temps i em falta inspiració. Però segur que al final m’en surto!

Us ensenyo com em va quedar l’any passat!

BonNadalp1

Oi que és xula???? A mi m’encanta i a tothom li va agradar molt també!

Em posaré a treballar-hi i a veure si aviat comparteixo la definitiva! ;) Us faré esperar una mica per aixó… Vinga animeu-vos vosaltres també!

Happy Blogging ;)

El nostre primer aniversari

En Roc ha fet un any! Ja fa quasi un mes i ara que ho veig amb una mica de perspectiva, puc reflexionar al respecte…

El 6 d’octubre del 2014 va néixer, m’hauria agradat que fos el dia que ell hagués triat venir, però va ser una data decidida pels metges… Em queda aquesta espineta clavada, celebro que té un any però encara em costa acceptar que no hagués pogut decidir tot sol quan era el seu moment… Una inducció programada a la setmana 41 i 3 dies, em pregunto moltes vegades què hauria passat si ens haguéssim esperat una mica més? Ell estava bé, no patia, però com sempre, aquesta impaciència que tenen de programar-ho tot!

IMG_7559 copia

Tinc una sensació agredolça, per una banda penso en tots els bons moments que ens ha regalat, tot el que he après i la fortalesa que m’ha donat el fet de ser mare; i per altre costat prefereixo no pensar en el part… Un moment que hauria de ser tan sagrat i respectat i en canvi va ser guionitzat, protocol·litzat, medicalitzat… Em vaig sentir tan desprotegida, tan vulnerable… Sentir que no prens cap decisió, que no hi pintes res, ni jo ni en Ricard podíem controlar res… Molta impotència!

Però fent balanç, he de dir que pesen més les coses positives, que ser mare és l’experiència més potent que he viscut fins ara. Dic potent, però podria dir meravellosa, que ho és, tot i que és també difícil, angoixant a estones, estressant, gratificant, preciosa, trepidant…

El nostre primer aniversari, ell com a personeta i jo com a mare. Un primer any ple de satisfaccions, amor, aprenentatge i també renúncies. Renúncies a les coses que fins al moment eren molt importants i el centre de la meva vida, com la feina i en certa manera la vida social i la vida en parella.

Dir que vaig renunciar a la feina a algú li pot semblar greu, atrevit, esbojarrat… Potser alguns pensen que sóc valenta o d’altres pensen que sóc covarda. Però  ser mare et fa replantejar moltes coses, canvies l’ordre de les teves prioritats. I nosaltres vam valorar que volíem fer amb l’educació i criança del nostre fill. Podiem subcontractar a una persona per a cuidar-lo i pagar-la amb el meu sou o hipotecar a la meva mare… En qualsevol dels casos jo hauria d’anar a treballar i deixar al meu fill de 16 setmanes amb algú, que per molta confiança que li tinguéssim, seria un desconegut per en Roc, que no podria cobrir-li les necessitats afectives tal com ell necessitava.

IMG_8036 copia

I és veritat que els nens s’adapten, és veritat que hi ha mares que no tenen cap més opció. Mares que són les que mantenen a la família amb el seu sou, mares que no poden permetre’s deixar la feina per mil motius… Tots els meus respectes i la meva admiració cap a aquestes mares. Però nosaltres vam valorar la nostra situació i era el que més ens convenia. I a tall de reflexió i veient amb perspectiva l’any que he viscut, crec que ha estat la millor decisió que he pres a la vida.

Ni les empreses, ni el govern, ni ningú t’ajuda a conciliar. O renuncies a la feina o renuncies a criar el teu fill. I perdoneu-me que sigui tan radical però jo ho he viscut ben bé així. Et fan triar.

Davant la disjuntiva vaig triar fer de mare cada moment del dia i no perdre’m cap despertar d’en Roc, cada pas nou, cada nova experiència, cada descobriment…

Podria dir que ha estat un any difícil, que en part és veritat, sense treballar, menys sortides amb amics, sense sopars íntims, poca vida íntima de parella, sense vida nocturna… Els primers mesos parlant sola tot el dia, bé, parlava amb ell, però no hi havia resposta i tot i que ara, encara no parla, ja es comença a comunicar molt bé! Massa dies en pijama perquè no tens temps de canviar-te, ni dutxar-te, sola amb el nen, anant al lavabo amb el nen a sobre ( perdoneu la sinceritat)… Esperant al vespre que arribés en Ricard per a tenir un moment de sentir que tinc dues mans, que em puc tallar les ungles dels peus… Aquesta solitud ha estat molt molt dura!!!! Però tot i així, compensa!

Em compensa perquè sé que tot el que he invertit, tota la paciència i l’amor, totes les dificultats, les tomes de pit eternes, les nits intermitents, la sortida de les primeres dents, les vacunes, la primera febre, els mocs, la tos, tot això es transforma en satisfacció quan el miro i em somriu. Quan aquells ullets brillants em miren amb una mirada d’amor profund, una mirada que només tenen els bebès amb les seves mares… Mai ningú m’havia mirat així! I et desfàs per dins d’amor… Quan et diu mammma!! Per primer cop!

img_4102

Em felicito pel meu primer any de mama, felicito al meu fill pel seu primer any de vida, felicito al pare d’en Roc perquè ha estat imprescindible en aquest  camí tan difícil i felicito a totes les mames, a les que treballeu i que us admiro! A les que no treballeu i dediqueu cada moment del dia als vostres petits! Perquè no ens ho diuen gaire, però ens mereixem que ens felicitin! Tots els aniversaris dels nostres fills també són aniversaris nostres! Perquè ens ho currem molt i molt!

Moltes felicitats!!!!!!!!!!

Happy Blogging ;)