Ampolles sensorials

Fa temps que volia fer unes ampolles sensorials per en Roc. Últimament vaig molt de bòlit amb el curs de Formació de Lactància que estic fent a Fedecata. La veritat és que és un tema apassionant i tinc tant per aprendre que entre llegir i estudiar no tinc temps de res! A més en Roc ja fa 2 setmanes que camina!!! I no para, li he d’anar al darrere tot el sant dia perquè me la lia en 2 segons! I entre aixó i els virus… Uff!!! Estic una mica estressada amb tot plegat, i a més també m’he apuntat a una formació per a fer-me instructora de porteig i entre “pitos i flautes” tinc el cap ben destarotat! I poc temps per a dedicar al blog, ja em perdonareu per l’entrada tan breu!

Bé, finalment vaig comprar tot el que em feia falta i vaig fer les ampolles. Us escric el material que he fet servir:

  • 4 ampolles de plàstic dur i transparent, de mig litre o menys, més grans no perquè pesen massa.
  • Cinta aïllant de colors per a segellar els taps, també podeu fer-ho amb silicona, però a mi m’agrada la cinta!
  • Objectes varis per a posar a dins, jo he posat gometes de fer polseres fluor, uns peixets fluor, lletres i estrelles de purpurina, purpurina de colors, bossa de plàstic transparent (en teoria és per a simular una medusa però no s’aprecia gaire)…
  • Podeu provar de posar-hi glicerina a dins per a fer la textura més espessa, jo ho he fet només amb aigua. Vaig provar de posar-hi oli de cos de nadons però el resultat no m’agradava perquè quedava tot enganxós.

Les ampolles sensorials agraden a tots els nens, des de nadons fins a més grans i tenen mil possibilitats! Poseu-li imaginació i en podeu fer de molt diferents. Estimulen la motricitat fina, l’educació visual, el llenguatge, l’experimentació… Són una bona eina i una bona distracció! I a més molt fàcils de fer i econòmiques!

Aquí veieu el resultat!

Ampolles1

Espero que us agradi i us animeu a fer-ne vosaltres! En Roc s’ho passa pipa mirant els peixos i movent les ampolles.

Happy Blogging! ;)

Puerperi, tot allò que ningú ens explica…

No recordo cap comentari sobre el postpart durant el meu embaràs… Potser vaig ser ingènua pensant que el més complicat i dur seria el part, potser perquè ens concentrem tant en el moment del naixement i confiem en què tot flueixi l’endemà… No ho sé. No sé per què ningú ens explica la realitat de ser mare els primers dies, les primeres setmanes, els primers mesos. Tothom et diu que tinguis “una horeta curta”, que el temps passa volant i que gaudeixis dels primers dies. I no saben, o no recorden que a casa, en pijama, amb els pits plens de llet, la incontinència, els punts de l’episiotomia, les morenes i tots els “petits” inconvenients que et deixa el part; vius com en una pel·lícula on l’únic i exclusiu protagonista és el teu fill i que tu, tal com escriu la Laura Gutman en el seu llibre, et trobes amb la teva pròpia ombra.

Mai abans m’havia enfrontat a mi mateixa des d’aquesta perspectiva, mai m’havia evocat d’aquesta manera per ningú. M’he entregat fins al punt que no he pogut més i tot i arribar fins aquí, encara he aconseguit esprémer un xic més de paciència, guardada en algun racó del meu inconscient i donar una mica més. No coneixia els meus propis límits i la veritat és que m’han sorprès, m’han deixat al·lucinada!

Rocimama

Però reflexionant, crec que no són els meus límits personals, o almenys no són els d’abans, que no em pertanyen, és com si fossin prestats. Són els límits de ser mare, un dipòsit infinit de paciència, que s’eixampla que creix al mateix ritme que creix el teu nadó, que quan penses que no pots més, sempre et superes i tot acaba passant.

Creieu que aquesta paciència és irreversible? Jo crec que sí, que un cop ets mare hi ha un abans i un després, però tan potent és aquesta experiència que fa que canviem? Tan transcendental és? I alguna amiga et diu: No sé com pots! Jo ja hauria explotat. I jo et dic, pots, podràs quan siguis mare, totes podem!

Tot i aquest dipòsit immens de calma que no sé com, se’ns activa de cop, també cal dir que necessitem el suport del nostre entorn. Perquè tota aquesta paciència infinita cap al nostre fill, fàcilment acaba canalitzada com a desequilibri cap a un altre costat. No sé si m’enteneu…

Coses que passen com:

  • El teu home arriba de treballar cansat i tu li fas un petó i li dónes el nen, i ell et contesta: Un moment, que no m’he tret ni les sabates, tinc gana, vull anar al lavabo… I tooooot aquella paciència que has anat gastant cada minut del dia s’acaba de cop i EXPLOTES!!! i ell no entén res!
  • La teva germana et mira i et diu: Nena, fes el favor de depilar-te les celles que sembles la Frida Kahlo! I tu EXPLOTES!!! i et mira com si estiguessis boja!
  • La teva mare et ve a veure i deixa anar el comentari: No hauries de deixar que se t’acumuli la roba de planxar, i tu… EXPLOTES!!! i et diu, nena calma’t que només t’ho deia perquè no tinguis tanta feina de cop!
  • Una amiga sense fills et mira amb condescendència i et diu: Va dona, no n’hi ha per tant, si al final ets tu que exageres, deixa’l una estona i vine a sopar, que no passa res! Que ell no s’adona de res, que ets tu que estàs obsessionada, és el teu problema perquè no te’n saps separar… I tu… EXPLOTES!!! i ella encara et mira pitjor i t’adones que esteu a anys llum!

Perquè no és fàcil cuidar vint-i-quatre hores del dia a un nadó, i al mateix temps no és fàcil cuidar de tu mateixa. Perquè fàcilment els primers dies se’t faran la una del migdia i encara no hauràs fet res, aniràs en pijama i tindràs el llit per fer, rentadores per posar, plats per fregar…

I els altres no ho entenen massa, és evident que ho veuen des d’un altre prisma, et veuen com la lleona que protegeix la seva cria, et troben una exagerada, una paranoica… I potser sí que ho estàs una mica de paranoica! Però agafar perspectiva costa molt, la perspectiva dels altres dista molt del que tu sents, del que tu vius, de com ho vius

microroc

Perquè ningú t’explica que els nadons volen contacte permanent, que entre presa i presa volen dormir però a sobre teu, no en aquell bressol tan bonic que teniu al menjador i que segurament quedarà nou per estrenar. Ningú t’explica que aniràs amb les samarretes plenes de taques de llet quallada, que no tindràs temps de pentinar-te, que mentre et dutxis sentiràs plorar el teu fill i pararàs l’aigua però no sentiràs res… Que ningú et trucarà per quedar i fer un cafè, que les hores passaran lentes, entre canvis de bolquer i glopades, que les nits passaran d’hora en hora, intermitents… Que les hormones et jugaran males passades i tindràs ganes de plorar, que quan el teu fill plori i no puguis calmar-lo t’explotarà el cap i se t’encongirà el cor… i tornaràs a tenir ganes de plorar. Que després de preparar-ho tot, canviar al nen, estaràs a punt de sortir i es tornarà a cagar, i tacarà tota la roba, i a tu també…. I ja no podràs sortir, i la casa se’t fa petita i tu també et sentiràs petita…. Que ningú t’explica que les ganes de sexe no tornen al cap de quaranta dies, ni noranta, ni cent vint…. que la prolactina inhibeix el teu desig i només tens ganes de dormir, i de vegades de plorar, i de riure quan el teu fill et mira, quan et somriu.

Perquè ningú t’explica que el teu cos canvia i no torna a la normalitat fins mesos després de parir, que el perfil del teu melic que abans era rodó, ara penja, que els teus pits es tornen immensos i fan mal, que donar el pit moltes vegades no és gens fàcil, que una presa s’enganxa amb l’altra, que el primer cop que vas al lavabo després del part plores de dolor… Que et mires al mirall i no et reconeixes, tens un cos de mare que no s’assembla gens al d’abans. Que alguns matins quan et despertes tot et dóna voltes, tens com una mena de ressaca monumental i seguiries dormint tot el dia…

Perquè quan has tingut un fill ningú et diu frases com?

  • Enhorabona, ho fas fantàsticament bé, confia en tu mateixa.
  • Ets molt bona mare, es nota perquè el teu fill es veu feliç.
  • Tranquil·la, és normal, només et vol a tu, agafa’l quan plora, et necessita.
  • Confia en el teu cos, estàs preparada per alimentar al teu fill, tu pots.
  • Aneu a descansar tu i el nen, ho necessiteu

I en canvi et diuen?

  • Vols dir que no estàs massa nerviosa? El nen ho nota i encara s’hi posa més.
  • Ai aquestes mares inexpertes, pequeu de massa ingènues, us prenen el pèl!
  • No l’has d’agafar cada vegada que plora, l’estàs malacostumant.
  • Vols dir que tens llet? Plora molt i és perquè té gana, la teva llet no deu alimentar
  • Si vols, pots avançar feina, planxar, endreçar la casa i jo et cuido al nen.

Mares, el postpart és dur, moltes vegades més dur que el part i més llarg… Vosaltres que ho sabeu, vosaltres que ho heu viscut, compartiu amb altres mares aquesta experiència i normalitzem entre totes un tema que en la nostra societat es tabú. Normalitzem el puerperi, normalitzem la criança respectuosa, normalitzem el ser mares autèntiques! Fem tribu i entre totes aconseguirem que alguna cosa canviï.

Els canvis profunds vénen donats gràcies a experiències profundes, i la maternitat n’és una d’elles, magnífica i dura al mateix temps.

Espero que el meu granet de sorra serveixi a alguna mare que se sent sola en aquest moment.

Happy Blogging! ;)