A COLLIBÈ: La meva metamorfosi professional

Perdoneu la meva desconnexió aquests últims dies… Ara us explicaré els motius! ;)

La maternitat ens canvia, a mi m’ha canviat o potser hauria de dir, que més que canviar-me, ha fet que indagués en el fons de mi. Ha fet que rebusqués en els meus interessos més personals i trobés l’autenticitat del que em fa moure, de la passió, del que tots tenim a dins i de vegades, per culpa de deixar-nos endur per les circumstàncies de la vida, no brolla i queda amagat. He tingut temps per a reflexionar, donar-hi voltes, formar-me, envoltar-me de la gent interessant, de persones fantàstiques que m’han acompanyat, empoderat, aconsellat… Fa temps que tinc un projecte personal entre mans, la meva metamorfosi personal ha anat fent el seu camí, gestant idees i creant maneres de reinventar-me. Necessitava obrir una nova finestra a la meva vida i reencaminar la meva carrera per a dedicar-me a una cosa que realment m’omplís, que donés sentit al meu dia a dia com a dona, mare i professional. I finalment, després de mesos de treballs de formigueta, veurà la llum ben aviat! :)

Tota la meva vida he tingut un interès especial pel què rodeja la maternitat, i realment no me n’havia recordat més fins que fa uns mesos em van venir records de quan era petita. Vaig trobar un llibre on hi havia uns dibuixos meus… I el primer dibuix que vaig fer i la meva mare guarda ( li demanaré perquè no sé on és…) va ser el d’una “Mare Balena”, una balena embarassada…

dibuix2petita dibuixpetita

Més endavant quan ja era una mica més gran sempre deia que volia ser llevadora, fins que un dia, la mare d’un company meu d’escola que treballava d’això, em va dir: Ja saps que és una feina molt dura també? Mira, justament avui ha nascut un nen mort! :(

I aquesta frase va ser una sentència per a mi, imagineu la cara d’una nena de 10 anys a la que li diuen això… Sempre més vaig pensar que devia ser una feina terrible… I mira per on, ara penso que m’hauria encantat! Us convido a reflexionar sobre l’impacte que poden tenir les paraules dels adults en els nens…

Anys després vaig estudiar disseny de moda, una professió molt bonica i que m’encanta però que vaig acabar trobant buida de continguts, massa dedicada a la producció, vendre, vendre, vendre… Enriquir, enriquir, enriquir… Necessitava compaginar una feina on fos important la part estètica, de producte, amb la part social i de contacte amb la gent.

El meu embaràs i el meu part em van remoure, van fer que aquest interès tornés i es multipliqués. En aquest camí he pogut comprovar en pell pròpia la necessitat que hi ha de canvis profunds en temes com el part, la lactància, la criança… He llegit, he estudiat, m’he format en porteig i lactància, he intercanviat opinions i tot això m’ha portat a trobar una via per aportar a la gent tot el que em remou per dins.

I finalment neix “A Collibè”, el meu espai d’assessorament i venda de porta-nadons i articles de criança. Una botigueta de productes bonics per a nadons i mares. Neix a Banyoles, com vaig néixer jo i el meu fill. On m’agrada viure i on sóc feliç!

El nom A Collibè  em va semblar fantàstic per a representar la idea de portejar els infants, de dur-los a prop. A tots els nens els encanta anar a collibè!!

I per altra banda em recorda a la meva infantesa, el meu pare tenia ovelles i jo les veia néixer i m’encantaven. Aquesta locució adverbial ve de carregar les ovelles al coll, com fan els pastors. Així que el nom em representa a tope i és ideal!!

Per tant a partir de novembre ja podreu passar a veure’m, encara estic amb gestions, comandes, obres, burocràcia i tota la bogeria que suposa començar un projecte com aquest. Tot i així estic molt feliç i emocionada!

Us deixo una foto de com està quedant! :D Us agrada??

botiga

A la botiga hi podreu trobar porta nadons ergonòmics, bolquers de tela, collarets de lactància, collarets d’ambre per a la sortida de les dents, roba de cotó orgànic, sabatetes per les primeres passes entre d’altres productes! ;)  També tindrem un espai per a fer tallers, grup de criança, xerrades… Us convido a tots a venir! Ben aviat!!!

acollibeweb

Em podeu seguir a facebook i a l’instagram!

Gràcies per llegir-me i…

Happy Blogging! ;)

 

“Adaptació” entre cometes…

Hola de nou! Avui escric en aquell moment en què potser no hauria de fer-ho… En “calent” que en diuen! Vinc de deixar en Roc a l’escola bressol. Portem ja 5 dies del que n’anomenen “adaptació” i ho escric així perquè l’adaptació que estem fent no concorda amb el significat de la paraula… dista molt del que és una adaptació real vista des de la perspectiva del nen i no de l’adult.

Quan vaig apuntar-lo a l’escola ja em van avisar que ells l’adaptació la feien tot el mes de setembre i que els pares no podíem quedar-nos, em van dir que els nens s’adapten abans… El que potser volien dir és que es resignen abans i jo potser no vaig voler-ho entendre.

Ara mateix tinc una sensació similar a la que vaig tenir després de parir, de desengany, d’haver confiat en les paraules dels “professionals” que se suposa que vetllen pel teu benestar. Una vegada més m’he equivocat.

No diré que és una mala escola, perquè no crec que així ho sigui, ni diré que les educadores no són dolces, amables i afectuoses, perquè diria una mentida. Tot i així sento la necessitat de dir que no enfoquen l’adaptació des del respecte cap a l’infant. Una altra mostra  més de l’adultcentrisme del que vivim en la nostra societat.

Quan explico això a la família, als coneguts, alguns amics em diuen que deixar el nen plorant a la “guarde” és el normal, el natural, el que s’ha fet tota la vida. Que tots nosaltres ho vam viure i no estem traumatitzats… Que és normal que plori perquè ha estat massa temps amb mi, que no està acostumat a estar amb els altres… MENTIDA, MENTIDA, MENTIDA I MENTIDA!!! i a més PODRIDA!!!!!

Estic farta que es justifiqui sempre qualsevol plor i sentiment del nen dient que és per culpa de la mare, que és per culpa d’haver estat massa amb mi. El món al revés senyors i senyores, és justament el fet de tenir un bon vincle amb la mare el que fa que un nen sigui més segur de si mateix, més resilient.

Algú s’ha preguntat com se sent un nen en aquesta situació? La mare, el pare, els avis, que són la seva figura de referència, de fortalesa… de sobte el deixen en un lloc desconegut, amb nens que no coneix, un espai nou, educadores que no ha vist mai… Com voleu que reaccioni? Content i tranquil??? Doncs no, reacciona plorant, cridant, enganxat a nosaltres, sent desconcert, por, sensació d’abandó…

Nosaltres som els responsables de deixar-lo en una “guarde”, ells no ho necessiten, ells estarien molt millor amb nosaltres, però hem de treballar, volem temps lliure… i és lícit, però deixeu-me dir que la manera que tenim de fer-ho no és gens adequada.

Ens falta paciència, no en tenim, ho volem tot de pressa, de seguida, que s’adapti, que vagi content a l’escola, que allà tenen molts joguets, hi ha nens i nenes, canten cançons… és la bomba tu!!

Quan ho explico, alguns em diuen “això és la vida! Són emocions que han d’experimentar” i podria estar-hi d’acord, però també és la vida que un nen baixi per un tobogan i oi que el primer dia que trepitja un parc probablement no hi pujarà? Oi que li explicareu amb calma, li ensenyareu com baixen altres nens? L’ajudareu a pujar per l’escaleta? Li donareu la mà per baixar? O potser el deixareu sol el primer dia i apa avall!!! Oi que no? Doncs això mateix hauria de servir d’exemple per il·lustrar una autèntica adaptació.

En un món ideal, si existís una societat conscient del que realment necessiten els infants, una adaptació es faria amb els pares, avis o figures properes, seria gradual, podrien explorar l’espai amb nosaltres, veurien com parlem amb l’educadora, que juguem amb ells i els altres nens, com a mínim això hauria de durar una setmana. I a partir d’aquí, no dic que no, començar a deixar-lo a estonetes ell sol. Però no. Anem a la brava, els deixem des del primer moment i ells s’adapten perquè són petits supervivents.

rocescola

Sóc conscient que no visc en aquest món ideal i que la gran majoria d’escoles bressol i escoles de primària no fan adaptacions d’aquest estil. I si vols aquest tipus d’educació tan respectuosa i amb un ritme tan tranquil potser cal que te’n vagis a buscar a vés a saber on, una escoleta que treballi així i que existeixen, en tinc constància. Però jo no vull renunciar a dur el meu fill a l’escola més propera, a anar-hi caminant, que pugui dinar amb mi a casa i ara per ara això és el que hi ha. Prioritzo aquesta opció tot i que tindria alternatives agafant el cotxe i anant fora a dur-lo a un lloc més respectuós, però quin preu hauria de pagar? Córrer i consumir energia i recursos? Seria tot plegat més respecutós per a mi o per la meva família? No ho crec… Deixaria de respectar el nostre modus vivendi km0.

Tot i així m’agradaria que de mica en mica canviessin les coses, que els mateixos pares demanéssim els canvis, que sent conscients les coses poden canviar i qualsevol canvi per petit que sigui, poc a poc farà que les coses puguin ser millor. Sóc il·lusa? Potser sí.

Mentrestant en Roc es va “adaptant” a la seva manera, per descomptat que es resisteix a què el deixi i això és el que duc pitjor… Aquesta “separació” és el més desagradable, em suplica que no el deixi i què hi ha més dur per una mare és veure patir un fill? I si, pels que no ho creieu, pateix. Encara que al cap de deu minuts ja no plori. Ells viuen les emocions a l’instant, són capaços de sentir por i desconsol i al cap de no res, si els distreus, s’ho passen bé perquè viuen el moment i sort en tenen d’això. No són com els adults que retenim el patiment en la memòria.

I bé, anem fent passets, piano piano, adaptant-nos tots plegats a la nova situació. Jo, si fos per mi, ja voldria ser a Nadal i veure aquests dies lluny, en la memòria i relativitzar.

I com em diu una amiga…. Quan et sentis així repeteix el mantra: TOT PASSARÀ! 

Happy Blogging ;)

 

Calendari d’Advent -DIY-

S’acosta el Nadal!

Ha arribat el fred de cop i encara no em faig a la idea que el Nadal sigui d’aquí un mes! Ja fa dies que les botigues han començat a posar les decoracions nadalenques i jo també m’he enfilat a l’altell i he tret la bossa amb tots els ornaments. De moment no els tinc tots col·locats, però aquesta setmana espero tenir una mica d’ambientació pre-festiva a punt! ;)

Des que tenim en Roc que ens hem agafat més seriosament el tema del Nadal i anem a buscar l’avet a la Fira d’Espinelves i tot…

De moment però, he començat amb una manualitat molt senzilla i econòmica que em fa molta il·lusió! El calendari d’Advent. En Roc encara és petit però m’agrada molt aquesta tradició i no m’he pogut esperar un any més! Començo ja!

Us explico com ho he fet:

Material

  • Cordill rústic
  • Pinces de fusta petites (les meves tenen uns cors)
  • Bosses de paper craft típiques de posar entrepans
  • Tampons de l’abecedari i tinta
  • Un regalet per cada dia ( aquest tema és el que tinc ara pendent… he comprat algunes cosetes, un xiulet, una pilota de goma, un conte miniatura, un espantasogres… )

web5

Vaig estampar la data a la part inferior dels sobres amb els tampons, no cal que us quedi perfecte, la gràcia està en que es vegi “handmade”.

Després amb el cordill vaig calcular una llargada aproximada perquè m’hi capiguéssin 7 sobres, la qüestió és fer un calendari setmanal i cada setmana anar posant els sobres nous. I amb les pinces vaig aguantar-los. Jo tenia pincetes amb uns cors i les vaig utilitzar pel primer i últim sobre.

A més ho vaig decorar una mica amb una branca d’avet i unes fulles de galzeran del jardí de casa.

Ho hem posat a l’entrada de casa i així cada dia podrem obrir un regalet! :)

web3

web2

La resta de sobres els tinc guardats, els anirem canviant setmanalment.

Què us sembla??? Oi que és super senzill i xulo? Espero que us hàgi agradat i que us animeu a fer-ne un pels vostres peques!

Ara només em falta pensar en els regalets, a veure si em doneu algunes idees… que 25 dies son molts!!!!

Happy Blogging! ;)

Capsa de les persones que m’estimo

Avui us vull explicar una idea molt xula pels vostres nens!

En Roc ja fa temps que reconeix als familiars i amics més propers i vaig pensar que seria bonic que tingués un àlbum on pugués identificar-los i així anar memoritzant els noms de tots.

Vivim en la era digital, fem més fotos que mai i per desgràcia no tenim pràcticament res en format paper… Discs durs abarrotats de fotos, memòries plenes, telèfons saturats… Pero els nostres nens no conèixen la fotografia en format paper!

Per aixó vaig decidir fer-li una mena d’àlbum adaptat a les seves necessitats. Enlloc d’un àlbum finalment vaig optar per una capsa.

És tan senzill com buscar una capsa ( jo he utilitzat una de sabates d’en Roc), folrar-la amb un paper bonic i posar-li un títol. Nosaltres la hem anomenat “Capsa de les persones que m’estimo”.

caixa4

I anar a una copisteria, imprimir i plastificar totes les fotografies que tinc d’en Roc amb cadascun dels familiars i amics més propers.

Caixa1

caixa2

I a jugar!!!!!!

Caixa3

Espero que us hàgi agradat i que feu la vostra. Ja veieu que és molt fàcil i el resultat xulíssim! En Roc està encantat, i encara que no siguin persones, no podien faltar-hi els gegants, evidentment és la seva foto preferida… té una fal·lera gegantera!!!

Happy Blogging ;)