Puerperi, tot allò que ningú ens explica…

No recordo cap comentari sobre el postpart durant el meu embaràs… Potser vaig ser ingènua pensant que el més complicat i dur seria el part, potser perquè ens concentrem tant en el moment del naixement i confiem en què tot flueixi l’endemà… No ho sé. No sé per què ningú ens explica la realitat de ser mare els primers dies, les primeres setmanes, els primers mesos. Tothom et diu que tinguis “una horeta curta”, que el temps passa volant i que gaudeixis dels primers dies. I no saben, o no recorden que a casa, en pijama, amb els pits plens de llet, la incontinència, els punts de l’episiotomia, les morenes i tots els “petits” inconvenients que et deixa el part; vius com en una pel·lícula on l’únic i exclusiu protagonista és el teu fill i que tu, tal com escriu la Laura Gutman en el seu llibre, et trobes amb la teva pròpia ombra.

Mai abans m’havia enfrontat a mi mateixa des d’aquesta perspectiva, mai m’havia evocat d’aquesta manera per ningú. M’he entregat fins al punt que no he pogut més i tot i arribar fins aquí, encara he aconseguit esprémer un xic més de paciència, guardada en algun racó del meu inconscient i donar una mica més. No coneixia els meus propis límits i la veritat és que m’han sorprès, m’han deixat al·lucinada!

Rocimama

Però reflexionant, crec que no són els meus límits personals, o almenys no són els d’abans, que no em pertanyen, és com si fossin prestats. Són els límits de ser mare, un dipòsit infinit de paciència, que s’eixampla que creix al mateix ritme que creix el teu nadó, que quan penses que no pots més, sempre et superes i tot acaba passant.

Creieu que aquesta paciència és irreversible? Jo crec que sí, que un cop ets mare hi ha un abans i un després, però tan potent és aquesta experiència que fa que canviem? Tan transcendental és? I alguna amiga et diu: No sé com pots! Jo ja hauria explotat. I jo et dic, pots, podràs quan siguis mare, totes podem!

Tot i aquest dipòsit immens de calma que no sé com, se’ns activa de cop, també cal dir que necessitem el suport del nostre entorn. Perquè tota aquesta paciència infinita cap al nostre fill, fàcilment acaba canalitzada com a desequilibri cap a un altre costat. No sé si m’enteneu…

Coses que passen com:

  • El teu home arriba de treballar cansat i tu li fas un petó i li dónes el nen, i ell et contesta: Un moment, que no m’he tret ni les sabates, tinc gana, vull anar al lavabo… I tooooot aquella paciència que has anat gastant cada minut del dia s’acaba de cop i EXPLOTES!!! i ell no entén res!
  • La teva germana et mira i et diu: Nena, fes el favor de depilar-te les celles que sembles la Frida Kahlo! I tu EXPLOTES!!! i et mira com si estiguessis boja!
  • La teva mare et ve a veure i deixa anar el comentari: No hauries de deixar que se t’acumuli la roba de planxar, i tu… EXPLOTES!!! i et diu, nena calma’t que només t’ho deia perquè no tinguis tanta feina de cop!
  • Una amiga sense fills et mira amb condescendència i et diu: Va dona, no n’hi ha per tant, si al final ets tu que exageres, deixa’l una estona i vine a sopar, que no passa res! Que ell no s’adona de res, que ets tu que estàs obsessionada, és el teu problema perquè no te’n saps separar… I tu… EXPLOTES!!! i ella encara et mira pitjor i t’adones que esteu a anys llum!

Perquè no és fàcil cuidar vint-i-quatre hores del dia a un nadó, i al mateix temps no és fàcil cuidar de tu mateixa. Perquè fàcilment els primers dies se’t faran la una del migdia i encara no hauràs fet res, aniràs en pijama i tindràs el llit per fer, rentadores per posar, plats per fregar…

I els altres no ho entenen massa, és evident que ho veuen des d’un altre prisma, et veuen com la lleona que protegeix la seva cria, et troben una exagerada, una paranoica… I potser sí que ho estàs una mica de paranoica! Però agafar perspectiva costa molt, la perspectiva dels altres dista molt del que tu sents, del que tu vius, de com ho vius

microroc

Perquè ningú t’explica que els nadons volen contacte permanent, que entre presa i presa volen dormir però a sobre teu, no en aquell bressol tan bonic que teniu al menjador i que segurament quedarà nou per estrenar. Ningú t’explica que aniràs amb les samarretes plenes de taques de llet quallada, que no tindràs temps de pentinar-te, que mentre et dutxis sentiràs plorar el teu fill i pararàs l’aigua però no sentiràs res… Que ningú et trucarà per quedar i fer un cafè, que les hores passaran lentes, entre canvis de bolquer i glopades, que les nits passaran d’hora en hora, intermitents… Que les hormones et jugaran males passades i tindràs ganes de plorar, que quan el teu fill plori i no puguis calmar-lo t’explotarà el cap i se t’encongirà el cor… i tornaràs a tenir ganes de plorar. Que després de preparar-ho tot, canviar al nen, estaràs a punt de sortir i es tornarà a cagar, i tacarà tota la roba, i a tu també…. I ja no podràs sortir, i la casa se’t fa petita i tu també et sentiràs petita…. Que ningú t’explica que les ganes de sexe no tornen al cap de quaranta dies, ni noranta, ni cent vint…. que la prolactina inhibeix el teu desig i només tens ganes de dormir, i de vegades de plorar, i de riure quan el teu fill et mira, quan et somriu.

Perquè ningú t’explica que el teu cos canvia i no torna a la normalitat fins mesos després de parir, que el perfil del teu melic que abans era rodó, ara penja, que els teus pits es tornen immensos i fan mal, que donar el pit moltes vegades no és gens fàcil, que una presa s’enganxa amb l’altra, que el primer cop que vas al lavabo després del part plores de dolor… Que et mires al mirall i no et reconeixes, tens un cos de mare que no s’assembla gens al d’abans. Que alguns matins quan et despertes tot et dóna voltes, tens com una mena de ressaca monumental i seguiries dormint tot el dia…

Perquè quan has tingut un fill ningú et diu frases com?

  • Enhorabona, ho fas fantàsticament bé, confia en tu mateixa.
  • Ets molt bona mare, es nota perquè el teu fill es veu feliç.
  • Tranquil·la, és normal, només et vol a tu, agafa’l quan plora, et necessita.
  • Confia en el teu cos, estàs preparada per alimentar al teu fill, tu pots.
  • Aneu a descansar tu i el nen, ho necessiteu

I en canvi et diuen?

  • Vols dir que no estàs massa nerviosa? El nen ho nota i encara s’hi posa més.
  • Ai aquestes mares inexpertes, pequeu de massa ingènues, us prenen el pèl!
  • No l’has d’agafar cada vegada que plora, l’estàs malacostumant.
  • Vols dir que tens llet? Plora molt i és perquè té gana, la teva llet no deu alimentar
  • Si vols, pots avançar feina, planxar, endreçar la casa i jo et cuido al nen.

Mares, el postpart és dur, moltes vegades més dur que el part i més llarg… Vosaltres que ho sabeu, vosaltres que ho heu viscut, compartiu amb altres mares aquesta experiència i normalitzem entre totes un tema que en la nostra societat es tabú. Normalitzem el puerperi, normalitzem la criança respectuosa, normalitzem el ser mares autèntiques! Fem tribu i entre totes aconseguirem que alguna cosa canviï.

Els canvis profunds vénen donats gràcies a experiències profundes, i la maternitat n’és una d’elles, magnífica i dura al mateix temps.

Espero que el meu granet de sorra serveixi a alguna mare que se sent sola en aquest moment.

Happy Blogging! ;)

 

 

 

 

72 pensaments sobre “Puerperi, tot allò que ningú ens explica…

  1. Mucha verdad, mucha… Me he visto reflejada en tus palabras y hice un viaje atrás en el tiempo,a un año atrás, 10, 9, 8, 7 meses atrás, hasta a hoy.. Porqué el purperio no se acaba a los 3 meses para una mamá que sigue dando el pecho, que sigue creyendo en la crianza con apego, que sigue sin dormir y que sigue escuchando los “consejos” de todo el mundo. Unides fem força! ♥️♥️

    Liked by 1 person

  2. Bones, El que no acabo de entendre és perqué ha de recaure en tú les tasques de la llar (planxar, rentadora, recollir, fer el llit, etc). La teva parella no mou un dit a casa?

    M'agrada

  3. Estic de 20setmanes i m’agrada llegir experiéncies d’altres mares en el moment d l’embaraç, el part, el postpart, l’alletament… Aquests escrits m’ajuden a coneixer la realitat amb la intenció d’estar més preparada mental i emocionalment.
    Així q gràcies per les teves paraules!!

    Liked by 1 person

  4. Fa un mes que he sigut mare, i tot lo que has escrit es 100% veritat, es molt duur i la gent del teu voltant no ho enten, encara que han sigut mares tambe, gracies per compartir-ho i no sentirme un bitxo raro! Gracies de debo

    Liked by 1 person

  5. Que fort!!! Estic aquí al llit a les 4:45 donant el pit a la meva nena que avui fa 3 mesos!! I estava llegint i anava dient això hem pasa a mi ostres això també… jo intuïa que seria difícil però ha vegades el que ho fa difícil és l’entorn que et fa dubtar mil cops amb les p.opinions i “consells” que et fan ballar el cap… gràcies per aquest article m’ha encantat!!

    Liked by 1 person

  6. Em sento totalment identificada amb el q descrius. La meva nena té 7 setmanes i mitja. Sóc molt feliç però hi ha moments durs. El meu home i la nostra nena ara dormen i jo desvetllada, llegint..quina bogeria..Una abraçada a totes ;)

    Liked by 1 person

  7. Increíble el cambio que sufren nuestras vidas en cuestión de horas! Yo vivo sola con mi pareja en el extranjero, la peque nació aquí, pasé todo eso aquí y, aunque a día de hoy mi princesa es mi compañía más preciada, aun recuerdo que cada vez que mi chico se iba a trabajar lloraba de ansiedad y pensaba “no te vayas por favor”. Realmente es duro. Pero nos hace fuertes.

    Liked by 1 person

  8. 100% real, sóc mare des de fa 1 mes y 21 dies i com a tú l’embaras i el part no era el que hem preocupava, sinó el postpart, entre la recuperació del part i la lactància està sent dur. Per mi el mes complicat. Ho has descrit molt bé, en moltes situacions m’identifico, a vegades penses que no pots més, però apareix aquell somriure, una rialla espontania que ja no és involuntaria i es paralitza tot, et quedes hipnotitzada i retornen les forces per continuar donant amor al teu bebé. I pensar que antigament les nostres avies i mares ho feien prácticament soles? Que no hi había permisos de Maternitat i Paternitat!! Ara els temps han canviat, sort que les nostres parelles ens ajuden i tenen 15 dies, encara que la càrrega principal ens la portem nosaltres les 24h/día. Crec que a les classes pre-part s’hauria de parlar més del puerperi, una etapa molt dura on descubrim que som més fortes del que pensàvem. Ànim! HO ESTEM FENT MOLT BÉ!

    M'agrada

    1. Hola bonica! M’alegro que t’identifiquis, al cap i a la fi totes passem pel mateix, o si més no, per alguna cosa similar! Molts ànims en la criança, molts ànims que ho estas fent genial! Necessitem compartir entre mares el que passem per a sentir-nos acompanyades i veure que no és una cosa extranya, que és normal sentir-se cansada, exhausta! Una abraçada!!

      M'agrada

  9. I jo con a Mare d’una nena de 9,anys i una altra de 4 us puc dir … Que això no son els 100 m llisos … Això es una carrera d’obstacles per tota la vida, pero tot passa i al final… Igual que quan tenen tres mesos… Quan tenen nou anys et miren i oblides tots els moments “difícils”
    Salut

    M'agrada

  10. Bona nit, soy madre de tres niños, de 12, 10 y 5 años. Los primeros meses, sobre todo del primero són duros, te sientes insegura y muy cansada. Por suerte hay muchos momentos maravillosos que compensan las noches sin dormir, el agotamiento y las dudas que siempre tienes. Con el segundo y el tercero todo es más fácil, básicamente porque te sientes más segura y la experiencia ayuda mucho. Como consejo os diría que os fiéis de vuestro instinto, nadie como una madre conoce a su bebé. Al final, aprendes a hacer las cosas como crees que es mejor para tu hijo y a contestar con una sonrisa cuando te dicen: pero aún le das el pecho? O, si le has dado hace poco?
    A mi tercer hijo le dí el de mamar hasta los 3 años y medio. Muchos ánimos para todas. Rosa

    Liked by 1 person

  11. Molt cert! Cada dona ho ha viscut tan diferent però tan igual… I sembla que siguem les úniques que ho vivim així i encara el puerperi ens tanca més en la nostra bombolla. Tan necessaria, tan fràgil i a l’hora tan infranquejable per tot aquell que no hi ha passat o que ja no s’en recorda per poder protegir-se’n!
    Ens veiem al curs!!! ;)

    Liked by 2 people

  12. Me he sentido absolutamente identificada! Es más, mi niño tiene ya 2 añitos y medio y aunque me acuerdo de que los primeros meses fueron duros, no me acordaba 100% hasta que punto y me ha venido cada momento a la cabeza, es una explosión de emociones y un redescubrimiento de una misma, me ha encantado el post, felicidades! Tienes una seguidora más

    Liked by 1 person

  13. Ostres… Quina pena que no existís aquest post quan ho vaig passar jo!!! M’hagués sentit super identificada amb tot i alleujada per saber que no estava sola al món i que no era un bitxo raro!!!! De fet, m’has fet sentir alleujada ara, que ja ha passat més d’un any…. Moltes gracies per escriure-ho i compartir-ho!!!

    Liked by 1 person

  14. El meu peque te un mes i mig, he plorat mentre llegía… Me sentit completament identificada, en el meu cas abandoní la LM als 15 dies, vaig tirar la toalla i els profesionals als q acudía en compte de donarme confiança me saturaben modo secta . espere vore la llum

    M'agrada

    1. Hola Anna, quin greu! Em sembla molt i molt trist que els professionals mateixos no recolzin a una mare com tu. Per desgràcia sé que no és així la majoria de vegades i que mares com tu abandonen la lactància quan amb ajuda i recursos es podria continuar. Els nens crèixen ràpid i tu cada vegada estaràs millor, estic segura que veuràs la llum ben aviat! Una abraçada!

      M'agrada

  15. Amb la pell de ganilla i llagrimes als ulls! M’he emocionat al llegir-te! Sóc mare desde fa 2 mesos i mig…i m’hagués agradat que algú me’n parlés més del pospart…
    Això si… Només amb un somriure del meu petit torno a carregar energia!
    Gràcies per les teves paraules…
    Una seguidora més!

    M'agrada

    1. Hola Miriam! M’alegro que t’hàgis emocionat, per desgràcia no se’n parla gaire del postpart perquè la gent tot ho focalitza en el moment del part, pero després és quan més dubtes tens i més insegura estàs. Els nostres peques ens carreguen les piles! Enhorabona per la maternitat, que ja veuràs que tot i que de vegades és durilla, compensa molt i molt! Una abraçada!

      M'agrada

  16. Increíble… de vegades a internet trobes posts, articles,… amb els que estàs molt d’acord, que t’interessen, etc. Però és que aquest post, m’ha deixat flipada. ÉS COM SI L’HAGUÉS ESCRIT JO MATEIXA! De debò, paraula per paraula. Gràcies per compartir-ho!

    M'agrada

  17. Em sento identificada al 100% amb les teves paraules, i això que ja fa 15 mesos que sóc mare. Els primers dies van ser terribles, l’episotomia em va deixar fatal unes tres setmanes, més que la mitjana normal, gairebé no podia ni caminar o pujar les escales de casa, i incoporar-me per donar el pit contínuament a demanda era una tortura.
    Després, i fins ara, han seguit les nits amb despertars constants que ningú entén i que pensen que és culpa teva, que tens “viciat” al nen amb el pit. De dia vas zombie i has d’ocupar-te de tot perquè la teva parella no té vida a part de la feina (és autònom). Llavors sents que ja no hi ha tribu que et recolzi, i només et sents identifcada amb alguns blogs de mares valentes que expressen el que la majoria no explica, les dificultats que les del teu voltant o no han tingut o callen perquè està mal vist, perquè semblaria una queixa i les mares no es poden queixar, han de ser inmensament felices. Però la maternitat té moments de tristesa i bogeria i desesperació, però és políticament incorrecte esmentar-ho.
    Mil gràcies per fer-ho públic. Et comparteixo a les xarxes socials perquè si hi ha alguna mare primerenca a qui pugui ajudar, espero que ho faci.
    Gràcies de nou.
    Una abraçada per a totes aquelles que tenen moments difícils però que trauen del dipòsit infit la paciència i la força necessàries per tirar endavant.

    Liked by 1 person

    1. Hola Susana, m’alegro que les meves paraules et ressonin! :) Ser mare té moments boníssims i és el millor que ens pot passar però també en té de molt durs. Gràcies per la teva sinceritat també i les teves paraules, llegir-te em dóna ànims per a continuar escrivint, que la veritat, amb el petit de vegades se’m fa una muntanya tot plegat! Una forta abraçada!

      M'agrada

  18. Gràcies per aquest post. El meu fill té 11 mesos però realment quan surts de l’hospital és quan t’adones que ningú et diu lo dur que seran els primers mesos. Però personalment vaig tenir la sort, que en un moment que se’m queia tot a sobre, la meva mare em digués una frase que recordo tots els dies: “tranquila, ho estas fent molt bé”.
    Ànims a totes les que esteu en aquests moments.

    Liked by 1 person

    1. Hola Irma! Quina gran frase la teva mare! I tan poc que costa donar suport! El postpart és el moment on necessites que et sostenguin per a poder sostenir! Enhorabona per la teva maternitat, gràcies a tu per llegir-me. Una abraçada!

      M'agrada

  19. Hola!! Yo hace ya muchos años que fui madre, tengo dos hijas, de 29 y 22 años, y la primera fue tal y como lo explicabas, parecía que estaba recordando mi experiencia, ojalá y hubiese tenido alguien como tú que me hiciera sentir mejor, que no pensase que no lo estaba haciendo bien y que por eso mi hija lloraba. Gracias a personas como tú, nuevas generaciones lo entenderán mejor y no se sentirán culpables de cosas tan naturales como el llanto de un niño. Ánimos a todas, porque es la mejor experiencia que podemos tener y es un privilegio poder vivirla con alegría y apoyo. Besos

    Liked by 1 person

  20. Avui ha arribat per casualitat aquest post a la meva pantalla del mòbil, sóc mare, fa 5 mesos que ho sóc i en tot aquest temps no havia llegit res amb el que estigués tan identificada..gràcies, avui tinc més força i menys sentiment de culpabilitat, un text emocionant i molt real.

    Liked by 1 person

  21. I els pares? No pintem res en tot això? Estem predestinats a ser el contenidor d’aquestes explosions? Doncs vaja.
    Sóc pare d’un nen de més de dos anys i d’un altre que vindrà d’aquí poc. Estic al 99% d’acord amb el que dius. No obstant, no m’agrada aquesta cosa d’interpel·lar només a les mares. Ja sé que sou les que ho patiu, però a casa, els pares, no som “l’entorn” que tu defineixes. Tal com sou mares, nosaltres som pares. Està molt bé que feu tribu per posar damunt la taula el puerperi, però també estaria millor que alhora interpel·léssiu els pares. Amb tot el respecte del món t’ho dic, però la frase aquesta de “aniràs en pijama i tindràs el llit per fer, rentadores per posar, plats per fregar…” m’ha matat. Si tens la teva parella com algú a qui deixar el nen per anar a dutxar-te tranquil·la o a descansar, estem arreglats. No dic que no puguis fer-ho, però si esperes que entri per la porta i penses en això, hi ha alguna cosa que grinyola.
    És molt important que les vosaltres compartiu experiències per ajudar-vos. Ningú millor que una mare per explicar-li a una altra què suposa tot això. Però ja que ens posem a reivindicar, reivindiquem també la figura del pare més enllà de l’assistent del puerperi. Sou mares, heu patit un part monstruós i un puerperi molt extenuant, però tinc la impressió que sovint es menysté què sent el pare, com es troba i quines emocions té davant de tot això. Amb 1 minut al dia n’hi hauria prou. No estic dient que hagi de passar per davant de tots ni molt menys, però interpel·lar només a les mares, a la maternitat i tot això no ajuda gaire a normalitzar-ho socialment.
    Sou mares, sí, però també hi ha algú que ha sigut pare i possiblement ningú li preguntarà com es troba o què sent.

    Liked by 1 person

    1. Hola Pol, doncs m’encanta la teva reflexió i la teva reivindicació!! Jo crec que els pares sou la peça clau per a desbloquejar aquestes situacions. M’alegro que el meu escrit et remogui! :) Potser el vaig escriure en un moment molt visceral i algunes coses són una mica accentuades… No et dic que no! Jo tinc un home que és com tu, un pare super entregat, que m’ha ajudat moltíssim en moments complicats i he pogut compartir amb ell tots els moments bons i dolents del que suposa ser pares. Ho hem fet tot junts. Però quan et trobes sola, durant la baixa i la parella treballa, tens molts moments de feina acumulada, llit per a fer, plats que no has pogut netejar i un nen que penja de tu literalment… I encara que la teva parella arribi al vespre i ho posi tot en solfa… que ho feu! Ja ho sé!!! Però aquí el problema rau en que no hi ha una igualtat en les cures dels infants, que tot se’ns carrega a les dones i tot aixó se’ns fa una muntanya i la societat no és gens comprensiva. La baixa maternal son 16 setmanes miserables i la paternal 15 dies que la meitat us la passeu a l’hospital i fent tràmits… Aixó s’hauria d’igualar no trobes? Tot seria diferent si poguéssim repartir-nos el temps de manera equitativa. M’encanta rebre comentaris com el teu, de pares que reivindiqueu el vostre lloc! Si senyor! I moltes felicitats per la teva futura paternitat i gràcies per estar a l’altre costat llegint-me! :)

      M'agrada

  22. Exactament com dius. Jo he tingut cesària, i no et diuen el mal que et fa quan t’obliguen a aixecar-te del llit per anar el primer cop al vater. I avisar amb temps que no volies visites després de la cesària (operació important), i que la teva parella busqui excuses per fer venir sa mare, sense entendre els moments desitjats de calma i tranquil.litat. I amigues que ja han estat mares et diguin les mateixes frases doloroses que comentes més amunt, oblidant-se del que a elles mateixes els hi repatejava.
    Gràcies pel teu post!

    M'agrada

  23. M’encanta aquest blog. Encara no he tingut l’oportunitat de ser mare i, si tot va bé, espero que arribi aviat. Paraules com aquestes arriben al cor, però també fa molta por. Agraeixo que intentis ensenyar la realitat al 100%, perquè abans de viure-ho no hi ets tan a prop, per molt que al teu voltant hi hagin situacions semblants. Fins que no estàs en la situació no et trobes amb la realitat de tot plegat, però llegir coses així ajuda moltíssim. Moltes gràcies i continua igual, continuaré llegin-te!!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s