A COLLIBÈ: La meva metamorfosi professional

Perdoneu la meva desconnexió aquests últims dies… Ara us explicaré els motius! ;)

La maternitat ens canvia, a mi m’ha canviat o potser hauria de dir, que més que canviar-me, ha fet que indagués en el fons de mi. Ha fet que rebusqués en els meus interessos més personals i trobés l’autenticitat del que em fa moure, de la passió, del que tots tenim a dins i de vegades, per culpa de deixar-nos endur per les circumstàncies de la vida, no brolla i queda amagat. He tingut temps per a reflexionar, donar-hi voltes, formar-me, envoltar-me de la gent interessant, de persones fantàstiques que m’han acompanyat, empoderat, aconsellat… Fa temps que tinc un projecte personal entre mans, la meva metamorfosi personal ha anat fent el seu camí, gestant idees i creant maneres de reinventar-me. Necessitava obrir una nova finestra a la meva vida i reencaminar la meva carrera per a dedicar-me a una cosa que realment m’omplís, que donés sentit al meu dia a dia com a dona, mare i professional. I finalment, després de mesos de treballs de formigueta, veurà la llum ben aviat! :)

Tota la meva vida he tingut un interès especial pel què rodeja la maternitat, i realment no me n’havia recordat més fins que fa uns mesos em van venir records de quan era petita. Vaig trobar un llibre on hi havia uns dibuixos meus… I el primer dibuix que vaig fer i la meva mare guarda ( li demanaré perquè no sé on és…) va ser el d’una “Mare Balena”, una balena embarassada…

dibuix2petita dibuixpetita

Més endavant quan ja era una mica més gran sempre deia que volia ser llevadora, fins que un dia, la mare d’un company meu d’escola que treballava d’això, em va dir: Ja saps que és una feina molt dura també? Mira, justament avui ha nascut un nen mort! :(

I aquesta frase va ser una sentència per a mi, imagineu la cara d’una nena de 10 anys a la que li diuen això… Sempre més vaig pensar que devia ser una feina terrible… I mira per on, ara penso que m’hauria encantat! Us convido a reflexionar sobre l’impacte que poden tenir les paraules dels adults en els nens…

Anys després vaig estudiar disseny de moda, una professió molt bonica i que m’encanta però que vaig acabar trobant buida de continguts, massa dedicada a la producció, vendre, vendre, vendre… Enriquir, enriquir, enriquir… Necessitava compaginar una feina on fos important la part estètica, de producte, amb la part social i de contacte amb la gent.

El meu embaràs i el meu part em van remoure, van fer que aquest interès tornés i es multipliqués. En aquest camí he pogut comprovar en pell pròpia la necessitat que hi ha de canvis profunds en temes com el part, la lactància, la criança… He llegit, he estudiat, m’he format en porteig i lactància, he intercanviat opinions i tot això m’ha portat a trobar una via per aportar a la gent tot el que em remou per dins.

I finalment neix “A Collibè”, el meu espai d’assessorament i venda de porta-nadons i articles de criança. Una botigueta de productes bonics per a nadons i mares. Neix a Banyoles, com vaig néixer jo i el meu fill. On m’agrada viure i on sóc feliç!

El nom A Collibè  em va semblar fantàstic per a representar la idea de portejar els infants, de dur-los a prop. A tots els nens els encanta anar a collibè!!

I per altra banda em recorda a la meva infantesa, el meu pare tenia ovelles i jo les veia néixer i m’encantaven. Aquesta locució adverbial ve de carregar les ovelles al coll, com fan els pastors. Així que el nom em representa a tope i és ideal!!

Per tant a partir de novembre ja podreu passar a veure’m, encara estic amb gestions, comandes, obres, burocràcia i tota la bogeria que suposa començar un projecte com aquest. Tot i així estic molt feliç i emocionada!

Us deixo una foto de com està quedant! :D Us agrada??

botiga

A la botiga hi podreu trobar porta nadons ergonòmics, bolquers de tela, collarets de lactància, collarets d’ambre per a la sortida de les dents, roba de cotó orgànic, sabatetes per les primeres passes entre d’altres productes! ;)  També tindrem un espai per a fer tallers, grup de criança, xerrades… Us convido a tots a venir! Ben aviat!!!

acollibeweb

Em podeu seguir a facebook i a l’instagram!

Gràcies per llegir-me i…

Happy Blogging! ;)

 

Puerperi, tot allò que ningú ens explica…

No recordo cap comentari sobre el postpart durant el meu embaràs… Potser vaig ser ingènua pensant que el més complicat i dur seria el part, potser perquè ens concentrem tant en el moment del naixement i confiem en què tot flueixi l’endemà… No ho sé. No sé per què ningú ens explica la realitat de ser mare els primers dies, les primeres setmanes, els primers mesos. Tothom et diu que tinguis “una horeta curta”, que el temps passa volant i que gaudeixis dels primers dies. I no saben, o no recorden que a casa, en pijama, amb els pits plens de llet, la incontinència, els punts de l’episiotomia, les morenes i tots els “petits” inconvenients que et deixa el part; vius com en una pel·lícula on l’únic i exclusiu protagonista és el teu fill i que tu, tal com escriu la Laura Gutman en el seu llibre, et trobes amb la teva pròpia ombra.

Mai abans m’havia enfrontat a mi mateixa des d’aquesta perspectiva, mai m’havia evocat d’aquesta manera per ningú. M’he entregat fins al punt que no he pogut més i tot i arribar fins aquí, encara he aconseguit esprémer un xic més de paciència, guardada en algun racó del meu inconscient i donar una mica més. No coneixia els meus propis límits i la veritat és que m’han sorprès, m’han deixat al·lucinada!

Rocimama

Però reflexionant, crec que no són els meus límits personals, o almenys no són els d’abans, que no em pertanyen, és com si fossin prestats. Són els límits de ser mare, un dipòsit infinit de paciència, que s’eixampla que creix al mateix ritme que creix el teu nadó, que quan penses que no pots més, sempre et superes i tot acaba passant.

Creieu que aquesta paciència és irreversible? Jo crec que sí, que un cop ets mare hi ha un abans i un després, però tan potent és aquesta experiència que fa que canviem? Tan transcendental és? I alguna amiga et diu: No sé com pots! Jo ja hauria explotat. I jo et dic, pots, podràs quan siguis mare, totes podem!

Tot i aquest dipòsit immens de calma que no sé com, se’ns activa de cop, també cal dir que necessitem el suport del nostre entorn. Perquè tota aquesta paciència infinita cap al nostre fill, fàcilment acaba canalitzada com a desequilibri cap a un altre costat. No sé si m’enteneu…

Coses que passen com:

  • El teu home arriba de treballar cansat i tu li fas un petó i li dónes el nen, i ell et contesta: Un moment, que no m’he tret ni les sabates, tinc gana, vull anar al lavabo… I tooooot aquella paciència que has anat gastant cada minut del dia s’acaba de cop i EXPLOTES!!! i ell no entén res!
  • La teva germana et mira i et diu: Nena, fes el favor de depilar-te les celles que sembles la Frida Kahlo! I tu EXPLOTES!!! i et mira com si estiguessis boja!
  • La teva mare et ve a veure i deixa anar el comentari: No hauries de deixar que se t’acumuli la roba de planxar, i tu… EXPLOTES!!! i et diu, nena calma’t que només t’ho deia perquè no tinguis tanta feina de cop!
  • Una amiga sense fills et mira amb condescendència i et diu: Va dona, no n’hi ha per tant, si al final ets tu que exageres, deixa’l una estona i vine a sopar, que no passa res! Que ell no s’adona de res, que ets tu que estàs obsessionada, és el teu problema perquè no te’n saps separar… I tu… EXPLOTES!!! i ella encara et mira pitjor i t’adones que esteu a anys llum!

Perquè no és fàcil cuidar vint-i-quatre hores del dia a un nadó, i al mateix temps no és fàcil cuidar de tu mateixa. Perquè fàcilment els primers dies se’t faran la una del migdia i encara no hauràs fet res, aniràs en pijama i tindràs el llit per fer, rentadores per posar, plats per fregar…

I els altres no ho entenen massa, és evident que ho veuen des d’un altre prisma, et veuen com la lleona que protegeix la seva cria, et troben una exagerada, una paranoica… I potser sí que ho estàs una mica de paranoica! Però agafar perspectiva costa molt, la perspectiva dels altres dista molt del que tu sents, del que tu vius, de com ho vius

microroc

Perquè ningú t’explica que els nadons volen contacte permanent, que entre presa i presa volen dormir però a sobre teu, no en aquell bressol tan bonic que teniu al menjador i que segurament quedarà nou per estrenar. Ningú t’explica que aniràs amb les samarretes plenes de taques de llet quallada, que no tindràs temps de pentinar-te, que mentre et dutxis sentiràs plorar el teu fill i pararàs l’aigua però no sentiràs res… Que ningú et trucarà per quedar i fer un cafè, que les hores passaran lentes, entre canvis de bolquer i glopades, que les nits passaran d’hora en hora, intermitents… Que les hormones et jugaran males passades i tindràs ganes de plorar, que quan el teu fill plori i no puguis calmar-lo t’explotarà el cap i se t’encongirà el cor… i tornaràs a tenir ganes de plorar. Que després de preparar-ho tot, canviar al nen, estaràs a punt de sortir i es tornarà a cagar, i tacarà tota la roba, i a tu també…. I ja no podràs sortir, i la casa se’t fa petita i tu també et sentiràs petita…. Que ningú t’explica que les ganes de sexe no tornen al cap de quaranta dies, ni noranta, ni cent vint…. que la prolactina inhibeix el teu desig i només tens ganes de dormir, i de vegades de plorar, i de riure quan el teu fill et mira, quan et somriu.

Perquè ningú t’explica que el teu cos canvia i no torna a la normalitat fins mesos després de parir, que el perfil del teu melic que abans era rodó, ara penja, que els teus pits es tornen immensos i fan mal, que donar el pit moltes vegades no és gens fàcil, que una presa s’enganxa amb l’altra, que el primer cop que vas al lavabo després del part plores de dolor… Que et mires al mirall i no et reconeixes, tens un cos de mare que no s’assembla gens al d’abans. Que alguns matins quan et despertes tot et dóna voltes, tens com una mena de ressaca monumental i seguiries dormint tot el dia…

Perquè quan has tingut un fill ningú et diu frases com?

  • Enhorabona, ho fas fantàsticament bé, confia en tu mateixa.
  • Ets molt bona mare, es nota perquè el teu fill es veu feliç.
  • Tranquil·la, és normal, només et vol a tu, agafa’l quan plora, et necessita.
  • Confia en el teu cos, estàs preparada per alimentar al teu fill, tu pots.
  • Aneu a descansar tu i el nen, ho necessiteu

I en canvi et diuen?

  • Vols dir que no estàs massa nerviosa? El nen ho nota i encara s’hi posa més.
  • Ai aquestes mares inexpertes, pequeu de massa ingènues, us prenen el pèl!
  • No l’has d’agafar cada vegada que plora, l’estàs malacostumant.
  • Vols dir que tens llet? Plora molt i és perquè té gana, la teva llet no deu alimentar
  • Si vols, pots avançar feina, planxar, endreçar la casa i jo et cuido al nen.

Mares, el postpart és dur, moltes vegades més dur que el part i més llarg… Vosaltres que ho sabeu, vosaltres que ho heu viscut, compartiu amb altres mares aquesta experiència i normalitzem entre totes un tema que en la nostra societat es tabú. Normalitzem el puerperi, normalitzem la criança respectuosa, normalitzem el ser mares autèntiques! Fem tribu i entre totes aconseguirem que alguna cosa canviï.

Els canvis profunds vénen donats gràcies a experiències profundes, i la maternitat n’és una d’elles, magnífica i dura al mateix temps.

Espero que el meu granet de sorra serveixi a alguna mare que se sent sola en aquest moment.

Happy Blogging! ;)

 

 

 

 

Exercici i Salut durant l’embaràs

Quantes vegades ho heu sentit?

– Ui, estàs embarassada, no pots aixecar pes!!! Vigila que pots perdre la criatura…

Si el nostre embaràs és un embaràs normal i sense riscos, no només podem fer exercici, aixecar pesos moderats, sinó que a més és totalment recomanable i molt important fer-ho.

Com que tinc la sort de conèixer una persona que dedica la seva vida a la salut de la dona embarassada, he cregut oportú parlar-ho directament amb ella. Així que el post d’avui és en format entrevista!

Primer de tot, vull agrair a la Kaisa la seva col·laboració!

Us faig un petit resum de qui és la Kaisa Tuominen. Vaig tenir la sort de compartir amb ella el final del meu embaràs i el postpart. He d’agrair-li moltes coses! Va despertar la meva capacitat d’empoderament i a més em va ajudar molt a cuidar-me i recuperar-me després del part.

La Kaisa és mare de dos petits, coach perinatal i directora de Mames en Forma. També és formadora internacional i ha dedicat l’última dècada a empoderar a dones durant l’embaràs, part i postpart. El seu últim projecte és FisioFit Woman, una empresa de formació, que li dóna l‘oportunitat d’educar altres professionals que treballen amb dones amb l’esperança que cada vegada hi hagi més professionals lluitant per tenir parts respectats i criances felices. Així es pot canviar el món.

D’origen finlandès, és llicenciada en Ciència de l’exercici físic i té un Màster en educació i prevenció de la salut; a més de tenir una llarga carrera com a entrenadora personal als EEUU. Actualment, i des de 2007, resideix a Catalunya i dirigeix Fitness Integral (www.fitnessintegral.com), el seu centre de salut a Banyoles. Anualment, acompanya unes 70 dones en el seu embaràs i postpart a través del programa Mames en Forma. Amb la revolució de les aplicacions mòbils en els últims 5 anys, unes 50,000 dones són o han estat alumnes virtuals a través de la seva App In Shape Moms/Mamás en Forma que es pot trobar a l’App Store.

A més de tot això va ser pionera en Màster Trainer del Mètode Hipopressiu a escala internacional, al Regne Unit, EEUU i Canadà.

kaisainens
La Kaisa amb els seus petits, la Leia i en Niko.

Així que com veieu és la persona ideal per a resoldre qualsevol dubte sobre l’exercici durant l’embaràs.

-Kaisa, quina condició física necessita una dóna embarassada per afrontar el part?

Les dones saben parir. L’espècie humana té la capacitat de parir les cries igual que altres mamíferes. El problema rau en el fet que els humans som uns experts en pertorbar el procés fisiològic del part. Una dona “normal” i sana no necessita una condició física “especial” per parir. El problema es que moltes dones no es cuiden per estar en les condicions “normals” de l’espècie. A Mames en Forma ens enfoquem en optimitzar la salut de la dona i del bebè i d’aquesta manera optimitzar les possibilitats de gaudir d’un part fisiològic i respectat i de bebès sans.

Hi ha estudis que demostren que estar en forma ajuda a tenir un part més curt, amb menys intervencions i menys risc de cesària. En general això interessa a la gran majoria de les dones. Però jo crec que ho hauríem de veure diferent, no és que estar en forma sigui beneficiós, sinó que ser sedentària i no cuidar-se és un risc important.

-Quins són els exercicis més recomanats durant l’embaràs? I quins serien perjudicials?

Tothom, embarassada o no, hauria de cuidar els components bàsics de la salut. A Mames en Forma són els principis d’E.M.P.O.D.E.R.A.R.:

Exercici físic

Mentalitat positiva

Postura i moviment funcional

Òptim estil de vida (baixar la càrrega tòxica del nadons, controlar el nivell d’estrès de la mare, salut bucal de la mare, cuidar de relacions interpersonals, etc.)

Dieta i hidratació

Educació

Responsabilitat

Acompanyament

Respecte

Si només ens enfoquem en l’exercici físic, ens quedem curts per arribar al nivell de salut òptim.

Per contestar la teva pregunta sobre l’activitat física, les embarassades haurien de fer:

  • Exercicis correctius per prevenir els dolors causats pels canvis de pes, postura, etc.
  • Entrenaments de força i to muscular (amb peses) per millorar la salut metabòlica, per reduir el risc de diabetis, per preparar el cos per poder aguantar les postures del part i de la maternitat, etc.
  • Exercicis indirectes de la faixa abdominal per mantenir la sinergia neuromuscular entre el sòl pelvià i la faixa abdominal, per a poder tenir una recuperació post part més fàcil i complerta.
  • Exercicis cardiovasculars (caminar, nedar, anar en bici, etc.) per augmentar la resistència i per tenir un part menys dolorós (baixa el dolor isquèmic)
  • Exercicis de preparació al part per tenir la pelvis mòbil i lliure per a tenir un part fàcil

Exercicis perjudicials n’hi ha molts. Cada exercici s’ha de valorar per a cada dona. Per generalitzar, aquí teniu una llista d’exercicis per evitar en aproximadament 85% dels casos després del primer trimestre:

  • Nedar de braça i esquena
  • Exercicis d’abdominals tradicionals i la gran majoria d’exercicis clàssics de Pilates
  • Impacte (córrer, saltar) i canvis ràpids de direcció amb velocitats altes (pàdel, tenis, etc.)
  • Exercicis que estiren els adductors (algunes postures de ioga, per exemple)
  • Exercicis de peses amb càrregues altes que augmenten molt la pressió intra-abdominal (pes mort, carregada, etc.)
  • Exercicis que posen massa estrès a la línia alba (la part mitja) dels abdominals (dominades, flexions, planxes, etc.)

-Què cal tenir en compte abans de començar a fer exercici?

Buscar un professional amb qualificacions. És trist però hi ha gent prescrivint exercicis a embarassades que només han fet un curset de cap de setmana. És molt millor buscar un llicenciat en activitat física i que sigui entrenador personal especialitzat en la fase perinatal. També es poden trobar fisioterapeutes o llevadores que s’han format com a entrenadors personals. La formació per professionals més completa actualment és la de FisioFit Woman.

Aquest professional ha de tenir els coneixements per dissenyar el programa i modificar segons les condicions: morenes, bebès que vénen de natges, varius, ciàtica, diàstasis recti (separació abdominal), etc. Si l’embaràs està categoritzat com de “risc” el metge/matrona ha de decidir si l’exercici físic està recomanat o no.

Si estem parlant d’una dona amb un embaràs normal que vol no ser sedentària, doncs pot començar a anar a caminar sense buscar cap professional. Per fer més jo opino que l’embaràs i el postpart és quan s’ha d’invertir a consultar amb els professionals adequats.

-Segons el teu criteri, quina durada és recomanable? Diàriament? Quants cops per setmana? Amb quina intensitat?

Això depèn de la dona, la seva condició física, l’historial mèdic, els objectius, etc. En general els humans s’haurien de moure cada dia. Estem fets per moure’ns.

Un exemple d’una setmana d’una alumna meva en el segon trimestre del primer embaràs podria ser:

  • 2 dies a la setmana de circuit de fitness (20 minuts)
  • 4 dies a la setmana d’exercicis correctius i de “core” (faixa abdominal i sòl pelvià) (10 min)
  • 3 dies a la setmana d’exercicis de preparació al part (15+ min)
  • 4 dies a la setmana de caminar a l’aire lliure (30+ min)
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
Circuit 20 min 20 min
Caminar 30 min 30 min 30 min 1 hora
Correctius i Core 10 min (escalfament del circuit) 10 min (després de caminar) 10 min (escalfament del circuit) 10 min (després de caminar)
Preparació al Part 15 min (relaxació amb afirmacions) 15 min (mirar vídeos de parts) 30 min (mobilitat pèlvica amb vocalitzacions i visualitzacions)
Total 45 min 30 min 40 min 30 min 45 min 70 min 30 min

-La part física és molt important, però i l’emocional? Van lligades?

Potser, fins i tot la part emocional és més important. Per poder tenir un part el més fàcil possible s’ha de facilitar l’augment de les hormones del part i això va molt lligat a l’estat emocional de la dona i el seu acompanyant. En la preparació pel part és molt important anar eliminant pors i integrant eines que ajudin a relaxar i estar tranquil·la el dia del naixement. Així les hormones “pro-part” funcionaran i les hormones “anti-part” estaran baixes.

-Al vostre centre acompanyeu dones durant el pre i el post part, quina és la vostra filosofia?

El propòsit de Fitness Integral és “empoderar a les persones per ser el canvi que volen veure en el món”. Ja veieu que és un propòsit que va molt més enllà del fitness. Ens enfoquem en educar a les alumnes perquè puguin tenir les eines necessàries per trobar el seu propi poder i gaudir d’una vida sana i plena.

A Mames en Forma el propòsit és empoderar a les dones a cuidar-se, estar informades, sanes i en forma per augmentar les possibilitats de parts fàcils i segurs, recuperar-se bé del part i confiar en els instints per gaudir de la maternitat. A través de coaching perinatal treballem per inspirar a les dones a trobar el seu camí i l’acompanyem en el viatge.

Voldria fer servir aquesta oportunitat del bloc per donar les gràcies a totes les dones que han passat per Mames en Forma en aquests 8 anys! Ha estat un plaer molt gran i ens sentim agraïdes de poder participar en la vida de les mares, bebès i famílies en aquests moments tan importants. Creiem que fent la nostra feina posem el nostre granet de sorra per canviar el món, millorant la manera en què neixen i es crien els bebès.

Mamasenforma
Grup de Pre Part de Mames en Forma

Si voleu posar en contacte amb mi em podeu trucar o enviar un What’s App a 695 267 521 o un email a kaisa@fitnessintegral.com.


Bé, doncs fins aquí! Tinc el plaer de comptar amb aquesta super professional i dir-vos que és molt important per la vostra salut durant l’embaràs seguir tots aquests consells.

Espero que us hagi agradat l’entrevista i que us faci profit! I altra vegada, gràcies Kaisa per voler compartir els teus coneixements!

Happy Blogging ;)

Teta o no teta? Aquesta és la qüestió!

Fa temps, abans de plantejar-me seriosament ser mare, pensava que jo no donaria el pit als meus fills. Em feia molta angúnia la idea de tenir una criatura enganxada als mugrons, se’m posava la pell de gallina (literalment) només de pensar-hi.

Tenia molt clar que faria biberó des del primer dia, a més, coneixia moltes persones que ho havien fet i m’havien explicat que era el millor sistema i que a més podries compartir les tomes amb el pare i tu descansar a la nit. Ho tenia claríssim i ho veia la cosa més lògica del món, això de donar el pit era cosa de hippys.

A més, jo també havia pres biberó perquè la meva mare es va “quedar sense llet” com la majoria de les nostres mares… Cosa que també em podria passar a mi i no seria tan estrany! Oi?

Però quan em vaig quedar embarassada vaig començar a llegir i a informar-me. Quan tens un ésser viu dins teu i notes com es mou i va creixent de mica en mica prens una consciència diferent de les coses. Analitzes els pros i els contres de tot i acabes prenent decisions que potser són totalment contràries a les teves idees anteriors. I això és el que em va passar a mi.

Vaig llegir a Carlos González, Rosa Jové, Laura Gutman, Michel Odent entre d’altres. I tots coincidien en el mateix, la lactància materna és el millor aliment pel nadó i el cos de la mare el seu hàbitat natural.

A partir d’aquí vaig començar a donar-hi voltes… Com fer que el meu fill se senti feliç i nodrit d’amor sense implicar el meu propi cos en la criança? De fet ja havia implicat el meu cos en gestar-lo. Estava disposada a entregar-me tota jo? En cos i ànima?

D’aquesta reflexió se’n podrien extrapolar conclusions equivocades, espero que no ho interpreteu així! Les mares que no han alletat els seus fills em podrien dir que elles s’han entregat en cos i ànima sense donar el pit. I no ho dubto, no tinc cap dubte que una mare que dóna biberó pot ser tan o més bona mare que una que dóna el pit.

Aquesta decisió tan personal hauria de ser respectada per sobre de tot. El que està clar és que un nadó necessita una mare feliç i entregada, una mare sense angoixes. Cadascú ha de prendre les seves pròpies decisions coneixent-se en profunditat. I això és el que vaig fer jo.

IMG_6721 copia 2

La conclusió final sempre hauria de ser la mateixa: Jo vull ser una mare feliç i lliure i per aquest motiu he decidit donar/no donar el pit al meu nadó.

L’opció triada és una aposta personal i respectable, és una aposta per la teva salut mental i la teva integritat. No jutjaré mai una mare que dóna biberó convençuda de fer-ho, ella té els seus motius, com jo tinc els meus per donar pit, donar-lo a demanda i donar-lo tot el temps que em sembli convenient.

Per altra banda no deixaré d’evidenciar i defensar que el millor aliment sense cap mena de dubte, és per sobre de tot, la llet materna. Que és una evidència que les llets artificials alimenten i els nens creixen igualment sans en la gran majoria dels casos. Tot i així cal saber, que la llet artificial no deixa de ser un producte elaborat i com a tal també té els seus inconvenients.

Dit això, jo vaig analitzar pros i contres de donar pit. Vaig mirar cap a dins meu i em vaig fer les següents preguntes: Puc fer-ho? Vull entregar el meu cos a totes hores? Serè capaç de gestionar el cansament? Serè capaç de gestionar les meves emocions si es complica la lactància? Sóc conscient que potser hauré de demanar ajuda? Vull per sobre de tot alletar el meu fill?

Vaig arribar a la conclusió que totes les respostes eren un Sí. Al començament tenia dubtes, però a mesura que m’anava informant i s’acostava el moment del part veia molt clar que seria la millor aposta. Tot i així temia el primer moment de contacte, aquella por a tot el que desconeixem… i que se’m feia una mica estrany. I si no m’agradava la sensació? Seria una mala mare pel fet de donar-li el pit i després voler-li retirar?

I realment, en el moment que em van posar en Roc a sobre, no sé a vosaltres, però a mi em va sortir tan natural i ell era tan petit però tan llest i tan mamífer que tot solet es va enganxar i si em preguntes com va anar, et diria que ni me’n recordo. Només que va ser un moment natural i preciós.

IMG_9276 copia

I aquí va començar la meva relació d’amor amb la lactància. Al començament com amb tota relació costa trobar-te còmode, la falta de confiança i aquestes coses… Però per sort he de dir que no vam tenir cap problema concret, tret de les molèsties lleus dels primers dies i de les famoses crisis de creixement, que són mereixedores d’un post a part.

Un cop ens vam conèixer bé en Roc i jo vam gaudir plenament dels nostres moments íntims, d’aquesta connexió màgica que es crea, del privilegi que només tenim les dones i que, des del meu punt de vista, val la pena aprofitar. És el millor regal que podem fer als nostres fills i també un regal per a nosaltres mateixes.

Si em pregunteu si ho recomano, diré dràsticament Sí!! Però també us diria que feu una introspecció personal, les opinions dels altres us poden confondre… La millor manera és conèixer-vos a fons, informar-vos al respecte i decidir. Sigues mare com tu vols i no com et diguin els altres i seràs una mare feliç.

Nosaltres de moment seguim gaudint de la nostra preciosa relació i espero que sigui per molt temps!!

IMG_2887 copia

Us recomano una lectura que em va ajudar molt amb la lactància: “Un regal per a tota la vida” de Carlos González.

I un consell si m’ho permeteu. Si estàs decidida a alletar el teu fill i tens problemes de clivelles, dolor, etc. és MOLT MOLT MOLT important que demanis ajuda el més aviat possible a la teva llevadora o a una assessora de lactància.  NO HO DUBTIS!

Happy Blogging ;)

El nostre primer aniversari

En Roc ha fet un any! Ja fa quasi un mes i ara que ho veig amb una mica de perspectiva, puc reflexionar al respecte…

El 6 d’octubre del 2014 va néixer, m’hauria agradat que fos el dia que ell hagués triat venir, però va ser una data decidida pels metges… Em queda aquesta espineta clavada, celebro que té un any però encara em costa acceptar que no hagués pogut decidir tot sol quan era el seu moment… Una inducció programada a la setmana 41 i 3 dies, em pregunto moltes vegades què hauria passat si ens haguéssim esperat una mica més? Ell estava bé, no patia, però com sempre, aquesta impaciència que tenen de programar-ho tot!

IMG_7559 copia

Tinc una sensació agredolça, per una banda penso en tots els bons moments que ens ha regalat, tot el que he après i la fortalesa que m’ha donat el fet de ser mare; i per altre costat prefereixo no pensar en el part… Un moment que hauria de ser tan sagrat i respectat i en canvi va ser guionitzat, protocol·litzat, medicalitzat… Em vaig sentir tan desprotegida, tan vulnerable… Sentir que no prens cap decisió, que no hi pintes res, ni jo ni en Ricard podíem controlar res… Molta impotència!

Però fent balanç, he de dir que pesen més les coses positives, que ser mare és l’experiència més potent que he viscut fins ara. Dic potent, però podria dir meravellosa, que ho és, tot i que és també difícil, angoixant a estones, estressant, gratificant, preciosa, trepidant…

El nostre primer aniversari, ell com a personeta i jo com a mare. Un primer any ple de satisfaccions, amor, aprenentatge i també renúncies. Renúncies a les coses que fins al moment eren molt importants i el centre de la meva vida, com la feina i en certa manera la vida social i la vida en parella.

Dir que vaig renunciar a la feina a algú li pot semblar greu, atrevit, esbojarrat… Potser alguns pensen que sóc valenta o d’altres pensen que sóc covarda. Però  ser mare et fa replantejar moltes coses, canvies l’ordre de les teves prioritats. I nosaltres vam valorar que volíem fer amb l’educació i criança del nostre fill. Podiem subcontractar a una persona per a cuidar-lo i pagar-la amb el meu sou o hipotecar a la meva mare… En qualsevol dels casos jo hauria d’anar a treballar i deixar al meu fill de 16 setmanes amb algú, que per molta confiança que li tinguéssim, seria un desconegut per en Roc, que no podria cobrir-li les necessitats afectives tal com ell necessitava.

IMG_8036 copia

I és veritat que els nens s’adapten, és veritat que hi ha mares que no tenen cap més opció. Mares que són les que mantenen a la família amb el seu sou, mares que no poden permetre’s deixar la feina per mil motius… Tots els meus respectes i la meva admiració cap a aquestes mares. Però nosaltres vam valorar la nostra situació i era el que més ens convenia. I a tall de reflexió i veient amb perspectiva l’any que he viscut, crec que ha estat la millor decisió que he pres a la vida.

Ni les empreses, ni el govern, ni ningú t’ajuda a conciliar. O renuncies a la feina o renuncies a criar el teu fill. I perdoneu-me que sigui tan radical però jo ho he viscut ben bé així. Et fan triar.

Davant la disjuntiva vaig triar fer de mare cada moment del dia i no perdre’m cap despertar d’en Roc, cada pas nou, cada nova experiència, cada descobriment…

Podria dir que ha estat un any difícil, que en part és veritat, sense treballar, menys sortides amb amics, sense sopars íntims, poca vida íntima de parella, sense vida nocturna… Els primers mesos parlant sola tot el dia, bé, parlava amb ell, però no hi havia resposta i tot i que ara, encara no parla, ja es comença a comunicar molt bé! Massa dies en pijama perquè no tens temps de canviar-te, ni dutxar-te, sola amb el nen, anant al lavabo amb el nen a sobre ( perdoneu la sinceritat)… Esperant al vespre que arribés en Ricard per a tenir un moment de sentir que tinc dues mans, que em puc tallar les ungles dels peus… Aquesta solitud ha estat molt molt dura!!!! Però tot i així, compensa!

Em compensa perquè sé que tot el que he invertit, tota la paciència i l’amor, totes les dificultats, les tomes de pit eternes, les nits intermitents, la sortida de les primeres dents, les vacunes, la primera febre, els mocs, la tos, tot això es transforma en satisfacció quan el miro i em somriu. Quan aquells ullets brillants em miren amb una mirada d’amor profund, una mirada que només tenen els bebès amb les seves mares… Mai ningú m’havia mirat així! I et desfàs per dins d’amor… Quan et diu mammma!! Per primer cop!

img_4102

Em felicito pel meu primer any de mama, felicito al meu fill pel seu primer any de vida, felicito al pare d’en Roc perquè ha estat imprescindible en aquest  camí tan difícil i felicito a totes les mames, a les que treballeu i que us admiro! A les que no treballeu i dediqueu cada moment del dia als vostres petits! Perquè no ens ho diuen gaire, però ens mereixem que ens felicitin! Tots els aniversaris dels nostres fills també són aniversaris nostres! Perquè ens ho currem molt i molt!

Moltes felicitats!!!!!!!!!!

Happy Blogging ;)

Super pares! El rol del pare en la lactància….

Vull donar les gràcies a la Rebeca Garcia, una gran mare i una gran professional, que ens ha deixat participar en el seu magnífic projecte personal. La Rebeca quan va ser mare i va adonar-se que 16 setmanes de baixa eren totalment insuficients per cubrir les necessitats del seu fill, va decidir renunciar a la seva vida laboral de manera temporal per a poder fer de mare al complet.

Gràcies a la seva força i convenciment ha engegat un projecte preciós on fotografia a les mares donant pit als seus nadons i amb aquesta iniciativa espera conscienciar a la societat que 16 setmanes son ridícules en tots els sentits.

He de dir que m’hi sento molt identificada i estic molt contenta de veure que entre totes les mares podem lluitar per una maternitat més digne! Us animo a conèixer el seu projecte i si sou mares i alleteu als vostres fills, fins i tot a participar-hi! Com més serem, més s’ens sentirà!

Parlant amb la Rebeca vam pensar que fariem una fotografia on hi sortís, a més d’en Roc i jo, també en Ricard. Els pares també tenen el seu paper en la lactància, encara que s’en parli poc. Així que aprofito, us presento com va quedar la foto, que em sembla preciosa i d’aquesta manera inauguro el post d’avui!

image

Aquest post va dedicat als pares ( qui diu pares diu mares o parelles que acompanyen a la dona en la maternitat, quan dic pares no descarto cap model familiar, tot el contrari).

Es parla molt sobre la lactància i la dona, com alletar, les necessitats del nadó, pero trobo a faltar en tot aixó que es parli més del paper de la parella.

Encara que el pare no sigui partícep actiu de la lactància, hi té un paper importantíssim.

Evidentment la mare i el nadó en son protagonistes, però la parella té la clau perquè tot aixó flueixi i sigui exitós. Sense un bon suport al costat, la mare no pot atendre en condicions al nadó i la lactància pot perillar. Ja és prou complicada per si sola, no sempre va com voldriem, surgeixien dificultats i és dura, de vegades molt dura.

Sovint he sentit comentaris de pares que creuen que és millor fer-ho tot a mitges, volen compartir el moment d’alimentar els fills amb les mares… No ho comparteixo pero tota opinió és respectable. La naturalesa és sàbia i si ens fixem totes les cries animals són alimentades per la mare, com figura de vincle principal. Jo sóc molt d’observar la naturalesa perquè crec que té moltes coses a explicar-nos i la majoria de vegades no l’escoltem, és curiós que tingui més força sobre la nostra capacitat de decidir la publicitat que la pròpia naturalesa…

En tot cas, si decidiu alimentar al vostre fill amb llet artificial, pels motius que sigui que son tots molt respectables, seria un altre tema i avui no en parlaré.  Més endavant ho faré, penso que és un tema interessant i em vé de gust parlar sobre això perquè crec que moltes vegades es critica i es jutja equivocadament.

Si la mare pren la decisió d’alletar al seu fill, em sap greu pel pare que no ho entengui, però aquesta serà una feina única i exclusiva seva. El pare en aixó no pot participar tot i que té infinitat de coses en les que participar de manera activa que faran que estableixi un vincle preciós amb el seu fill.

Molts pares al començament poden sentir-se perduts i no saber per on començar… I poden pensar… Què hi pinto jo en tot aixó?

IMG_7544 copia 2

Doncs molt més del que et penses, el pare és l’encarregat que tot rutlli fluidament, que la mare s’alliberi de les obligacions de casa, que no pateixi per què s’ha de fer per dinar, fer la compra, per si s’ha d’estendre una rentadora o planxar… És l’encarregat de vetllar pel benestar emocional de la mare, és una cadena, la mare cuida el nadó i el pare cuida a la mare.

En altres cultures i antigament la dona que paria i alletava al seu fill era recolzada per la tribu, una tribu que la cuidava, l’alimentava, l’aconsellava i que avui en dia no existeix. Vivim la maternitat en molta solitud i aquest pès recau sobre la nostra parella ( i no és poca cosa! ).

Quan neix un nen entren en joc una sèrie de rols en la parella que abans no exitien i poden ser difícils d’assimilar. El més important és que cadascú assumeixi fins on està disposat a col·laborar, ser pares requereix una gran entrega personal, si creieu que us farà falta ajuda externa (avis, tiets, cangurs…) val la pena demanar-la, assumir fins a on arribareu i fins a on no, abans que us trobeu desbordats i amb els nervis crispats. Nosaltres, per exemple, vam decidir que no voliem fer la neteja de la casa i vam contractar una dona de fer feines, vam posar els límits aquí.

Per tant, la comunicació entre la parella és clau per a evitar els malentesos. Parleu-ne!

Un nadó que és alletat per la seva mare necessita 100% de tranquilitat i contacte per alimentar-se i aquest és un rol que assumeix la mare en exclusivitat. Aixó no vol dir que el pare no pugui col·laborar en altres aspectes. El pare pot banyar-lo, vestir-lo, canviar-li el bolquer, cantar-li cançons i gronxar-lo, jugar-hi, dur-lo a passeig….

IMG_2634 copia 2

Entendre que durant les primeres setmanes, la mare i el nadó, necessiten contacte total 24 hores, que a l’habitació ara enlloc de dos sereu tres ( aixo sense contar el gat….). I que la lactància és tan important de dia com de nit. El collit facilita molt les coses i afavoreix que tots dormiu, que creieu-me, val la pena. Nosaltres hem sobreviscut gràcies al collit, no m’imagino ni com hauria estat no haver-ho fet, a més ens encanta!! ;)

Així que si! Us heu de convertir en uns SUPER PARES! Preneu nota.

Un super pare (com el que nosaltres tenim) és aquell que:

  • Prepara els àpats, estén rentadores i vetlla per l’ordre de casa
  • Llença les escombraries i canvia la sorra del gat
  • Fa la compra i es proveeix d’aigua, paper de wc, paper de cuina i altres indispensables com si hagués de sobreviure a una guerra
  • Banya i canvia el bolquer del peque
  • Fa bricolatge i invents Macgyver pel nouvingut
  • T’abraça quan necessites carregar piles perquè estàs buida de tant d’amor que has donat
  • Et fa un massatge quan tens l’esquena partida d’agafar males postures
  • Porteja al melindro mentre tu et dutxes, et fas una mascareta, et desenredes el niu de periquitos que se t’ha fet al cabell, de tants dies de portar la mateixa cua, i tornes a ser persona ( o almenys mitja)
  • Confia en tu, encara que moltes vegades no entengui què et passa pel cap ( maleïdes hormones) i per molt boja que li semblis, sap que en el fons no hi ha ningú millor que tu per a cuidar al vostre fill
  • Que no infravalora el teu instint i escolta el que li expliques amb convenciment
  • Entén que passada la quarentena, el permís imminent de recobrar la vida sexual és una utopia…
  • Que en temes que involucren al vostre fill, prioritza la teva voluntat, per sobre de qualsevol altra opinió ( inclosa la de la seva pròpia mare)

I fins aquí, volia aportar el que per a nosaltres va suposar aquest canvi de rols, aquest aprenentatge. La veritat és que a casa ho vam viure amb molta naturalitat, però val a dir que no és una cosa senzilla i de vegades les circumstàncies et sobrepassen. Així que molts ànims als que comenceu en l’aventura de ser pares!

IMG_8957 copia 2

No subestimeu la vostra parella perquè té la clau que tot funcioni correctament, sou un equip!! Jugueu bé la el partit i el vostre fill us ho agraïrà!

Happy Blogging ;)

Disbarats que ha d’aguantar una mare…

Són moltes les coses que t’arriben a dir embarassada, pero no són res en comparació amb les que et diuen quan ja tens el nadó.

Un seguit de frases que s’han anat fent protagonistes del vox populi de la nostra societat i que són mereixedores de comprar-te uns bons taps per a les orelles!

Ilustració de Mammasutra!
Il·lustracions de Mammasutra, la trobo genial! :)
I quan tens un fill aquests comentaris t’envolten continuament… T’ho trobes a l’hospital quan pareixes, a la familia, a la pelu, a la carnisseria i fins i tot quan fas cua en un lavabo públic per canviar el bolquer del nen… És com una psicosis!!

I jo em pregunto… Algú els ha demanat la seva opinió?

Us poso uns exemples de les coses que m’han arribat a dir i a sota la resposta que hauria volgut donar… Encara que la majoria de vegades somric i dic que sí perquè la meva energia és molt preuada i la focalitzo tota en coses positives i en la criança d’en Roc.

Ui doncs a mi em van fer cessària! I perfecte, no em vaig enterar de res i tinc els baixos intactes, és el millor que et pot passar!
No m’interessa gens l’estat dels teus baixos, a més, la cessària és una operació d’alt risc i la veritat prefereixo parir de manera fisiològica, el meu cos està preparat per fer-ho i si la cosa es complica i no hi ha més remei, ja en parlarem… Però frivolitzar amb aquest tipus d’intervencions i a sobre defensar-ho per a conservar l’estat dels meus baixos em sembla una aberració.

Ai!!! Aquestes mames novates, quina mania en dormir amb el bebè! Posa’l al llitet dóna, que així descansareu millor!! (aixó la infermera de l’hospital)
Senyora, jo dormo amb qui vull. Acabo de tenir un fill i vull passar tota l’estona amb ell, tocant-lo, olorant-lo, acariciant-lo… No és aixó el que es fa amb les persones que estimes? O potser vostè quan va passar la nit de noces amb el seu marit també van dormir en llits separats?

Tens la casa molt desendressada, vols que t’aguanti el nen mentre fas feina?
Si, la tinc molt desendressada, no donem l’abast i estem cansats. Preferiria que enlloc d’aguantar-me el nen, em donéssis un cop de mà amb la casa.

mammasutra
mammasutra

Nena, ja tornes a tenir al nen enganxat al pit? Però si acaba de menjar! Em penso que t’està fent servir de xumet!
Si, torno a tenir el nen al pit, ell ho necessita i jo no li negaré. No li posaré un xumet perquè es calmi, perquè, què es va inventar primer el xumet o la teta? El xumet és un burd substitut del pit, s’utilitza per a calmar la necessitat de succió del nadó i que la mare s’alliberi i no estigui tan lligada. Però jo vull estar pendent del meu fill, existeixen diferents tipus de succió, la nutritiva que és quan el nadó s’alimenta i la afectiva quan necessita contacte. A més la succió no nutritiva o afectiva estimula la producció de llet i assegura una lactància exitosa. El pit és aliment, és escalfor, és calma i és un anestèsic natural! Així que no, no m’utilitza de xumet i el posaré al pit cada vegada que a mi em sembli.

Fas mala cara, hauries de descansar, perquè no li dones un biberó? Així s’atiparà i tu aprofites i dorms?
Faig mala cara? Potser és perquè no necessito tantes visites durant el postpart. No vull que el meu fill s’atipi amb un biberó que no necessita, l’única cosa que vol és mamar per a regular la meva producció i això és essencial els primers dies. Si no vinguéssin tantes visites podria estar a l’habitació estirada, descansant mentre el nen menja, enlloc d’estar oferin-te té i pastes… o potser el vols tu el biberó?

Dona’m el nen, ja veuràs com jo t’el calmo, a mi no se’m resisteix cap criatura!
No, no t’el dono, és el meu fill i el calmo jo. Fi de la conversa.

Ja dorm a la seva habitació? Li has de posar el més aviat millor perquè sino no t’el treuràs del llit!
No dorm a la seva habitació, dorm amb mi! Em necessita i jo el necessito a ell. Dormirà a la seva habitació quan ell ho decideixi, quan tingui capacitat de dir-me que vol dormir sol, quan camini i sàpiga venir a l’habitació dels pares quan es trobi malament o tingui un malson. Dormim junts perquè ens agrada. I hi haurà un dia que voldrà dormir sol i m’ho farà saber i arribarà abans del que em penso, per tant aprofito al màxim!

39_colecho

El tens tot el dia en braços, no m’extranya que plori si el deixes, s’està acostumant. Si plora no passa res, així fa pulmons!
El tinc tot el dia en braços perquè l’he portat a la panxa durant 9 mesos, no s’acostuma als braços, ja hi està acostumat. El duré a sobre tan de temps com faci falta fins que adquireixi la confiança per deixar-lo i que no plori. I si, si que passa si plora, passa que no el puc sentir plorar, tot el meu cos em demana a crits que el calmi, a més, no ho vull i ell ho passa malament. No entén que estic al seu costat, senzillament necessita contacte directe per estar tranquil. El seu cervell està inmadur i sota situacions d’estrés genera cortisol, una substància molt nociva pel seu desenvolupament neuronal. Així que no, no el deixaré plorar.

Encara no el portes a la guarderia? Els hi va molt bé, sino estan molt emmarats.
No, no el porto a la guarderia perquè és molt petit. No ho necessita, està millor amb mi o amb la meva mare. No es relacionarà amb altres nens ni hi jugarà fins que tingui 3 anys. Jugaran de costat però no junts. I a més tindrà angoixa de separació, ho passarà malament i no crec que sigui necessàri. I emmarat ho està, ha d’estar-ho perquè jo sóc la seva figura de referència, per tant, no, encara no anirà a la guarderia.

Ja saps que és perillosíssim dormir amb els nens? L’altre dia vaig veure una pel·lícula on uns pares mataven al seu fill dormint, per accident.
Quina mania amb posar-se amb qui dormo! Devia ser una pel·lícula de ciència ficció, jo l’altre dia en vaig veure una on uns alienígens invaïen la terra i s’alimentaven dels cervells dels bebès. Ah! aquesta no l’has vist?

I què faràs ara amb el gat? Estarà gelós i serà perillós pel nen. Te n’hauràs de desfer!
Amb el gat res, seguirà on està i tan estimat com sempre o més. Acceptarà el nou membre de la família i viurem tan contents. Estimem el nostre animal com un més de la familia i tenim tolerància zero envers les persones que abandonen els seus animals.

I encara li dónes pit? Però si ja té un any, la majoria de dones desteten amb 6 mesos, tot el que li donis de més no serveix per a res.
Si, encara li dóno pit. D’on has tret que la majoria de dones desteten als 6 mesos? En qualsevol cas, m’és igual què fagin la majoria, jo faig el que vull, com totes, elles fan el que creuen més convenient pels seus fills. La OMS recomana lactància materna exclusiva fins als 6 mesos i recomana l’alletament fins als 2 anys com a mínim. I a més, la llet materna alimenta sempre, igual que la de vaca. O potser jubilen a les vaques als 6 mesos perquè la llet que produeixen ja no alimenta???

Hauries de tornar a treballar aviat, cuidar-te més, fer-te càrrec d’un nen tot el dia farà que t’oblidis de ser DONA, ara ets només una MARE.
Tornaré a treballar quan jo ho decideixi, cuidar el meu fill és la prioritat més important de la meva vida, com a dona i com a mare. Em cuido tot el que puc i deixo que em cuidin, així que si vols pots donar-me un cop de mà enlloc d’opinar. No distingeixo ser mare de ser dona, per a mi no son coses separades sino que formen part d’una mateixa cosa. Sóc ambdues, no deixo de ser una cosa per ser l’altra i no per a tenir fills deixes de ser dona una temporada ni per no voler ser mare ets una dona incompleta.

38_clipdepilada

Bé, aquí ho deixo!

Ains, que bé que em sento ara que ho he escrit tot! :D

Espero els vostres comentaris! Segur que teniu frases boníssimes per a compartir!

Happy Blogging ;)