Galetes Nadalenques de Fajol

Avui comença oficialment l’hivern! Com van els preparatius prenadalencs? Tot a punt? Nosaltres gairebé ho tenim tot preparat!

Ja tenim el cagatió a sota l’arbre i cada dia li donem una mandarina, una galeta o un tros de pa. En Roc n’està enamorat! ♥

arbre

Aquí teniu el nostre tió, el vam fer a casa amb un tronc de la llar de foc!

tiotio

I avui, que queden pocs dies per Nadal, vull compartir una recepta de les típiques galetes gingerbread. A mi m’encanten i, ja que tinc l’excusa per a fer-ne, les he adaptat perquè les puguin menjar els nens! Les hem fet molt sanes!

Ingredients

200 grams de farina de fajol ( o de blat, espelta, arrós…)

1 cullereta de gingebre en pols

1 cullereta de canyella en pols

1 cullereta de bicarbonat

30 grams d’oli d’oliva ( o mantega eco)

1 ou

40 grams de sucre morè ecològic ( podeu endolcir amb estèvia, agave, pasta de dàtil… Nosaltres ja que és Nadal ho hem fet amb sucre)

gingerweb1

Barregeu la farina, les espècies i el bicarbonat en un bol i finalment hi afegiu el sucre, l’ou bat i l’oli. Si hi poseu mantega, us anirà millor que estigui fosa.

Ho pasteu fins que us quedi una massa força engrunada però que si la compacteu amb la mà, pugueu fer-ne una bola. Si no és així, potser us falta afegir un xic d’oli més.

Estireu la massa amb un corró i aneu marcant les galetes amb els motllos. Si no en teniu, també es poden fer en forma de bola o rodones, amb un got de xupito les podeu anar marcant.

Per enfornar cal posar-les sobre la safata, en un paper vegetal i tenir uns 15 minuts a 180º. Un cop cuites deixar refredar i a menjar!

gingerweb2

Si abans d’enfornar els hi feu un foradet a la part superior amb un escuradents, us poden servir de decoració per a penjar a l’arbre!

I si teniu temps i ganes també les podeu decorar perquè siguin més boniques! Per cert, nosaltres els motllos de galetes els hem comprat a Tiger!

Vinga a veure qui s’anima! I molt Bones Festes!!!!!!

Bon profit i Happy Blogging! ;)

Si plores, em necessites.

Les primeres hores que vaig passar amb en Roc a sobre van transformar la meva idea del que significaven els nadons. Estàvem en contacte total dia i nit i ell semblava tan còmode, tan a gust, mamava aferrissadament i es quedava adormit a sobre meu amb aquella respiració tan pausada… Un mar de carícies, escalfor, aquella humitat… Era al·lucinant el que sentia en aquells moments, tenia als braços aquell petit paràsit que havia estat nou mesos a la panxa i ara, un cop a fora, continuava enganxat a mi com una paparra sense donar-me cap treva!

Cap treva! La primera nit a l’hospital, si em desenganxava un segon d’ell, per anar al lavabo, xisclava desesperat. No el podia calmar ningú, ni el seu pare, semblava que m’estava dient a crits: Mama, només et vull a tu i ha de ser ara mateix!!! I punt!!!

I davant d’aquell missatge tan clar de necessitat constant de contacte, vaig entendre que el meu fill només em volia a mi. Ni bressol, ni cotxet, ni moisès, ni hamaca, només els braços i la teta de la mama!

Acceptar aquesta realitat és tot un repte, embarassada t’imagines que el teu bebè dormirà al bressol, que aprofitaràs les hores que dorm per a fer coses, que el portaràs a passeig al cotxet i mentre dorm faràs un cafè amb les amigues tranquil·lament… No t’imagines mai amb el nen a sobre absolutament TOTES les hores del dia! Doncs si, passa així i això és el més normal, el que no ens expliquen a les revistes, ni a les pel·lícules, ni enlloc!

I et diuen: Aquest nen és d’alta demanda! I jo penso: No serà que els adults tenim baixa tolerància?

L’ésser humà neix absolutament dependent i immadur. La gestació de l’ésser humà no acaba en el moment del part. Això us ho explico en aquest post, que parla d’exterogestació i de la necessitat de ser portejat.

I plorar? Doncs si noies i nois! Els bebès ploren, i molt! És la seva manera d’expressar-se, l’única que tenen per a comunicar. Els adults tenim tolerància zero al plor dels nadons, s’activen en el nostre cervell totes les alarmes quan sentim plorar un nen, és per això que el plor se’ns fa tan desagradable. És una qüestió de naturalesa, el bebè plora per sobreviure i l’adult té la necessitat de calmar-lo perquè està programat així. Sinó com us penseu que l’espècie humana ha sobreviscut tants anys? Creieu que a l’època del Paleolític les mares deixaven a les seves cries plorant a la cova? No haurien sobreviscut. Separar al nadó de la seva mare és un invent de la societat occidental, som els únics en dormir separats dels nostres fills.

IMG_2621 copia 2

En la meva opinió, tot el que sigui no tenir en compte aquesta premissa és anar a contra natura. No vull entrar en explicar mètodes conductistes com el famós Mètode Estivill que crec que tots coneixeu… Però procurar que un nadó “aprengui” a dormir sol a força de deixar-lo plorar va totalment en contra de la meva manera d’entendre el respecte cap als altres. A més, cal dir, que el famós mètode que assegura “ensenyar” als nadons a dormir sense plorar, no fa més que ensenyar-los a no reclamar l’atenció dels seus pares. Aprenen a no plorar perquè no obtenen resposta i finalment s’adormen sols. Per molt que aquests mètodes s’amparin darrere dels conceptes “pedagogia” i “ciència”, no són més que adoctrinaments de l’infant, cap científic respectable recomanaria deixar plorar a un nadó. Voleu més raons?

Llegint La Crianza Feliz de Rosa Jové, una lectura que us recomano moltíssim, vaig trobar-me amb un text que m’agradaria compartir aquí i que trobo imprescindible que tothom llegeixi:

LA DECLARACIÓN SOBRE EL LLANTO DEL BEBÉ

Hace unos años, un grupo de expertos (psicólogos, pediatras, matronas, profesores, etcétera), alarmados ante la falta de sensibilidad al llanto infantil que provocaba tanto sufrimiento a los niños y deterioraba la capacidad de comunicación del bebé, redactaron y firmaron la declaración del llanto de los bebés. Esta declaración, que ha sido distribuida desde numerosos centros sanitarios y educativos, explica de una forma clara por qué no debe dejarse llorar al bebé. El texto íntegro dice así:

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:

Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta de contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.

El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.

El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que, estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff en su obra El concepto del continuum, el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosa cuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.

El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.

Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.

Los padres, que hemos sido educados en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural, si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como algo propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadienses (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etcétera), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación con la etapa primal (inicial) de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se han creado en los últimos cincuenta años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.

Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que, por tanto, excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.

A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www. primalhealth.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. Asimismo hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.

También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.

No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Ángel Álvarez, http://www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro Duérmete niño (basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos) para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método han empezado ya a ponerse de manifiesto.

Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Como afirma Michel Odent, «cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar… está sufriendo su primera experiencia de sumisión».

Aquí termina el texto íntegro de la declaración sobre el llanto del bebé. Creo que vale la pena mostrar este documento porque es un reconocimiento a la labor de las personas que lo redactaron y porque cuando una cosa está bien hecha es muy difícil hacerla mejor.

Després de llegir això em vaig convèncer encara més que no volia que en Roc plorés sol, que el millor lloc per dormir era amb nosaltres, que per molt que la gent em digués que no passava res per deixar-lo plorar jo el consolaria amb braços, amb teta, a coll… Durant hores, moltes hores! No m’importava quan de temps hi dedicaria, només volia acompanyar-lo sempre i així ho vam fer i encara ho fem ara.

No tingueu por d’agafar als vostres fills, no us prenen el pèl, no us manipulen, només necessiten amor i contacte per a créixer sans i feliços!

IMG_1032 copia 2

Quan descobreixes que els plors s’acaben amb el contacte permanent respires alleujada, hi ha moments d’angoixa, que ploren i no saps per què, moments que no es calmen de cap manera… Cal acompanyar-los, no deixar-los sols.

I els famosos còlics? Solen venir de nit, moltes vegades pensem que són mals de panxa i no són més que la manera que tenen els nostres nens d’expressar el seu estrès acumulat al llarg del dia.

Molt important! Un nen sa està programat per: Mamar, dormir i despertar durant toooota la nit. Quantes vegades? Depèn de cada nen. Fins quan? Jo encara no tinc la resposta i en Roc té 14 mesos.

A més, va a èpoques, quan notes que passa una temporada que dormen més seguit, de cop comencen a despertar més sovint i et desesperes!!! Keep calm! Això és degut a les fases dels son! Lectura molt recomanable: Dormir Sin Làgrimas de Rosa Jové.

El son és un procés maduratiu i no es pot ensenyar, tots els nadons saben dormir, només necessiten fer-ho sentint-se segurs que no seran abandonats.

I us diré un secret! He escrit tot el post d’una tirada sense que en Roc es desperti! Ànims que tot arriba! Iupi!!!!!

 Happy Blogging! ;)

 

Exercici i Salut durant l’embaràs

Quantes vegades ho heu sentit?

– Ui, estàs embarassada, no pots aixecar pes!!! Vigila que pots perdre la criatura…

Si el nostre embaràs és un embaràs normal i sense riscos, no només podem fer exercici, aixecar pesos moderats, sinó que a més és totalment recomanable i molt important fer-ho.

Com que tinc la sort de conèixer una persona que dedica la seva vida a la salut de la dona embarassada, he cregut oportú parlar-ho directament amb ella. Així que el post d’avui és en format entrevista!

Primer de tot, vull agrair a la Kaisa la seva col·laboració!

Us faig un petit resum de qui és la Kaisa Tuominen. Vaig tenir la sort de compartir amb ella el final del meu embaràs i el postpart. He d’agrair-li moltes coses! Va despertar la meva capacitat d’empoderament i a més em va ajudar molt a cuidar-me i recuperar-me després del part.

La Kaisa és mare de dos petits, coach perinatal i directora de Mames en Forma. També és formadora internacional i ha dedicat l’última dècada a empoderar a dones durant l’embaràs, part i postpart. El seu últim projecte és FisioFit Woman, una empresa de formació, que li dóna l‘oportunitat d’educar altres professionals que treballen amb dones amb l’esperança que cada vegada hi hagi més professionals lluitant per tenir parts respectats i criances felices. Així es pot canviar el món.

D’origen finlandès, és llicenciada en Ciència de l’exercici físic i té un Màster en educació i prevenció de la salut; a més de tenir una llarga carrera com a entrenadora personal als EEUU. Actualment, i des de 2007, resideix a Catalunya i dirigeix Fitness Integral (www.fitnessintegral.com), el seu centre de salut a Banyoles. Anualment, acompanya unes 70 dones en el seu embaràs i postpart a través del programa Mames en Forma. Amb la revolució de les aplicacions mòbils en els últims 5 anys, unes 50,000 dones són o han estat alumnes virtuals a través de la seva App In Shape Moms/Mamás en Forma que es pot trobar a l’App Store.

A més de tot això va ser pionera en Màster Trainer del Mètode Hipopressiu a escala internacional, al Regne Unit, EEUU i Canadà.

kaisainens
La Kaisa amb els seus petits, la Leia i en Niko.

Així que com veieu és la persona ideal per a resoldre qualsevol dubte sobre l’exercici durant l’embaràs.

-Kaisa, quina condició física necessita una dóna embarassada per afrontar el part?

Les dones saben parir. L’espècie humana té la capacitat de parir les cries igual que altres mamíferes. El problema rau en el fet que els humans som uns experts en pertorbar el procés fisiològic del part. Una dona “normal” i sana no necessita una condició física “especial” per parir. El problema es que moltes dones no es cuiden per estar en les condicions “normals” de l’espècie. A Mames en Forma ens enfoquem en optimitzar la salut de la dona i del bebè i d’aquesta manera optimitzar les possibilitats de gaudir d’un part fisiològic i respectat i de bebès sans.

Hi ha estudis que demostren que estar en forma ajuda a tenir un part més curt, amb menys intervencions i menys risc de cesària. En general això interessa a la gran majoria de les dones. Però jo crec que ho hauríem de veure diferent, no és que estar en forma sigui beneficiós, sinó que ser sedentària i no cuidar-se és un risc important.

-Quins són els exercicis més recomanats durant l’embaràs? I quins serien perjudicials?

Tothom, embarassada o no, hauria de cuidar els components bàsics de la salut. A Mames en Forma són els principis d’E.M.P.O.D.E.R.A.R.:

Exercici físic

Mentalitat positiva

Postura i moviment funcional

Òptim estil de vida (baixar la càrrega tòxica del nadons, controlar el nivell d’estrès de la mare, salut bucal de la mare, cuidar de relacions interpersonals, etc.)

Dieta i hidratació

Educació

Responsabilitat

Acompanyament

Respecte

Si només ens enfoquem en l’exercici físic, ens quedem curts per arribar al nivell de salut òptim.

Per contestar la teva pregunta sobre l’activitat física, les embarassades haurien de fer:

  • Exercicis correctius per prevenir els dolors causats pels canvis de pes, postura, etc.
  • Entrenaments de força i to muscular (amb peses) per millorar la salut metabòlica, per reduir el risc de diabetis, per preparar el cos per poder aguantar les postures del part i de la maternitat, etc.
  • Exercicis indirectes de la faixa abdominal per mantenir la sinergia neuromuscular entre el sòl pelvià i la faixa abdominal, per a poder tenir una recuperació post part més fàcil i complerta.
  • Exercicis cardiovasculars (caminar, nedar, anar en bici, etc.) per augmentar la resistència i per tenir un part menys dolorós (baixa el dolor isquèmic)
  • Exercicis de preparació al part per tenir la pelvis mòbil i lliure per a tenir un part fàcil

Exercicis perjudicials n’hi ha molts. Cada exercici s’ha de valorar per a cada dona. Per generalitzar, aquí teniu una llista d’exercicis per evitar en aproximadament 85% dels casos després del primer trimestre:

  • Nedar de braça i esquena
  • Exercicis d’abdominals tradicionals i la gran majoria d’exercicis clàssics de Pilates
  • Impacte (córrer, saltar) i canvis ràpids de direcció amb velocitats altes (pàdel, tenis, etc.)
  • Exercicis que estiren els adductors (algunes postures de ioga, per exemple)
  • Exercicis de peses amb càrregues altes que augmenten molt la pressió intra-abdominal (pes mort, carregada, etc.)
  • Exercicis que posen massa estrès a la línia alba (la part mitja) dels abdominals (dominades, flexions, planxes, etc.)

-Què cal tenir en compte abans de començar a fer exercici?

Buscar un professional amb qualificacions. És trist però hi ha gent prescrivint exercicis a embarassades que només han fet un curset de cap de setmana. És molt millor buscar un llicenciat en activitat física i que sigui entrenador personal especialitzat en la fase perinatal. També es poden trobar fisioterapeutes o llevadores que s’han format com a entrenadors personals. La formació per professionals més completa actualment és la de FisioFit Woman.

Aquest professional ha de tenir els coneixements per dissenyar el programa i modificar segons les condicions: morenes, bebès que vénen de natges, varius, ciàtica, diàstasis recti (separació abdominal), etc. Si l’embaràs està categoritzat com de “risc” el metge/matrona ha de decidir si l’exercici físic està recomanat o no.

Si estem parlant d’una dona amb un embaràs normal que vol no ser sedentària, doncs pot començar a anar a caminar sense buscar cap professional. Per fer més jo opino que l’embaràs i el postpart és quan s’ha d’invertir a consultar amb els professionals adequats.

-Segons el teu criteri, quina durada és recomanable? Diàriament? Quants cops per setmana? Amb quina intensitat?

Això depèn de la dona, la seva condició física, l’historial mèdic, els objectius, etc. En general els humans s’haurien de moure cada dia. Estem fets per moure’ns.

Un exemple d’una setmana d’una alumna meva en el segon trimestre del primer embaràs podria ser:

  • 2 dies a la setmana de circuit de fitness (20 minuts)
  • 4 dies a la setmana d’exercicis correctius i de “core” (faixa abdominal i sòl pelvià) (10 min)
  • 3 dies a la setmana d’exercicis de preparació al part (15+ min)
  • 4 dies a la setmana de caminar a l’aire lliure (30+ min)
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
Circuit 20 min 20 min
Caminar 30 min 30 min 30 min 1 hora
Correctius i Core 10 min (escalfament del circuit) 10 min (després de caminar) 10 min (escalfament del circuit) 10 min (després de caminar)
Preparació al Part 15 min (relaxació amb afirmacions) 15 min (mirar vídeos de parts) 30 min (mobilitat pèlvica amb vocalitzacions i visualitzacions)
Total 45 min 30 min 40 min 30 min 45 min 70 min 30 min

-La part física és molt important, però i l’emocional? Van lligades?

Potser, fins i tot la part emocional és més important. Per poder tenir un part el més fàcil possible s’ha de facilitar l’augment de les hormones del part i això va molt lligat a l’estat emocional de la dona i el seu acompanyant. En la preparació pel part és molt important anar eliminant pors i integrant eines que ajudin a relaxar i estar tranquil·la el dia del naixement. Així les hormones “pro-part” funcionaran i les hormones “anti-part” estaran baixes.

-Al vostre centre acompanyeu dones durant el pre i el post part, quina és la vostra filosofia?

El propòsit de Fitness Integral és “empoderar a les persones per ser el canvi que volen veure en el món”. Ja veieu que és un propòsit que va molt més enllà del fitness. Ens enfoquem en educar a les alumnes perquè puguin tenir les eines necessàries per trobar el seu propi poder i gaudir d’una vida sana i plena.

A Mames en Forma el propòsit és empoderar a les dones a cuidar-se, estar informades, sanes i en forma per augmentar les possibilitats de parts fàcils i segurs, recuperar-se bé del part i confiar en els instints per gaudir de la maternitat. A través de coaching perinatal treballem per inspirar a les dones a trobar el seu camí i l’acompanyem en el viatge.

Voldria fer servir aquesta oportunitat del bloc per donar les gràcies a totes les dones que han passat per Mames en Forma en aquests 8 anys! Ha estat un plaer molt gran i ens sentim agraïdes de poder participar en la vida de les mares, bebès i famílies en aquests moments tan importants. Creiem que fent la nostra feina posem el nostre granet de sorra per canviar el món, millorant la manera en què neixen i es crien els bebès.

Mamasenforma
Grup de Pre Part de Mames en Forma

Si voleu posar en contacte amb mi em podeu trucar o enviar un What’s App a 695 267 521 o un email a kaisa@fitnessintegral.com.


Bé, doncs fins aquí! Tinc el plaer de comptar amb aquesta super professional i dir-vos que és molt important per la vostra salut durant l’embaràs seguir tots aquests consells.

Espero que us hagi agradat l’entrevista i que us faci profit! I altra vegada, gràcies Kaisa per voler compartir els teus coneixements!

Happy Blogging ;)