“Adaptació” entre cometes…

Hola de nou! Avui escric en aquell moment en què potser no hauria de fer-ho… En “calent” que en diuen! Vinc de deixar en Roc a l’escola bressol. Portem ja 5 dies del que n’anomenen “adaptació” i ho escric així perquè l’adaptació que estem fent no concorda amb el significat de la paraula… dista molt del que és una adaptació real vista des de la perspectiva del nen i no de l’adult.

Quan vaig apuntar-lo a l’escola ja em van avisar que ells l’adaptació la feien tot el mes de setembre i que els pares no podíem quedar-nos, em van dir que els nens s’adapten abans… El que potser volien dir és que es resignen abans i jo potser no vaig voler-ho entendre.

Ara mateix tinc una sensació similar a la que vaig tenir després de parir, de desengany, d’haver confiat en les paraules dels “professionals” que se suposa que vetllen pel teu benestar. Una vegada més m’he equivocat.

No diré que és una mala escola, perquè no crec que així ho sigui, ni diré que les educadores no són dolces, amables i afectuoses, perquè diria una mentida. Tot i així sento la necessitat de dir que no enfoquen l’adaptació des del respecte cap a l’infant. Una altra mostra  més de l’adultcentrisme del que vivim en la nostra societat.

Quan explico això a la família, als coneguts, alguns amics em diuen que deixar el nen plorant a la “guarde” és el normal, el natural, el que s’ha fet tota la vida. Que tots nosaltres ho vam viure i no estem traumatitzats… Que és normal que plori perquè ha estat massa temps amb mi, que no està acostumat a estar amb els altres… MENTIDA, MENTIDA, MENTIDA I MENTIDA!!! i a més PODRIDA!!!!!

Estic farta que es justifiqui sempre qualsevol plor i sentiment del nen dient que és per culpa de la mare, que és per culpa d’haver estat massa amb mi. El món al revés senyors i senyores, és justament el fet de tenir un bon vincle amb la mare el que fa que un nen sigui més segur de si mateix, més resilient.

Algú s’ha preguntat com se sent un nen en aquesta situació? La mare, el pare, els avis, que són la seva figura de referència, de fortalesa… de sobte el deixen en un lloc desconegut, amb nens que no coneix, un espai nou, educadores que no ha vist mai… Com voleu que reaccioni? Content i tranquil??? Doncs no, reacciona plorant, cridant, enganxat a nosaltres, sent desconcert, por, sensació d’abandó…

Nosaltres som els responsables de deixar-lo en una “guarde”, ells no ho necessiten, ells estarien molt millor amb nosaltres, però hem de treballar, volem temps lliure… i és lícit, però deixeu-me dir que la manera que tenim de fer-ho no és gens adequada.

Ens falta paciència, no en tenim, ho volem tot de pressa, de seguida, que s’adapti, que vagi content a l’escola, que allà tenen molts joguets, hi ha nens i nenes, canten cançons… és la bomba tu!!

Quan ho explico, alguns em diuen “això és la vida! Són emocions que han d’experimentar” i podria estar-hi d’acord, però també és la vida que un nen baixi per un tobogan i oi que el primer dia que trepitja un parc probablement no hi pujarà? Oi que li explicareu amb calma, li ensenyareu com baixen altres nens? L’ajudareu a pujar per l’escaleta? Li donareu la mà per baixar? O potser el deixareu sol el primer dia i apa avall!!! Oi que no? Doncs això mateix hauria de servir d’exemple per il·lustrar una autèntica adaptació.

En un món ideal, si existís una societat conscient del que realment necessiten els infants, una adaptació es faria amb els pares, avis o figures properes, seria gradual, podrien explorar l’espai amb nosaltres, veurien com parlem amb l’educadora, que juguem amb ells i els altres nens, com a mínim això hauria de durar una setmana. I a partir d’aquí, no dic que no, començar a deixar-lo a estonetes ell sol. Però no. Anem a la brava, els deixem des del primer moment i ells s’adapten perquè són petits supervivents.

rocescola

Sóc conscient que no visc en aquest món ideal i que la gran majoria d’escoles bressol i escoles de primària no fan adaptacions d’aquest estil. I si vols aquest tipus d’educació tan respectuosa i amb un ritme tan tranquil potser cal que te’n vagis a buscar a vés a saber on, una escoleta que treballi així i que existeixen, en tinc constància. Però jo no vull renunciar a dur el meu fill a l’escola més propera, a anar-hi caminant, que pugui dinar amb mi a casa i ara per ara això és el que hi ha. Prioritzo aquesta opció tot i que tindria alternatives agafant el cotxe i anant fora a dur-lo a un lloc més respectuós, però quin preu hauria de pagar? Córrer i consumir energia i recursos? Seria tot plegat més respecutós per a mi o per la meva família? No ho crec… Deixaria de respectar el nostre modus vivendi km0.

Tot i així m’agradaria que de mica en mica canviessin les coses, que els mateixos pares demanéssim els canvis, que sent conscients les coses poden canviar i qualsevol canvi per petit que sigui, poc a poc farà que les coses puguin ser millor. Sóc il·lusa? Potser sí.

Mentrestant en Roc es va “adaptant” a la seva manera, per descomptat que es resisteix a què el deixi i això és el que duc pitjor… Aquesta “separació” és el més desagradable, em suplica que no el deixi i què hi ha més dur per una mare és veure patir un fill? I si, pels que no ho creieu, pateix. Encara que al cap de deu minuts ja no plori. Ells viuen les emocions a l’instant, són capaços de sentir por i desconsol i al cap de no res, si els distreus, s’ho passen bé perquè viuen el moment i sort en tenen d’això. No són com els adults que retenim el patiment en la memòria.

I bé, anem fent passets, piano piano, adaptant-nos tots plegats a la nova situació. Jo, si fos per mi, ja voldria ser a Nadal i veure aquests dies lluny, en la memòria i relativitzar.

I com em diu una amiga…. Quan et sentis així repeteix el mantra: TOT PASSARÀ! 

Happy Blogging ;)

 

7 pensaments sobre ““Adaptació” entre cometes…

  1. Hola guapa!! Sí, estic d’acord amb bastantes de les coses que dius, però també és veritat, que aquesta “adaptació” que dius tu, no la necessiten tots els nens… de fet el més ideal seria poder-ho fer al ritme del nen, CAP IMPOSICIÓ, ni per poc, ni per molt! Per exemple, nosaltres també estem fent adaptació (primer dia 1 hora amb nosaltres, segon dia una hora sol, tercer dia 2 hores sol, quart dia 3 hores sol…) i està anant genial, de moment ni un plor!
    Jo no et diré que això és culpa d’haver estat molt temps amb tu, en absolut! però tot i que ens entenguin, a aquestes edats és molt difícil que processin tot el que està passant, els hi podem explicar, però és fàcil que amb les paraules no ho acabin d’entendre i que a poc a poc s’hi anirà acostumant… no hi ha masses opcions.
    Nosaltres, amb el gran vam viure els plors, i la veritat és que és un dels pitjors sentiments, però potser és millor donar-li la volta: que bonic que prefereixin estar amb tu no?

    Molts ànims guapa!

    Liked by 1 person

    1. Hola!! que guai veure’t per aquí! :) Doncs si, és molt dur, i la veritat que cada nen és un món però és injust que d’entrada no deixin ni quedar-te el primer dia… No son maneres, penso jo, vaja… Avui per aixó, que ja hem fet 7 dies, s’ha quedat sense plorar i a coll de la educadora, ell tranquil i jo m’he tret un pes del damunt! Mica en mica!! Ens hi hem d’adaptar tots! Ànims també per a vosaltres que teniu doble adaptació. Una abraçada!!!!

      M'agrada

  2. Clar que em passo per aquí! Les opinions de les altres mares sempre són importants! M’alegro que vagi millorant, l’adaptació és molt dura, per ells i per nosaltres també! Me’n vaig oblidar, pero et recomano, que d’aquí un mes, quan ho hagis deixat reposar, tornis a fer-ne una valoració!

    Liked by 1 person

  3. Hola!! Primero pido disculpas por no escribir en catalán, pero me expreso mejor en castellano ;)
    Te entiendo perfectamente… El año pasado matriculé a mi hijo en una guardería porque de entrada me gustó mucho y podía ir andando desde casa. 15 días antes de empezar, fui a entrevistarme con la educadora para preguntar las cosas que me inquietaban. Tras no entenderme con ella porque según ella, a un bebé de 5 meses que toma pecho a demanda no es bueno dar biberón antes de 2 horas (ellas tienen horario, a las 12 y a las 16h) yo le dije que mi hijo no aguantaba tantas horas sin comer. Lo segundo es que también tenían horarios para dormir (por entonces mi hijo hacía pequeñas siestas de media hora cada 2 horas más o menos) y la gota que colmó el vaso, la adaptación consistía en estar con él allí no más de 15 minutos y lo fuera dejando solo cada día más tiempo… Lo siento, pero a mi modo de verlo, un bebé de 5 meses toma leche a demanda y duerme cuando tiene sueño… con el tiempo y la madurez ya se irá adaptando a la dinámica de la guardería. Por esta y otras cosas, la encontré muy poco respetuosa con los niños. Mi sensación fue que obligan a los bebés a que lleven el ritmo que a ellas les es más cómodo y que tarde o temprano todos se resignan y lo hacen, que es natural que lloren.
    Perdí la matrícula y lo llevé a otra guardería de mi ciudad donde tengo que ir en coche pero ha resultado no ser mala combinación para ir a trabajar. En esta nueva guardería (casualmente más barata, por cierto) son súper respetuosas y flexibles tanto con los padres como con los niños. Hicimos la adaptación durante 15 días y la pude hacer como creí que sería mejor (el tiempo me ha demostrado que fue bien). Los primeros días íbamos varias horas cada día a pasar tiempo junto con los otros bebés y la educadora, de este modo mi hijo conocía la guarde y la educadora como un entorno seguro (con mamá todo es mejor). Cada vez intervenía menos y dejaba que la educadora se manejara con él, pero estando yo allí. Después empecé a irme algún rato (a mi favor también estaba que un bebé de 5 meses de entera de poco) hasta que ya se quedó solo todo el día porque empecé a trabajar. En todo el curso no lo dejé llorando no un solo día. A los pocos meses mi hijo, por sí solo, ya adaptó su sueño y horas de comida al de los más grandes porque no quiere perderse nada!

    Respeto a los padres que deciden no hacer adaptación o bien porque no se paran a pensar en sus beneficios o bien porque no pueden por falta de tiempo, pero creo que las guardarías deberían adaptarse cada vez más a las nuevas formas de crianza respetuosa, blw, etc.

    Gracias por tu post!!!! Estuve muy indignada mucho tiempo por la primera guardería!

    Saludos!

    Liked by 1 person

    1. hola! no te preocupes, te puedes expresar como mejor te salga, faltaría más! ;) Estoy alucinada con lo que me cuentas… Pero te creo, porque claro está que en muchas guarderías priorizan el ritmo de las educadoras al de los niños, hay horarios marcados y al final todos pasan por el aro. Pero con bebés tan pequeños tendría que ser mucho más flexibles, tanto en horarios como en tema de alimentación, te doy la razón. Me alegra que tu niño ya esté adaptado y todo os vaya así de bien! Un abrazo fuerte y gracias por leer mi post y comentar!

      M'agrada

  4. Felicitats pel post, i per els altres també.
    Nosaltres vivim a Alemanya i la adaptació a les guàrdies és un procés que durà més o menys quatre setmanes, la primera setmana la mare o el pare està a l’aula amb els nens i la educadora. El teu fill veu que és un entorn segur, i se li donà temps per conèixer el lloc. De passada els pares també poden fer-se una idea del que fan i conèixer millor les educadores.
    Molt contenta de l’adaptació que fan en aquest país, cal dir que normalment el nen va a la guarderia a partir del any.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s