A COLLIBÈ: La meva metamorfosi professional

Perdoneu la meva desconnexió aquests últims dies… Ara us explicaré els motius! ;)

La maternitat ens canvia, a mi m’ha canviat o potser hauria de dir, que més que canviar-me, ha fet que indagués en el fons de mi. Ha fet que rebusqués en els meus interessos més personals i trobés l’autenticitat del que em fa moure, de la passió, del que tots tenim a dins i de vegades, per culpa de deixar-nos endur per les circumstàncies de la vida, no brolla i queda amagat. He tingut temps per a reflexionar, donar-hi voltes, formar-me, envoltar-me de la gent interessant, de persones fantàstiques que m’han acompanyat, empoderat, aconsellat… Fa temps que tinc un projecte personal entre mans, la meva metamorfosi personal ha anat fent el seu camí, gestant idees i creant maneres de reinventar-me. Necessitava obrir una nova finestra a la meva vida i reencaminar la meva carrera per a dedicar-me a una cosa que realment m’omplís, que donés sentit al meu dia a dia com a dona, mare i professional. I finalment, després de mesos de treballs de formigueta, veurà la llum ben aviat! :)

Tota la meva vida he tingut un interès especial pel què rodeja la maternitat, i realment no me n’havia recordat més fins que fa uns mesos em van venir records de quan era petita. Vaig trobar un llibre on hi havia uns dibuixos meus… I el primer dibuix que vaig fer i la meva mare guarda ( li demanaré perquè no sé on és…) va ser el d’una “Mare Balena”, una balena embarassada…

dibuix2petita dibuixpetita

Més endavant quan ja era una mica més gran sempre deia que volia ser llevadora, fins que un dia, la mare d’un company meu d’escola que treballava d’això, em va dir: Ja saps que és una feina molt dura també? Mira, justament avui ha nascut un nen mort! :(

I aquesta frase va ser una sentència per a mi, imagineu la cara d’una nena de 10 anys a la que li diuen això… Sempre més vaig pensar que devia ser una feina terrible… I mira per on, ara penso que m’hauria encantat! Us convido a reflexionar sobre l’impacte que poden tenir les paraules dels adults en els nens…

Anys després vaig estudiar disseny de moda, una professió molt bonica i que m’encanta però que vaig acabar trobant buida de continguts, massa dedicada a la producció, vendre, vendre, vendre… Enriquir, enriquir, enriquir… Necessitava compaginar una feina on fos important la part estètica, de producte, amb la part social i de contacte amb la gent.

El meu embaràs i el meu part em van remoure, van fer que aquest interès tornés i es multipliqués. En aquest camí he pogut comprovar en pell pròpia la necessitat que hi ha de canvis profunds en temes com el part, la lactància, la criança… He llegit, he estudiat, m’he format en porteig i lactància, he intercanviat opinions i tot això m’ha portat a trobar una via per aportar a la gent tot el que em remou per dins.

I finalment neix “A Collibè”, el meu espai d’assessorament i venda de porta-nadons i articles de criança. Una botigueta de productes bonics per a nadons i mares. Neix a Banyoles, com vaig néixer jo i el meu fill. On m’agrada viure i on sóc feliç!

El nom A Collibè  em va semblar fantàstic per a representar la idea de portejar els infants, de dur-los a prop. A tots els nens els encanta anar a collibè!!

I per altra banda em recorda a la meva infantesa, el meu pare tenia ovelles i jo les veia néixer i m’encantaven. Aquesta locució adverbial ve de carregar les ovelles al coll, com fan els pastors. Així que el nom em representa a tope i és ideal!!

Per tant a partir de novembre ja podreu passar a veure’m, encara estic amb gestions, comandes, obres, burocràcia i tota la bogeria que suposa començar un projecte com aquest. Tot i així estic molt feliç i emocionada!

Us deixo una foto de com està quedant! :D Us agrada??

botiga

A la botiga hi podreu trobar porta nadons ergonòmics, bolquers de tela, collarets de lactància, collarets d’ambre per a la sortida de les dents, roba de cotó orgànic, sabatetes per les primeres passes entre d’altres productes! ;)  També tindrem un espai per a fer tallers, grup de criança, xerrades… Us convido a tots a venir! Ben aviat!!!

acollibeweb

Em podeu seguir a facebook i a l’instagram!

Gràcies per llegir-me i…

Happy Blogging! ;)

 

“Adaptació” entre cometes…

Hola de nou! Avui escric en aquell moment en què potser no hauria de fer-ho… En “calent” que en diuen! Vinc de deixar en Roc a l’escola bressol. Portem ja 5 dies del que n’anomenen “adaptació” i ho escric així perquè l’adaptació que estem fent no concorda amb el significat de la paraula… dista molt del que és una adaptació real vista des de la perspectiva del nen i no de l’adult.

Quan vaig apuntar-lo a l’escola ja em van avisar que ells l’adaptació la feien tot el mes de setembre i que els pares no podíem quedar-nos, em van dir que els nens s’adapten abans… El que potser volien dir és que es resignen abans i jo potser no vaig voler-ho entendre.

Ara mateix tinc una sensació similar a la que vaig tenir després de parir, de desengany, d’haver confiat en les paraules dels “professionals” que se suposa que vetllen pel teu benestar. Una vegada més m’he equivocat.

No diré que és una mala escola, perquè no crec que així ho sigui, ni diré que les educadores no són dolces, amables i afectuoses, perquè diria una mentida. Tot i així sento la necessitat de dir que no enfoquen l’adaptació des del respecte cap a l’infant. Una altra mostra  més de l’adultcentrisme del que vivim en la nostra societat.

Quan explico això a la família, als coneguts, alguns amics em diuen que deixar el nen plorant a la “guarde” és el normal, el natural, el que s’ha fet tota la vida. Que tots nosaltres ho vam viure i no estem traumatitzats… Que és normal que plori perquè ha estat massa temps amb mi, que no està acostumat a estar amb els altres… MENTIDA, MENTIDA, MENTIDA I MENTIDA!!! i a més PODRIDA!!!!!

Estic farta que es justifiqui sempre qualsevol plor i sentiment del nen dient que és per culpa de la mare, que és per culpa d’haver estat massa amb mi. El món al revés senyors i senyores, és justament el fet de tenir un bon vincle amb la mare el que fa que un nen sigui més segur de si mateix, més resilient.

Algú s’ha preguntat com se sent un nen en aquesta situació? La mare, el pare, els avis, que són la seva figura de referència, de fortalesa… de sobte el deixen en un lloc desconegut, amb nens que no coneix, un espai nou, educadores que no ha vist mai… Com voleu que reaccioni? Content i tranquil??? Doncs no, reacciona plorant, cridant, enganxat a nosaltres, sent desconcert, por, sensació d’abandó…

Nosaltres som els responsables de deixar-lo en una “guarde”, ells no ho necessiten, ells estarien molt millor amb nosaltres, però hem de treballar, volem temps lliure… i és lícit, però deixeu-me dir que la manera que tenim de fer-ho no és gens adequada.

Ens falta paciència, no en tenim, ho volem tot de pressa, de seguida, que s’adapti, que vagi content a l’escola, que allà tenen molts joguets, hi ha nens i nenes, canten cançons… és la bomba tu!!

Quan ho explico, alguns em diuen “això és la vida! Són emocions que han d’experimentar” i podria estar-hi d’acord, però també és la vida que un nen baixi per un tobogan i oi que el primer dia que trepitja un parc probablement no hi pujarà? Oi que li explicareu amb calma, li ensenyareu com baixen altres nens? L’ajudareu a pujar per l’escaleta? Li donareu la mà per baixar? O potser el deixareu sol el primer dia i apa avall!!! Oi que no? Doncs això mateix hauria de servir d’exemple per il·lustrar una autèntica adaptació.

En un món ideal, si existís una societat conscient del que realment necessiten els infants, una adaptació es faria amb els pares, avis o figures properes, seria gradual, podrien explorar l’espai amb nosaltres, veurien com parlem amb l’educadora, que juguem amb ells i els altres nens, com a mínim això hauria de durar una setmana. I a partir d’aquí, no dic que no, començar a deixar-lo a estonetes ell sol. Però no. Anem a la brava, els deixem des del primer moment i ells s’adapten perquè són petits supervivents.

rocescola

Sóc conscient que no visc en aquest món ideal i que la gran majoria d’escoles bressol i escoles de primària no fan adaptacions d’aquest estil. I si vols aquest tipus d’educació tan respectuosa i amb un ritme tan tranquil potser cal que te’n vagis a buscar a vés a saber on, una escoleta que treballi així i que existeixen, en tinc constància. Però jo no vull renunciar a dur el meu fill a l’escola més propera, a anar-hi caminant, que pugui dinar amb mi a casa i ara per ara això és el que hi ha. Prioritzo aquesta opció tot i que tindria alternatives agafant el cotxe i anant fora a dur-lo a un lloc més respectuós, però quin preu hauria de pagar? Córrer i consumir energia i recursos? Seria tot plegat més respecutós per a mi o per la meva família? No ho crec… Deixaria de respectar el nostre modus vivendi km0.

Tot i així m’agradaria que de mica en mica canviessin les coses, que els mateixos pares demanéssim els canvis, que sent conscients les coses poden canviar i qualsevol canvi per petit que sigui, poc a poc farà que les coses puguin ser millor. Sóc il·lusa? Potser sí.

Mentrestant en Roc es va “adaptant” a la seva manera, per descomptat que es resisteix a què el deixi i això és el que duc pitjor… Aquesta “separació” és el més desagradable, em suplica que no el deixi i què hi ha més dur per una mare és veure patir un fill? I si, pels que no ho creieu, pateix. Encara que al cap de deu minuts ja no plori. Ells viuen les emocions a l’instant, són capaços de sentir por i desconsol i al cap de no res, si els distreus, s’ho passen bé perquè viuen el moment i sort en tenen d’això. No són com els adults que retenim el patiment en la memòria.

I bé, anem fent passets, piano piano, adaptant-nos tots plegats a la nova situació. Jo, si fos per mi, ja voldria ser a Nadal i veure aquests dies lluny, en la memòria i relativitzar.

I com em diu una amiga…. Quan et sentis així repeteix el mantra: TOT PASSARÀ! 

Happy Blogging ;)

 

Ampolles sensorials

Fa temps que volia fer unes ampolles sensorials per en Roc. Últimament vaig molt de bòlit amb el curs de Formació de Lactància que estic fent a Fedecata. La veritat és que és un tema apassionant i tinc tant per aprendre que entre llegir i estudiar no tinc temps de res! A més en Roc ja fa 2 setmanes que camina!!! I no para, li he d’anar al darrere tot el sant dia perquè me la lia en 2 segons! I entre aixó i els virus… Uff!!! Estic una mica estressada amb tot plegat, i a més també m’he apuntat a una formació per a fer-me instructora de porteig i entre “pitos i flautes” tinc el cap ben destarotat! I poc temps per a dedicar al blog, ja em perdonareu per l’entrada tan breu!

Bé, finalment vaig comprar tot el que em feia falta i vaig fer les ampolles. Us escric el material que he fet servir:

  • 4 ampolles de plàstic dur i transparent, de mig litre o menys, més grans no perquè pesen massa.
  • Cinta aïllant de colors per a segellar els taps, també podeu fer-ho amb silicona, però a mi m’agrada la cinta!
  • Objectes varis per a posar a dins, jo he posat gometes de fer polseres fluor, uns peixets fluor, lletres i estrelles de purpurina, purpurina de colors, bossa de plàstic transparent (en teoria és per a simular una medusa però no s’aprecia gaire)…
  • Podeu provar de posar-hi glicerina a dins per a fer la textura més espessa, jo ho he fet només amb aigua. Vaig provar de posar-hi oli de cos de nadons però el resultat no m’agradava perquè quedava tot enganxós.

Les ampolles sensorials agraden a tots els nens, des de nadons fins a més grans i tenen mil possibilitats! Poseu-li imaginació i en podeu fer de molt diferents. Estimulen la motricitat fina, l’educació visual, el llenguatge, l’experimentació… Són una bona eina i una bona distracció! I a més molt fàcils de fer i econòmiques!

Aquí veieu el resultat!

Ampolles1

Espero que us agradi i us animeu a fer-ne vosaltres! En Roc s’ho passa pipa mirant els peixos i movent les ampolles.

Happy Blogging! ;)

Una habitació Montessori per en Roc!

Quan esperes un fill, una de les coses que més t’agrada fer és muntar la seva habitació. T’imagines els colors que tindrà, compres la decoració, els llençols, alguns ninots, les làmpares, tries algun vinil… Em vaig passar hores davant del Pinterest veient habitacions precioses! Però he de dir-vos que la majoria d’aquestes habitacions, tot i que m’encantaven, no responien a les necessitats d’un infant. Més aviat responien a les comoditats dels adults com a cuidadors. Bressols amb barrots, armaris i calaixeres alts, quadres decorant les parets, canviadors…

La nostra idea era dormir amb en Roc des del començament així que ja teníem molt clar l’opció de muntar el bressol enganxat al nostre llit. D’aquesta manera ens quedava una incògnita de com fer la seva habitació. Havia de ser una zona on ell se sentís còmode, on el canviaríem al començament i on també hi jugaria.

IMG_5107web

Després d’investigar una mica vaig descobrir el concepte “Habitació Montessori”. La veritat és que em va semblar una idea genial! Una habitació a la mida de l’infant i no de l’adult. Les habitacions Montessori reuneixen una sèrie de característiques que les fan especials:

  • No hi ha cap bressol amb barrots, el llit està al terra de tal manera que el nadó pot pujar i baixar del matalàs sense perill de caure. Té tot l’entorn al seu abast sense obstacles.
  • Els mobles són baixos, cada joguet té el seu lloc i el nen pot accedir amb facilitat a tots els jocs sense dependre de l’adult. Això afavoreix l’ordre i la independència del nen, que juga al seu aire.
  • Un mirall al costat del llit, el nadó s’hi pot veure reflectit de tal manera que observa el seu propi cos i pren consciència dels seus moviments des de molt aviat. És molt important que el mirall sigui irrompible, nosaltres vam posar un vinil efecte mirall a sobre d’un llistó de fusta.
  • També podeu posar fotografies, marcs amb dibuixos o làmines a l’altura del seu camp de visió.

Tenint en compte tot això i com a bons ikea-addictes que som, vam anar a buscar el llit Kura a Ikea! Ens va semblar una gran solució. En Roc podria tenir una habitació a la seva mida, un llit per dormir migdiades o per fer les seves primeres nits sol que li permeti llibertat de moviment i no pugui caure’n. I al mateix temps és una llitera per si més endavant ens animem a donar-li un germanet ;). Realment té les tres B!

IMG_5103web

El llit Kura ens va convèncer, tenia tots els requisits, el preu econòmic, era súper versàtil i permetia aplicar el concepte Montessori aprofitant l’espai.

De moment n’estem molt contents, és una opció amb moltes possibilitats i en Roc juga encantat a la seva habitació. Per als primers mesos li vam penjar, per a utilitzar de mòbil, uns planetes de quan jo era petita (segur que molts de vosaltres n’havíeu tingut perquè es van posar de moda als 90, i són fluorescents!). I de moment no els he tret perquè li encanten.

Ara per ara hi fa les migdiades, juga, mira contes, hi està estupendament bé!

Al costat del llit també hi hem muntat un racó de lectura! :) Aquí el teniu, ben concentrat amb el llibre dels animals… Com li arriben a agradar!!

IMG_5115web

Què us ha semblat? Espero que us agradi tan com a nosaltres!

Happy Blogging! ;)

 

 

 

 

Capsa de les persones que m’estimo

Avui us vull explicar una idea molt xula pels vostres nens!

En Roc ja fa temps que reconeix als familiars i amics més propers i vaig pensar que seria bonic que tingués un àlbum on pugués identificar-los i així anar memoritzant els noms de tots.

Vivim en la era digital, fem més fotos que mai i per desgràcia no tenim pràcticament res en format paper… Discs durs abarrotats de fotos, memòries plenes, telèfons saturats… Pero els nostres nens no conèixen la fotografia en format paper!

Per aixó vaig decidir fer-li una mena d’àlbum adaptat a les seves necessitats. Enlloc d’un àlbum finalment vaig optar per una capsa.

És tan senzill com buscar una capsa ( jo he utilitzat una de sabates d’en Roc), folrar-la amb un paper bonic i posar-li un títol. Nosaltres la hem anomenat “Capsa de les persones que m’estimo”.

caixa4

I anar a una copisteria, imprimir i plastificar totes les fotografies que tinc d’en Roc amb cadascun dels familiars i amics més propers.

Caixa1

caixa2

I a jugar!!!!!!

Caixa3

Espero que us hàgi agradat i que feu la vostra. Ja veieu que és molt fàcil i el resultat xulíssim! En Roc està encantat, i encara que no siguin persones, no podien faltar-hi els gegants, evidentment és la seva foto preferida… té una fal·lera gegantera!!!

Happy Blogging ;)

La Panera dels Tresors

Abans de tenir en Roc ja m’havia informat de com voldria que fóssin les seves primeres experiències sensorials. Les més immediates serien el pell amb pell, el contacte amb nosaltres, que no se sentís mai sol. Tenia molt clar que volia fer-lo partícep de tot, portejar-lo perquè estigués a la nostra alçada i veiés el món des de la nostra mateixa perspectiva… D’aquesta manera un bebè se sent integrat, se sent feliç! Va ser així com em vaig anar informant i vaig descobrir l’apassionant món de la criança respectuosa! Son molts els mètodes que acompanyen aquesta manera d’educar i ensenyar. Alguns dels més coneguts son la pedagogia Waldorf i el mètode Montessori, ambdós molt interessants.

M’agrada com es tracta a l’infant, considero que tenen moltes coses positives i enriquidores.

  • Respecte cap al nen
  • Aprenentatge i joc lliure
  • La part artísitica i creativa molt potenciada
  • No a favor de les qualificacions acadèmiques
  • Entorn escolar a la mida del nen i no de l’adult
  • Importància cabdal en la vida domèstica que s’intenta reproduir a l’aula
  • Individualitat de l’alumne
  • Afavoreixen la independència
  • Fomenten la concentració

I un dels primers jocs d’exploració que proposa el mètode Montessori (a partir dels 6 mesos) és la panera dels tresors. Com que la idea m’encantava desseguida vaig comprar una panera i vaig anar recopilant objectes. Us explico una mica de què va:

Es tracta d’oferir una panera als nens plena d’objectes de diferents materials i d’ús quotidià, objectes que han d’estimular els sentits del nadó.

Jugant aprenen que cada cosa té el seu pes, la seva temperatura, la seva olor, color, forma, gust, so… i d’aquesta manera també desenvolupen la coordinació necessària mà-ull-boca.

Com que en el primer any de vida és quan es desenvolupen tots els sentits de l’infant i és molt enriquidor deixar al seu abast tot aquest tipus de materials, tingueu en compte que no s’ha de tractar de joguines sino de material variat. Per exemple um tros fusta sense pulir, algun objecte de metall, cintes de roba, espart, plàstic, petxines, coco, un mirall, una cullera de fusta, picarols… jo vaig buscar per casa i vaig trobar moltes coses que em servien, les altres les he anat comprant sobre la marxa…

P9205976ok

És important deixar la panera en un lloc accessible per al nen perquè pugui explorar i manipular lliurement. En Roc té un moble baix a la seva habitació on arriba gatejant així que la vam posar allà.  D’aquesta manera el nadó pot accedir-hi fàcilment, treballa la concentració i té la oportunitat de triar allò que més li interessa cosa que li dóna autonomia. Aquest fet fa que se senti realitzat i satisfet amb ell mateix.

I es recomana que com a pares no interferim en la seva activitat, el més recomanable és observar-los mentre ells mateixos trien i remenen, ens adonarem de les seves preferències i dels seus interessos i veurem com evolucionen dia a dia, és molt gratificant!

Quan veieu que el nen perd interés pels objectes aneu variant i així tindreu sempre la panera renovada!

Va! Us animo a fer-ne una! Fàcil i econòmic! Què més es pot demanar?

I si en voleu saber més:

http://www.montessoriencasa.es/cestas-de-tesoros-treasure-baskets/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Panera_dels_tresors

Aqui us ensenyo com ens va quedar la nostra! :) Espero que us agradi!

P9205979ok

Happy blogging! ;)