Jo dormo, tu dorms, nosaltres dormim

A casa practiquem el breastsleepingSi, ara mateix veig la ganyota que estàs fent, la paraulota sona una mica estranya, ho sé… En definitiva, que dormim amb el nostre fill i de passada aprofitem per afavorir la lactància materna!

Encara que la paraula soni a novetat, no parlem de cap invent actual, més aviat al contrari, és la manera més habitual de dormir entre pares i fills de la història de la humanitat. El fet que avui en dia hàgim normalitzat que els nadons dormin separats de les seves mares,  cal saber que el collit (co-slepping) és la pràctica més habitual entre mares i nadons de tots els temps.

No us imagineu la de vegades que m’han arribat a preguntar on dorm en Roc… I si dorm tota la nit sencera… I si encara mama a la nit… I quan el penso posar a la seva habitació… La veritat és que em cansen molt aquestes preguntes, que tot i semblar inofensives i plenes de bona fe, normalment estan carregades de judicis i ganes de ficar el nas on no els demanen!

Doncs si, tot i que no ho hauria de fer, em justificaré. I no ho faré per a mi, ho faré per a totes aquelles mares que dubten o que estan convençudes del que fan però després de tantes crítiques no tenen clar per on seguir. Ho faré per a tots aquells que em llegeixin i prèviament pensin que és millor dormir separat del seu fill, per a fer-los reflexionar o almenys fer-los valorar aquest fet i evitar que continuïn jutjant-lo.

Pares, mares, dormir amb el vostre fill té molts avantatges:

  • Afavoreix una millor gestió de la lactància materna a demanda
  • Dormiu tots més i millor (pare, mare i nadó)
  • Enforteix el vincle amb el vostre fill
  • Reforça la seguretat de la mare envers la cura del seu nadó
  • El bebè s’alimenta millor i per tant es desenvolupa millor
  • El bebè se sent segur i disminueix el plor i en conseqüència els nivells de cortisol (l’hormona de l’estrés)
  • Protegeix al nadó contra la SMSL sempre i quan es faci de manera segura i tenint en compte certes recomanacions.

I ara és quan em pregunteu: I ja hi cabeu al llit tots? Doncs sí! Hi cabem i dormim còmodament perquè vam ajuntar un bressol al costat del nostre llit. Aquí podeu veure el resultat!

cosleeping

Si busqueu, a internet hi ha molts tutorials de com convertir un bressol convencional en un bressol sidecar. Fa poquet he descobert un accessori genial que us pot solucionar el problema de la separació entre matalassos!

Així que, futurs pares, ja no teniu excusa! Poseu-vos amb el bricolatge que és un pim-pam! :)

Els vostres fills us ho agrairan, les vostres dones també i vosaltres dormireu tooooota la nit sencera com angelets!

Ja ho sabeu, a casa conjuguem el verb dormir: jo dormo, tu dorms, nosaltres dormim… I no tenim intenció de canviar-ho! Almenys, fins que en Roc no manifesti el contrari, seguirem dormint tots juntets.

Aquesta és la nostra opció, no vol dir que sigui la millor, ni l’única, cada família ha de trobar la seva fórmula. Però si és el que et ve de gust, fes-ho!

Per a nosaltres el collit és un espai d’intimitat familiar, un moment de respirar i relaxar-te, de sentir l’olor del teu nadó, el tacte suau de les seves mans quan t’agafen el pit, de notar la seva respiració i els sorollets que fa quan dorm, un moment de retrobament de tots tres, quan durant el dia hem anat de bòlit fent mil i una coses i ara estem tots junts, segurs, tranquils i abraçats.

Creieu-me que val la pena gaudir d’aquests moments perquè els nens creixen i ho fan molt ràpid! I jo no em penso perdre aquestes petites coses que fan que  tot sembli més senzill, que compensen tot l’estrès acumulat del dia.

Una cosa he après de tot això, és que per a dormir bé, només necessites sentir-te segur, i on se sent més segur un nadó que amb els seus pares?

Fugim de mètodes conductistes on ensenyem a dormir els nens en soledat, a les fosques i lluny de l’escalfor dels seus pares… Em sap greu per aquests nens i em sap greu per als seus pares, em sap greu pel què es perden i no podran recuperar mai.

Les necessitats afectives més profundes de l’ésser humà no queden cobertes si no entenem que som mamífers i com a tal tenim la necessitat de dormir amb les nostres cries.

Així que us animo a tots a practicar el collit!

Happy Blogging! ;)

 

 

Galetes Nadalenques de Fajol

Avui comença oficialment l’hivern! Com van els preparatius prenadalencs? Tot a punt? Nosaltres gairebé ho tenim tot preparat!

Ja tenim el cagatió a sota l’arbre i cada dia li donem una mandarina, una galeta o un tros de pa. En Roc n’està enamorat! ♥

arbre

Aquí teniu el nostre tió, el vam fer a casa amb un tronc de la llar de foc!

tiotio

I avui, que queden pocs dies per Nadal, vull compartir una recepta de les típiques galetes gingerbread. A mi m’encanten i, ja que tinc l’excusa per a fer-ne, les he adaptat perquè les puguin menjar els nens! Les hem fet molt sanes!

Ingredients

200 grams de farina de fajol ( o de blat, espelta, arrós…)

1 cullereta de gingebre en pols

1 cullereta de canyella en pols

1 cullereta de bicarbonat

30 grams d’oli d’oliva ( o mantega eco)

1 ou

40 grams de sucre morè ecològic ( podeu endolcir amb estèvia, agave, pasta de dàtil… Nosaltres ja que és Nadal ho hem fet amb sucre)

gingerweb1

Barregeu la farina, les espècies i el bicarbonat en un bol i finalment hi afegiu el sucre, l’ou bat i l’oli. Si hi poseu mantega, us anirà millor que estigui fosa.

Ho pasteu fins que us quedi una massa força engrunada però que si la compacteu amb la mà, pugueu fer-ne una bola. Si no és així, potser us falta afegir un xic d’oli més.

Estireu la massa amb un corró i aneu marcant les galetes amb els motllos. Si no en teniu, també es poden fer en forma de bola o rodones, amb un got de xupito les podeu anar marcant.

Per enfornar cal posar-les sobre la safata, en un paper vegetal i tenir uns 15 minuts a 180º. Un cop cuites deixar refredar i a menjar!

gingerweb2

Si abans d’enfornar els hi feu un foradet a la part superior amb un escuradents, us poden servir de decoració per a penjar a l’arbre!

I si teniu temps i ganes també les podeu decorar perquè siguin més boniques! Per cert, nosaltres els motllos de galetes els hem comprat a Tiger!

Vinga a veure qui s’anima! I molt Bones Festes!!!!!!

Bon profit i Happy Blogging! ;)

Si plores, em necessites.

Les primeres hores que vaig passar amb en Roc a sobre van transformar la meva idea del que significaven els nadons. Estàvem en contacte total dia i nit i ell semblava tan còmode, tan a gust, mamava aferrissadament i es quedava adormit a sobre meu amb aquella respiració tan pausada… Un mar de carícies, escalfor, aquella humitat… Era al·lucinant el que sentia en aquells moments, tenia als braços aquell petit paràsit que havia estat nou mesos a la panxa i ara, un cop a fora, continuava enganxat a mi com una paparra sense donar-me cap treva!

Cap treva! La primera nit a l’hospital, si em desenganxava un segon d’ell, per anar al lavabo, xisclava desesperat. No el podia calmar ningú, ni el seu pare, semblava que m’estava dient a crits: Mama, només et vull a tu i ha de ser ara mateix!!! I punt!!!

I davant d’aquell missatge tan clar de necessitat constant de contacte, vaig entendre que el meu fill només em volia a mi. Ni bressol, ni cotxet, ni moisès, ni hamaca, només els braços i la teta de la mama!

Acceptar aquesta realitat és tot un repte, embarassada t’imagines que el teu bebè dormirà al bressol, que aprofitaràs les hores que dorm per a fer coses, que el portaràs a passeig al cotxet i mentre dorm faràs un cafè amb les amigues tranquil·lament… No t’imagines mai amb el nen a sobre absolutament TOTES les hores del dia! Doncs si, passa així i això és el més normal, el que no ens expliquen a les revistes, ni a les pel·lícules, ni enlloc!

I et diuen: Aquest nen és d’alta demanda! I jo penso: No serà que els adults tenim baixa tolerància?

L’ésser humà neix absolutament dependent i immadur. La gestació de l’ésser humà no acaba en el moment del part. Això us ho explico en aquest post, que parla d’exterogestació i de la necessitat de ser portejat.

I plorar? Doncs si noies i nois! Els bebès ploren, i molt! És la seva manera d’expressar-se, l’única que tenen per a comunicar. Els adults tenim tolerància zero al plor dels nadons, s’activen en el nostre cervell totes les alarmes quan sentim plorar un nen, és per això que el plor se’ns fa tan desagradable. És una qüestió de naturalesa, el bebè plora per sobreviure i l’adult té la necessitat de calmar-lo perquè està programat així. Sinó com us penseu que l’espècie humana ha sobreviscut tants anys? Creieu que a l’època del Paleolític les mares deixaven a les seves cries plorant a la cova? No haurien sobreviscut. Separar al nadó de la seva mare és un invent de la societat occidental, som els únics en dormir separats dels nostres fills.

IMG_2621 copia 2

En la meva opinió, tot el que sigui no tenir en compte aquesta premissa és anar a contra natura. No vull entrar en explicar mètodes conductistes com el famós Mètode Estivill que crec que tots coneixeu… Però procurar que un nadó “aprengui” a dormir sol a força de deixar-lo plorar va totalment en contra de la meva manera d’entendre el respecte cap als altres. A més, cal dir, que el famós mètode que assegura “ensenyar” als nadons a dormir sense plorar, no fa més que ensenyar-los a no reclamar l’atenció dels seus pares. Aprenen a no plorar perquè no obtenen resposta i finalment s’adormen sols. Per molt que aquests mètodes s’amparin darrere dels conceptes “pedagogia” i “ciència”, no són més que adoctrinaments de l’infant, cap científic respectable recomanaria deixar plorar a un nadó. Voleu més raons?

Llegint La Crianza Feliz de Rosa Jové, una lectura que us recomano moltíssim, vaig trobar-me amb un text que m’agradaria compartir aquí i que trobo imprescindible que tothom llegeixi:

LA DECLARACIÓN SOBRE EL LLANTO DEL BEBÉ

Hace unos años, un grupo de expertos (psicólogos, pediatras, matronas, profesores, etcétera), alarmados ante la falta de sensibilidad al llanto infantil que provocaba tanto sufrimiento a los niños y deterioraba la capacidad de comunicación del bebé, redactaron y firmaron la declaración del llanto de los bebés. Esta declaración, que ha sido distribuida desde numerosos centros sanitarios y educativos, explica de una forma clara por qué no debe dejarse llorar al bebé. El texto íntegro dice así:

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:

Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta de contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.

El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.

El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que, estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff en su obra El concepto del continuum, el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosa cuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.

El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.

Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.

Los padres, que hemos sido educados en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural, si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como algo propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadienses (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etcétera), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación con la etapa primal (inicial) de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se han creado en los últimos cincuenta años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.

Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que, por tanto, excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.

A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www. primalhealth.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. Asimismo hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.

También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.

No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Ángel Álvarez, http://www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro Duérmete niño (basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos) para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método han empezado ya a ponerse de manifiesto.

Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Como afirma Michel Odent, «cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar… está sufriendo su primera experiencia de sumisión».

Aquí termina el texto íntegro de la declaración sobre el llanto del bebé. Creo que vale la pena mostrar este documento porque es un reconocimiento a la labor de las personas que lo redactaron y porque cuando una cosa está bien hecha es muy difícil hacerla mejor.

Després de llegir això em vaig convèncer encara més que no volia que en Roc plorés sol, que el millor lloc per dormir era amb nosaltres, que per molt que la gent em digués que no passava res per deixar-lo plorar jo el consolaria amb braços, amb teta, a coll… Durant hores, moltes hores! No m’importava quan de temps hi dedicaria, només volia acompanyar-lo sempre i així ho vam fer i encara ho fem ara.

No tingueu por d’agafar als vostres fills, no us prenen el pèl, no us manipulen, només necessiten amor i contacte per a créixer sans i feliços!

IMG_1032 copia 2

Quan descobreixes que els plors s’acaben amb el contacte permanent respires alleujada, hi ha moments d’angoixa, que ploren i no saps per què, moments que no es calmen de cap manera… Cal acompanyar-los, no deixar-los sols.

I els famosos còlics? Solen venir de nit, moltes vegades pensem que són mals de panxa i no són més que la manera que tenen els nostres nens d’expressar el seu estrès acumulat al llarg del dia.

Molt important! Un nen sa està programat per: Mamar, dormir i despertar durant toooota la nit. Quantes vegades? Depèn de cada nen. Fins quan? Jo encara no tinc la resposta i en Roc té 14 mesos.

A més, va a èpoques, quan notes que passa una temporada que dormen més seguit, de cop comencen a despertar més sovint i et desesperes!!! Keep calm! Això és degut a les fases dels son! Lectura molt recomanable: Dormir Sin Làgrimas de Rosa Jové.

El son és un procés maduratiu i no es pot ensenyar, tots els nadons saben dormir, només necessiten fer-ho sentint-se segurs que no seran abandonats.

I us diré un secret! He escrit tot el post d’una tirada sense que en Roc es desperti! Ànims que tot arriba! Iupi!!!!!

 Happy Blogging! ;)

 

Calendari d’Advent -DIY-

S’acosta el Nadal!

Ha arribat el fred de cop i encara no em faig a la idea que el Nadal sigui d’aquí un mes! Ja fa dies que les botigues han començat a posar les decoracions nadalenques i jo també m’he enfilat a l’altell i he tret la bossa amb tots els ornaments. De moment no els tinc tots col·locats, però aquesta setmana espero tenir una mica d’ambientació pre-festiva a punt! ;)

Des que tenim en Roc que ens hem agafat més seriosament el tema del Nadal i anem a buscar l’avet a la Fira d’Espinelves i tot…

De moment però, he començat amb una manualitat molt senzilla i econòmica que em fa molta il·lusió! El calendari d’Advent. En Roc encara és petit però m’agrada molt aquesta tradició i no m’he pogut esperar un any més! Començo ja!

Us explico com ho he fet:

Material

  • Cordill rústic
  • Pinces de fusta petites (les meves tenen uns cors)
  • Bosses de paper craft típiques de posar entrepans
  • Tampons de l’abecedari i tinta
  • Un regalet per cada dia ( aquest tema és el que tinc ara pendent… he comprat algunes cosetes, un xiulet, una pilota de goma, un conte miniatura, un espantasogres… )

web5

Vaig estampar la data a la part inferior dels sobres amb els tampons, no cal que us quedi perfecte, la gràcia està en que es vegi “handmade”.

Després amb el cordill vaig calcular una llargada aproximada perquè m’hi capiguéssin 7 sobres, la qüestió és fer un calendari setmanal i cada setmana anar posant els sobres nous. I amb les pinces vaig aguantar-los. Jo tenia pincetes amb uns cors i les vaig utilitzar pel primer i últim sobre.

A més ho vaig decorar una mica amb una branca d’avet i unes fulles de galzeran del jardí de casa.

Ho hem posat a l’entrada de casa i així cada dia podrem obrir un regalet! :)

web3

web2

La resta de sobres els tinc guardats, els anirem canviant setmanalment.

Què us sembla??? Oi que és super senzill i xulo? Espero que us hàgi agradat i que us animeu a fer-ne un pels vostres peques!

Ara només em falta pensar en els regalets, a veure si em doneu algunes idees… que 25 dies son molts!!!!

Happy Blogging! ;)

Postals de Nadal

 S’acosten les dates nadalenques i aviat haurem de començar a pensar en la postal de Nadal! Aquest any em falten idees!!!

M’encanten les festes de Nadal ara que tinc un nen! Abans les avorria però ara em fa molta il·lusió fer l’arbre i decorar la casa, les cançons, el caga-tió…

Aquest any en Roc és més gran i serà més complicat que es deixi disfressar, necessito un bon pla  :)

Vaig buscant idees però no tinc massa clar com ho farem encara… L’any passat ens va quedar molt xula i costa superar-se!

Sempre m’inspiro al Pinterest, us penjo algunes idees per si us encaixen. Algunes a mi no em serveixen perquè ja és massa gran… però són tan boniques!!!

34b64b9c0d3ce888ebc39c3fadee1f43       396f55ecf8c232288ef902685eccdb7c

f3592b301ddba92b8ca010615000c954 64d85aca23f7f8a9229962a7b8d0c4c0

09ead8abb9ec4a7b4ce437924f05a97b

ebb4d2cdcec1fad71b115e5518465850La que vaig fer l’any passat m’encanta i ara em costa més decidir com ho farem, em falta temps i em falta inspiració. Però segur que al final m’en surto!

Us ensenyo com em va quedar l’any passat!

BonNadalp1

Oi que és xula???? A mi m’encanta i a tothom li va agradar molt també!

Em posaré a treballar-hi i a veure si aviat comparteixo la definitiva! ;) Us faré esperar una mica per aixó… Vinga animeu-vos vosaltres també!

Happy Blogging ;)

Capsa de les persones que m’estimo

Avui us vull explicar una idea molt xula pels vostres nens!

En Roc ja fa temps que reconeix als familiars i amics més propers i vaig pensar que seria bonic que tingués un àlbum on pugués identificar-los i així anar memoritzant els noms de tots.

Vivim en la era digital, fem més fotos que mai i per desgràcia no tenim pràcticament res en format paper… Discs durs abarrotats de fotos, memòries plenes, telèfons saturats… Pero els nostres nens no conèixen la fotografia en format paper!

Per aixó vaig decidir fer-li una mena d’àlbum adaptat a les seves necessitats. Enlloc d’un àlbum finalment vaig optar per una capsa.

És tan senzill com buscar una capsa ( jo he utilitzat una de sabates d’en Roc), folrar-la amb un paper bonic i posar-li un títol. Nosaltres la hem anomenat “Capsa de les persones que m’estimo”.

caixa4

I anar a una copisteria, imprimir i plastificar totes les fotografies que tinc d’en Roc amb cadascun dels familiars i amics més propers.

Caixa1

caixa2

I a jugar!!!!!!

Caixa3

Espero que us hàgi agradat i que feu la vostra. Ja veieu que és molt fàcil i el resultat xulíssim! En Roc està encantat, i encara que no siguin persones, no podien faltar-hi els gegants, evidentment és la seva foto preferida… té una fal·lera gegantera!!!

Happy Blogging ;)

La Panera dels Tresors

Abans de tenir en Roc ja m’havia informat de com voldria que fóssin les seves primeres experiències sensorials. Les més immediates serien el pell amb pell, el contacte amb nosaltres, que no se sentís mai sol. Tenia molt clar que volia fer-lo partícep de tot, portejar-lo perquè estigués a la nostra alçada i veiés el món des de la nostra mateixa perspectiva… D’aquesta manera un bebè se sent integrat, se sent feliç! Va ser així com em vaig anar informant i vaig descobrir l’apassionant món de la criança respectuosa! Son molts els mètodes que acompanyen aquesta manera d’educar i ensenyar. Alguns dels més coneguts son la pedagogia Waldorf i el mètode Montessori, ambdós molt interessants.

M’agrada com es tracta a l’infant, considero que tenen moltes coses positives i enriquidores.

  • Respecte cap al nen
  • Aprenentatge i joc lliure
  • La part artísitica i creativa molt potenciada
  • No a favor de les qualificacions acadèmiques
  • Entorn escolar a la mida del nen i no de l’adult
  • Importància cabdal en la vida domèstica que s’intenta reproduir a l’aula
  • Individualitat de l’alumne
  • Afavoreixen la independència
  • Fomenten la concentració

I un dels primers jocs d’exploració que proposa el mètode Montessori (a partir dels 6 mesos) és la panera dels tresors. Com que la idea m’encantava desseguida vaig comprar una panera i vaig anar recopilant objectes. Us explico una mica de què va:

Es tracta d’oferir una panera als nens plena d’objectes de diferents materials i d’ús quotidià, objectes que han d’estimular els sentits del nadó.

Jugant aprenen que cada cosa té el seu pes, la seva temperatura, la seva olor, color, forma, gust, so… i d’aquesta manera també desenvolupen la coordinació necessària mà-ull-boca.

Com que en el primer any de vida és quan es desenvolupen tots els sentits de l’infant i és molt enriquidor deixar al seu abast tot aquest tipus de materials, tingueu en compte que no s’ha de tractar de joguines sino de material variat. Per exemple um tros fusta sense pulir, algun objecte de metall, cintes de roba, espart, plàstic, petxines, coco, un mirall, una cullera de fusta, picarols… jo vaig buscar per casa i vaig trobar moltes coses que em servien, les altres les he anat comprant sobre la marxa…

P9205976ok

És important deixar la panera en un lloc accessible per al nen perquè pugui explorar i manipular lliurement. En Roc té un moble baix a la seva habitació on arriba gatejant així que la vam posar allà.  D’aquesta manera el nadó pot accedir-hi fàcilment, treballa la concentració i té la oportunitat de triar allò que més li interessa cosa que li dóna autonomia. Aquest fet fa que se senti realitzat i satisfet amb ell mateix.

I es recomana que com a pares no interferim en la seva activitat, el més recomanable és observar-los mentre ells mateixos trien i remenen, ens adonarem de les seves preferències i dels seus interessos i veurem com evolucionen dia a dia, és molt gratificant!

Quan veieu que el nen perd interés pels objectes aneu variant i així tindreu sempre la panera renovada!

Va! Us animo a fer-ne una! Fàcil i econòmic! Què més es pot demanar?

I si en voleu saber més:

http://www.montessoriencasa.es/cestas-de-tesoros-treasure-baskets/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Panera_dels_tresors

Aqui us ensenyo com ens va quedar la nostra! :) Espero que us agradi!

P9205979ok

Happy blogging! ;)

Pastís d’aniversari d’en Roc

Avui us explicaré com vaig fer el pastís d’aniversari d’en Roc! Us deixaré dues receptes perquè, de fet, vaig fer dos pastíssos. Tots dos totalment aptes per a bebès d’un any. Si ja li has introduït tots els aliments que surten a la recepta pots donar-li sense problemes! I a més són sense sucre!!

Aquestes fotos són del pastís de plàtan i cacau. El de pastanaga va volar tan ràpid que no el vaig poder ni fotografiar :D pero us dono igualment la recepta perquè és el mateix procediment amb ingredients diferents.

Ingredients pel pastís de cacau i plàtan

100 gr de cacau en pols ecològic

250 gr de plàtans de canàries

3 ous de pagès ecològics km0

200 gr d’oli d’oliva verge extra ( pot ser de girasol, de coco…)

2 culleretes de bicarbonat

1 sobre de llevat

4 culleretes ben plenes de pasta de dàtil ( pots posar-ne tan com en necessitis, s’aconsegueix triturant 12 dàtils gegants amb 125ml d’aigua, serveix per endolcir, ho pots deixar a la nevera i dura 3 mesos)

350 gr de farina d’arrós ( pot ser d’espelta, de blat, de quinoa…)

50 gr de farina d’ametlla (opcional)

1 iogurt (opcional, valora-ho al final, jo li vaig posar perquè la textura la vaig veure molt espessa)

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ja ho tens tot a punt?

Som-hi!

Nosaltres tenim Thermomix, però en qualsevol cas pots utilitzar una batedora normal!

Comencem triturant els plàtans, un cop aconsegueixis una textura com de pasta afegeix el cacau en pols i les cullerades de pasta de dàtil (tantes com vulguis), els ous i torna a batre.

Afegeix l’oli poc a poc i la farina ( o les farines si en vols combinar més d’una), el llevat i el bicarbonat. Torna  a batre!

Si la texura que t’ha quedat et sembla correcta pots estalviar-te el iogurt. A mi em va quedar una mica espessa i li vaig posar. Aixó va a gustos.

Ara només queda posar-ho en un motlle prèviament untat d’oli i enfornar.

Uns 40 minuts i estarà cuit! Per saber si està a punt jo el punxo amb un pal dels de fer broquetes i si surt net el trec del forn.

Recordeu que s’ha de deixar refredar abans de desmotllar-lo.

El podeu decorar amb trossets de plàtan i cacau en pols, amb ametlles, amb coco ratllat! Com us vingui de gust! Ja heu vist que és ben fàcil de fer i pels nens ideal. Els grans potser el trobeu una mica insípid, estem molt acostumats als gustos hiperdolços, pero els peques ho troben boníssim!

Ja m’explicareu com us ha quedat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A continuació la recepta del pastís de pastanaga:

Ingredients pel Carrot Cake

300 gr de pastanagues

1 poma

3 ous

100 gr de coco ratllat

200 gr d’oli d’oliva ( pot ser de girasol, de coco…)

2 culleretes de bicarbonat

1 sobre de llevat

1 cullereta de canyella en pols

1 cullereta de jengibre en pols

4 culleretes ben plenes de pasta de dàtil ( pots posar-ne tan com en necessitis, s’aconsegueix triturant 12 dàtils gegants amb 125ml d’aigua, serveix per endolcir, ho pots deixar a la nevera i dura 3 mesos)

350 gr de farina d’arrós ( pot ser d’espelta, de blat, de quinoa…)

50 gr de farina d’ametlla (opcional)

1 iogurt (opcional, valora-ho al final, jo li vaig posar perquè la textura la vaig veure molt espessa)


Comencem triturant les pastanagues i la poma. Reserva-ho.

Bat els ous, les cullerades de pasta de dàtil (tantes com vulguis) i a continuació afegeix la poma, les pastanagues i el coco. Barreja-ho bé.

Afegeix l’oli poc a poc i la farina ( o les farines si en vols combinar més d’una), el llevat, el bicarbonat i les espècies. Torna a batre!

Si la texura que t’ha quedat et sembla correcta pots estalviar-te el iogurt. A mi em va quedar una mica espessa i li vaig posar. Aixó va a gustos!

Ara només queda posar-ho en un motlle prèviament untat d’oli i al forn!

Uns 40 minuts i estarà cuit! Per saber si està a punt jo el punxo amb un pal dels de fer broquetes i si surt net el trec del forn!

Recordeu que s’ha de deixar refredar abans de desmotllar-lo!

Bon profit i happy blogging! ;)

Exterogestació i porteig (o… perquè el meu fill és un koala?)

Des del moment que va nèixer en Roc, no vaig ser capaç de separar-me’n ni un sol moment. Més endavant vaig descobrir que aquesta necessitat mútua de contacte permament responia a la teoria de la exterogestació.

Després del part les hormones s’apoderen de tu. Et tornes literalment una lleona. És com una sensació d’embriaguesa d’amor, descriure-ho amb paraules és complicat. Necessites tocar al teu nadó, notar la seva escalfor, la olor del seu cap! És impressionant com em vaig tornar adicta a olorar-li el cap! No entenc perquè els hi posen gorrets als nadons, no serveixen de res i a sobre et priven de sentir aquella oloreta tan dolça! Bé només serveixen de decoració, la veritat és que son moníssims. Alguns estudis afirmen que la olor del cap dels nadons fa que la mare alliberi endorfines i oxitocina! Jo us asseguro que és ben cert.

exterogestacio

Aquesta part tan mamífera de tu mateixa només la descobreixes quan tens la teva cria. I fa por, és com si de dins teu et sortís la part més primitiva, més animal. Abans no, ni durant l’embaràs! Sincerament, jo durant l’embaràs, instint el que es diria instint, no en tenia pas! L’instint neix amb la criatura, quan neix un fill, neix una mare.

El que us vull explicar en aquest post és que des del minut zero vaig sentir la necessitat de dur al meu nen enganxat a mi tot el dia i tota la nit. I no només era una necessitat meva, també seva ja que era deixar-lo un segon al moisès o a l’hamaca i plorar desconsolat… Mames novates no desespereu, és normal, cal mooooolta paciència!

En Roc ha estat un koala des del primer dia. A l’hospital pell amb pell constant i a casa els primers dies el mateix! Vaig comprar una samarreta genial que em permetia portar-lo a dins com si fos un fular i anàvem així tot el dia. Al començament les tomes son eternes i com que el pit cal fer-lo a demanda et passes tot el sant dia amb la teta fora, aquesta samarreta em permetia donar-li pit en qualsevol moment, la veritat és que em va facilitar molt les coses!

A diferència d’altres animals que caminen al mateix moment de néixer, l’ésser humà neix immadur, la gestació continua a fora, la teoria son nou mesos a l’úter i nou mesos a coll de la mare. Puc assegurar amb total certesa que és així! En Roc ha complert la norma amb estricta rigurositat. A partir dels nou mesos de vida va començar a poder anar amb cotxet sense plorar. Nou mesos!!! Si, ho heu sentit bé! Us sembla extrany? A molta gent li semblava, molts em deien que no era normal. Doncs és normal, cada nen té el seu ritme, n’hi ha que son menys demandants i d’altres, com el meu, que necessiten contacte constant. I us diré més, el fet de donar-li tranquilitat i respectar els sus ritmes fa que estableixis un vincle segur amb el nen, aconsegueixes que el teu fill estigui preparat per explorar el seu entorn d’una manera segura i tranquila. En Roc ara, amb un any, pot anar amb qui sigui i no plora, estic segura que aixó respon al vincle segur que hem creat. Està còmode amb els altres perquè sap que si em necessita sempre hi soc, sempre responc al seu plor o a les seves necessitats de contacte.

Aqui teniu el meu petit koala!
Aqui teniu el meu petit koala!

Portejar, portejar i portejar! Primer amb fular elàstic, més tard amb fular de tela, amb motxilla i bandolera! Fins i tot en tenim un per anar a la platja… El porteig enganxa! Cada portanadons respon a unes necessitats i hem de saber en quines circumstàncies ens convé un tipus o un altre. El que si que és imprescindible és saber que ha de ser ergonòmic. No son vàlids els portanadons que deixen les cames de la criatura penjant i el nen mira endavant. Si téns dubtes, demana consells a una assessora de porteig!

Jo sóc una afèrrima defensora del porteig perquè li veig clars avantatges a diferència de dur a la criatura en un cotxet.

  • El nen és més sociable i se sent integrat en totes les activitats que realitzes. Anar a passejar, comprar, cuinar, anar en autobús…
  • El nen plora molt menys i si vol dormir pot fer-ho sense problemes sobre el teu pit.
  • Afavoreix la lactància ja que el porteig facilita l’accés al pit.
  • Tenen un millor desenvolupament psicomotor ja que amb el teu caminar van agafant equilibri i el seu cos s’adapta abans al moviment i els hi tonifica la musculatura.
  • Ajuda a disminuir els còlics, per tant si el vostre nadó en pateix el poseu al fular i a passejar una estona!
  • Afavoreix els vincles amb el portador (papes també podeu portejar! De fet, heu de fer-ho, no us ho podeu perdre!!!)
  • Dóna seguretat a l’infant ja que t’adones al moment de les seves necessitats i les pots cobrir inmediatament
  • Et dèixa les mans lliures, en Roc i jo hem anat al supermercat, cuinat, planxat, fregat, estès roba, regat el jardí…
  • És molt pràctic, pots pujar escales, entrar a tot arreu sense problemes d’espai, ideal per a families viatgeres!

Podria seguir amb avantatges fins demà però crec que fins aquí aportaré la meva experiència. En Roc amb un any segueix encantat amb el porteig. Ara el porto més amb cotxet perquè ja hi va còmode, no sóc partidària de forçar cap situació i he esperat fins que ell ho ha acceptat, sempre he respectat els seus ritmes. Ara, per aixó, me n’adono que amb el cotxet tenim molta menys comunicació, ell va assegut i jo al darrere… Quan tinc ganes de parlar-hi i estar-hi més aprop torno a agafar la motxilla!

I acabaré dient: Nens portejats, nens feliços!

Pir2porteighivernpapairocporteigfamiliar1fotoporteigpapairocporteigfamilyfamiliaporteig

Aquí, unes quantes fotos del nen koala amb els seus pares ;)

Happy blogging! ;)