A COLLIBÈ: La meva metamorfosi professional

Perdoneu la meva desconnexió aquests últims dies… Ara us explicaré els motius! ;)

La maternitat ens canvia, a mi m’ha canviat o potser hauria de dir, que més que canviar-me, ha fet que indagués en el fons de mi. Ha fet que rebusqués en els meus interessos més personals i trobés l’autenticitat del que em fa moure, de la passió, del que tots tenim a dins i de vegades, per culpa de deixar-nos endur per les circumstàncies de la vida, no brolla i queda amagat. He tingut temps per a reflexionar, donar-hi voltes, formar-me, envoltar-me de la gent interessant, de persones fantàstiques que m’han acompanyat, empoderat, aconsellat… Fa temps que tinc un projecte personal entre mans, la meva metamorfosi personal ha anat fent el seu camí, gestant idees i creant maneres de reinventar-me. Necessitava obrir una nova finestra a la meva vida i reencaminar la meva carrera per a dedicar-me a una cosa que realment m’omplís, que donés sentit al meu dia a dia com a dona, mare i professional. I finalment, després de mesos de treballs de formigueta, veurà la llum ben aviat! :)

Tota la meva vida he tingut un interès especial pel què rodeja la maternitat, i realment no me n’havia recordat més fins que fa uns mesos em van venir records de quan era petita. Vaig trobar un llibre on hi havia uns dibuixos meus… I el primer dibuix que vaig fer i la meva mare guarda ( li demanaré perquè no sé on és…) va ser el d’una “Mare Balena”, una balena embarassada…

dibuix2petita dibuixpetita

Més endavant quan ja era una mica més gran sempre deia que volia ser llevadora, fins que un dia, la mare d’un company meu d’escola que treballava d’això, em va dir: Ja saps que és una feina molt dura també? Mira, justament avui ha nascut un nen mort! :(

I aquesta frase va ser una sentència per a mi, imagineu la cara d’una nena de 10 anys a la que li diuen això… Sempre més vaig pensar que devia ser una feina terrible… I mira per on, ara penso que m’hauria encantat! Us convido a reflexionar sobre l’impacte que poden tenir les paraules dels adults en els nens…

Anys després vaig estudiar disseny de moda, una professió molt bonica i que m’encanta però que vaig acabar trobant buida de continguts, massa dedicada a la producció, vendre, vendre, vendre… Enriquir, enriquir, enriquir… Necessitava compaginar una feina on fos important la part estètica, de producte, amb la part social i de contacte amb la gent.

El meu embaràs i el meu part em van remoure, van fer que aquest interès tornés i es multipliqués. En aquest camí he pogut comprovar en pell pròpia la necessitat que hi ha de canvis profunds en temes com el part, la lactància, la criança… He llegit, he estudiat, m’he format en porteig i lactància, he intercanviat opinions i tot això m’ha portat a trobar una via per aportar a la gent tot el que em remou per dins.

I finalment neix “A Collibè”, el meu espai d’assessorament i venda de porta-nadons i articles de criança. Una botigueta de productes bonics per a nadons i mares. Neix a Banyoles, com vaig néixer jo i el meu fill. On m’agrada viure i on sóc feliç!

El nom A Collibè  em va semblar fantàstic per a representar la idea de portejar els infants, de dur-los a prop. A tots els nens els encanta anar a collibè!!

I per altra banda em recorda a la meva infantesa, el meu pare tenia ovelles i jo les veia néixer i m’encantaven. Aquesta locució adverbial ve de carregar les ovelles al coll, com fan els pastors. Així que el nom em representa a tope i és ideal!!

Per tant a partir de novembre ja podreu passar a veure’m, encara estic amb gestions, comandes, obres, burocràcia i tota la bogeria que suposa començar un projecte com aquest. Tot i així estic molt feliç i emocionada!

Us deixo una foto de com està quedant! :D Us agrada??

botiga

A la botiga hi podreu trobar porta nadons ergonòmics, bolquers de tela, collarets de lactància, collarets d’ambre per a la sortida de les dents, roba de cotó orgànic, sabatetes per les primeres passes entre d’altres productes! ;)  També tindrem un espai per a fer tallers, grup de criança, xerrades… Us convido a tots a venir! Ben aviat!!!

acollibeweb

Em podeu seguir a facebook i a l’instagram!

Gràcies per llegir-me i…

Happy Blogging! ;)

 

Tornada de vacances…

Hola de nou! Ja s’han acabat les vacances… :( Ja ho diuen que tot el que és bo s’acaba!!

Ara toca posar-nos a to altra vegada i enfocar una nova etapa. Hem gaudit a tope de l’estiu, sense treva, sense límits i barra lliure en tot! Em sento molt afortunada i agraïda per haver pogut passar unes vacances en família tan especials. De vegades portem un ritme trepidant i fem tantes coses que no ens aturem per a reflexionar i donar gràcies del que vivim.

Hem anat a Formentera! Un regal per als sentits, amb en “Guigui” (en Sergi, el germà d’en Ricard) que és l’ànima bessona d’en Roc.

IMG_8217 còpiaIMG_8184 còpiaIMG_8533 còpiaIMG_8414 còpia

IMG_9105 còpiaIMG_8465 còpiaIMG_8998 còpiaIMG_8444

Hem aprofitat la festes d’estiu de Banyoles i Malgrat amb els gegants!!

IMG_9108 còpiagegants

Hem fet estany i natura,

IMG_7686 còpiafoto 2

Platja…

tocalmarsmlmescalacadaques

…amics…

IMG_8738 còpiaamics

i molts gelats!!!!

IMG_7927 còpiagelat

Podem dir que vivim la vida plenament i gaudim dels petits moments tant com podem! :)

Ara toca preparar l’artilleria per a començar a la llar d’infants. A partir de l’1 de setembre en Roc anirà a la “guarde” i ens hem de preparar. Li vaig explicant que aviat anirà a l’escola, que tindrà una mestra… Que allà podrà pintar, cantar, jugar amb altres nens… Ell diu que “vale” però no sé fins a quin punt n’és conscient…

Li hem comprat un conte “En Pep va a l’escola” i li encanta, el llegim cada dia i de vegades més d’un cop…

Haurem de fer adaptació, ell i jo… Ja us explicaré que tal la nova experiència i com ho hem viscut!
De moment preparant el terreny i amb nous projectes i il·lusions en camí!! :)

Feliç tornada a tots i totes!!

Happy Blogging ;)

 

Descobriments de mare principiant

Hola de nou! :) Torno amb energies renovades! Mira que volia evitar prendre antibiòtics perquè em destrossen la flora però he de dir que SORT n’he tingut aquesta vegada! Buf, que dur que es fa ser mare i estar malalta…

Bé aquesta vegada us porto un recopilatori que fa temps que volia escriure i que penso que pot anar molt bé tenir a mà els primers mesos després de ser pares. Es tracta de descobriments que vas fent al llarg dels dies i que normalment ningú t’explica.

Alguns potser ja els sabreu, però els volia enumerar perquè a les mames principiants ens va molt bé tenir a mà segons quines informacions. A cada punt i sobre la paraula clau hi trobareu un enllaç on s’amplia la informació. Papes també podeu llegir!

  • El teu fill neix cobert d’un greix blanquinós anomenat vèrnix caseosa, no s’ha de retirar, es reabsorbeix. No es recomana banyar als nadons després de néixer, per tant, demaneu expressament que no ho facin perquè hi ha hospitals que per protocol ho fan sense dir res! Quan neix un nen ha d’estar en contacte directe amb la mare des del minut zero, res de banys! El pell amb pell és sagrat i oblideu-vos de les colònies i les llets hidratants!pellambpell
  • La primera caca que farà el teu fill serà tipus “xapapote”… es diu meconi i normalment s’expulsa les primeres 24-48h després del part.
  • En els primers pipins podeu trobar-vos unes taquetes de color teula, jo em vaig pensar que era sang i vaig avisar a les infermeres! Són els urats i són típics dels primers dies. En el cas de les nenes és possible que els primers dies tinguin un sagnat vaginal.
  • Si, de vegades els nadons, sobretot els prematurs, neixen peluts, recoberts d’un pel moixí al front, espatlles, esquena, cames… Això és el lanugen i acaba desapareixent al cap d’unes setmanes després de néixer.
  • Després del part,  la festa continua! Tens com unes “contraccions” força molestes… Són del tot normals i si dónes pit les notes sobretot cada vegada que el teu fill mama. És l’úter tornant al seu lloc.
  • Durant les primeres 24-48h, abans de la pujada de la llet, el pit produeix calostre, un líquid de color daurat que és una font de defenses i una bomba calòrica pel teu nadó, per poca cosa que sembli és indispensable per al teu fill.
  • Donar el pit no fa mal, només molesta una mica al començament, però no ha de ser un acte dolorós. Si fa mal, aleshores ens trobem davant d’un problema. Cal buscar ajuda immediatament, aguantar el dolor no és la solució.
  • Els nadons que fan pit passen per les anomenades “crisis o brots de creixement”, alerta aquí mames que feu pit! Informació molt important!!
  • Un nadó sa, mama de 8 a 12 vegades al dia, fa com a mínim 3 caques al dia durant les primeres setmanes. A partir dels 2-3 mesos poden fer caca cada dia o fer-ne molt poc sovint, la llet materna s’absorbeix pràcticament al 100% i poden passar fins i tot setmanes. El nostre rècord 21 dies!! Sembla una bogeria però és així! Sempre observant que el nadó estigui normal i sense molèsties aparents.roc
  • El xumet no es recomana abans que el nadó tingui un mes, ja que pot interferir en la lactància. Tinguem en compte que un xumet és una eina per als adults, no una necessitat per al nadó. Si el volem oferir, és una opció i cal tenir en compte que algun dia se li haurà d’acabar retirant. Nosaltres no n’hem fet servir mai perquè en Roc no el va acceptar, però reconec que pot ser útil en casos puntuals com al cotxe, mentre et dutxes…
  • Els nadons escupen el xumet i qualsevol cosa que no sigui el pit, de la boca. D’això se’n diu reflex d’extrusió i desapareix a partir dels 6 mesos. Quan desapareix és un dels senyals que evidencia que el nen està preparat perquè li comenceu a oferir l’alimentació complementària.
  • La vitamina D es recomana als nadons pel dèficit de sol, us la receptarà el pediatre i és tota una odissea administrar-la amb èxit, ja ho veureu!
  • Els fabricants de bodys han inventat els plecs de sobre les espatlles per a treure el body pels peus i així evitar embrutar toooota l’esquena i el cap amb la caca meravellosa del vostre fill :) Ho podeu veure en aquest vídeo! Descobrir-ho em va fer molt feliç!!!!!!
  • Els bebès de vegades sembla que s’espantin i obren els braços de cop, això és el reflex de moro i és normal. Voleu veure en Roc com ho feia?ReflexMoro
  • Durant el primer mes els surten uns granets a la cara, són deguts a les nostres hormones que passen a través de la placenta durant l’últim mes d’embaràs. No s’han de tocar, marxen sols. Molta gent els anomena “granets de llet”.
  • Els bolquers de talla 0 i 1 tenen una franja groga al davant que queda tenyida de blau quan el bolquer està mullat. És un molt bon invent que jo vaig descobrir al cap de molts dies…
  • Pels còlics el que millor ens va funcionar va ser el porteig, pell amb pell, massatges a la panxona i la banyera anticòlics!
  • Pel culet vermell no hi ha millor remei que l’argila blanca en pols, evitar la humitat i culet a l’aire tot el que es pugui! :)
  • L’Apiretal és paracetamol i el Dalsy és Iboprufèn, ja ho sabieu oi? Doncs jo  ho vaig descobrir quan ho vaig haver d’utilitzar!
  • Per a qualsevol dubte sobre compatibilitat en la lactància de medicaments ,complements alimentaris, infusions, etc. consulteu e-lactancia.org

Bé, fins aquí, no se m’acut cap altra cosa! Però segur que me’n deixo alguna. Quins descobriments vau fer vosaltres durant els primers dies de ser pares?

Vinga expliqueu-me’n alguns! :)

Happy Blogging ;)

Jo dormo, tu dorms, nosaltres dormim

A casa practiquem el breastsleepingSi, ara mateix veig la ganyota que estàs fent, la paraulota sona una mica estranya, ho sé… En definitiva, que dormim amb el nostre fill i de passada aprofitem per afavorir la lactància materna!

Encara que la paraula soni a novetat, no parlem de cap invent actual, més aviat al contrari, és la manera més habitual de dormir entre pares i fills de la història de la humanitat. El fet que avui en dia hàgim normalitzat que els nadons dormin separats de les seves mares,  cal saber que el collit (co-slepping) és la pràctica més habitual entre mares i nadons de tots els temps.

No us imagineu la de vegades que m’han arribat a preguntar on dorm en Roc… I si dorm tota la nit sencera… I si encara mama a la nit… I quan el penso posar a la seva habitació… La veritat és que em cansen molt aquestes preguntes, que tot i semblar inofensives i plenes de bona fe, normalment estan carregades de judicis i ganes de ficar el nas on no els demanen!

Doncs si, tot i que no ho hauria de fer, em justificaré. I no ho faré per a mi, ho faré per a totes aquelles mares que dubten o que estan convençudes del que fan però després de tantes crítiques no tenen clar per on seguir. Ho faré per a tots aquells que em llegeixin i prèviament pensin que és millor dormir separat del seu fill, per a fer-los reflexionar o almenys fer-los valorar aquest fet i evitar que continuïn jutjant-lo.

Pares, mares, dormir amb el vostre fill té molts avantatges:

  • Afavoreix una millor gestió de la lactància materna a demanda
  • Dormiu tots més i millor (pare, mare i nadó)
  • Enforteix el vincle amb el vostre fill
  • Reforça la seguretat de la mare envers la cura del seu nadó
  • El bebè s’alimenta millor i per tant es desenvolupa millor
  • El bebè se sent segur i disminueix el plor i en conseqüència els nivells de cortisol (l’hormona de l’estrés)
  • Protegeix al nadó contra la SMSL sempre i quan es faci de manera segura i tenint en compte certes recomanacions.

I ara és quan em pregunteu: I ja hi cabeu al llit tots? Doncs sí! Hi cabem i dormim còmodament perquè vam ajuntar un bressol al costat del nostre llit. Aquí podeu veure el resultat!

cosleeping

Si busqueu, a internet hi ha molts tutorials de com convertir un bressol convencional en un bressol sidecar. Fa poquet he descobert un accessori genial que us pot solucionar el problema de la separació entre matalassos!

Així que, futurs pares, ja no teniu excusa! Poseu-vos amb el bricolatge que és un pim-pam! :)

Els vostres fills us ho agrairan, les vostres dones també i vosaltres dormireu tooooota la nit sencera com angelets!

Ja ho sabeu, a casa conjuguem el verb dormir: jo dormo, tu dorms, nosaltres dormim… I no tenim intenció de canviar-ho! Almenys, fins que en Roc no manifesti el contrari, seguirem dormint tots juntets.

Aquesta és la nostra opció, no vol dir que sigui la millor, ni l’única, cada família ha de trobar la seva fórmula. Però si és el que et ve de gust, fes-ho!

Per a nosaltres el collit és un espai d’intimitat familiar, un moment de respirar i relaxar-te, de sentir l’olor del teu nadó, el tacte suau de les seves mans quan t’agafen el pit, de notar la seva respiració i els sorollets que fa quan dorm, un moment de retrobament de tots tres, quan durant el dia hem anat de bòlit fent mil i una coses i ara estem tots junts, segurs, tranquils i abraçats.

Creieu-me que val la pena gaudir d’aquests moments perquè els nens creixen i ho fan molt ràpid! I jo no em penso perdre aquestes petites coses que fan que  tot sembli més senzill, que compensen tot l’estrès acumulat del dia.

Una cosa he après de tot això, és que per a dormir bé, només necessites sentir-te segur, i on se sent més segur un nadó que amb els seus pares?

Fugim de mètodes conductistes on ensenyem a dormir els nens en soledat, a les fosques i lluny de l’escalfor dels seus pares… Em sap greu per aquests nens i em sap greu per als seus pares, em sap greu pel què es perden i no podran recuperar mai.

Les necessitats afectives més profundes de l’ésser humà no queden cobertes si no entenem que som mamífers i com a tal tenim la necessitat de dormir amb les nostres cries.

Així que us animo a tots a practicar el collit!

Happy Blogging! ;)

 

 

Si plores, em necessites.

Les primeres hores que vaig passar amb en Roc a sobre van transformar la meva idea del que significaven els nadons. Estàvem en contacte total dia i nit i ell semblava tan còmode, tan a gust, mamava aferrissadament i es quedava adormit a sobre meu amb aquella respiració tan pausada… Un mar de carícies, escalfor, aquella humitat… Era al·lucinant el que sentia en aquells moments, tenia als braços aquell petit paràsit que havia estat nou mesos a la panxa i ara, un cop a fora, continuava enganxat a mi com una paparra sense donar-me cap treva!

Cap treva! La primera nit a l’hospital, si em desenganxava un segon d’ell, per anar al lavabo, xisclava desesperat. No el podia calmar ningú, ni el seu pare, semblava que m’estava dient a crits: Mama, només et vull a tu i ha de ser ara mateix!!! I punt!!!

I davant d’aquell missatge tan clar de necessitat constant de contacte, vaig entendre que el meu fill només em volia a mi. Ni bressol, ni cotxet, ni moisès, ni hamaca, només els braços i la teta de la mama!

Acceptar aquesta realitat és tot un repte, embarassada t’imagines que el teu bebè dormirà al bressol, que aprofitaràs les hores que dorm per a fer coses, que el portaràs a passeig al cotxet i mentre dorm faràs un cafè amb les amigues tranquil·lament… No t’imagines mai amb el nen a sobre absolutament TOTES les hores del dia! Doncs si, passa així i això és el més normal, el que no ens expliquen a les revistes, ni a les pel·lícules, ni enlloc!

I et diuen: Aquest nen és d’alta demanda! I jo penso: No serà que els adults tenim baixa tolerància?

L’ésser humà neix absolutament dependent i immadur. La gestació de l’ésser humà no acaba en el moment del part. Això us ho explico en aquest post, que parla d’exterogestació i de la necessitat de ser portejat.

I plorar? Doncs si noies i nois! Els bebès ploren, i molt! És la seva manera d’expressar-se, l’única que tenen per a comunicar. Els adults tenim tolerància zero al plor dels nadons, s’activen en el nostre cervell totes les alarmes quan sentim plorar un nen, és per això que el plor se’ns fa tan desagradable. És una qüestió de naturalesa, el bebè plora per sobreviure i l’adult té la necessitat de calmar-lo perquè està programat així. Sinó com us penseu que l’espècie humana ha sobreviscut tants anys? Creieu que a l’època del Paleolític les mares deixaven a les seves cries plorant a la cova? No haurien sobreviscut. Separar al nadó de la seva mare és un invent de la societat occidental, som els únics en dormir separats dels nostres fills.

IMG_2621 copia 2

En la meva opinió, tot el que sigui no tenir en compte aquesta premissa és anar a contra natura. No vull entrar en explicar mètodes conductistes com el famós Mètode Estivill que crec que tots coneixeu… Però procurar que un nadó “aprengui” a dormir sol a força de deixar-lo plorar va totalment en contra de la meva manera d’entendre el respecte cap als altres. A més, cal dir, que el famós mètode que assegura “ensenyar” als nadons a dormir sense plorar, no fa més que ensenyar-los a no reclamar l’atenció dels seus pares. Aprenen a no plorar perquè no obtenen resposta i finalment s’adormen sols. Per molt que aquests mètodes s’amparin darrere dels conceptes “pedagogia” i “ciència”, no són més que adoctrinaments de l’infant, cap científic respectable recomanaria deixar plorar a un nadó. Voleu més raons?

Llegint La Crianza Feliz de Rosa Jové, una lectura que us recomano moltíssim, vaig trobar-me amb un text que m’agradaria compartir aquí i que trobo imprescindible que tothom llegeixi:

LA DECLARACIÓN SOBRE EL LLANTO DEL BEBÉ

Hace unos años, un grupo de expertos (psicólogos, pediatras, matronas, profesores, etcétera), alarmados ante la falta de sensibilidad al llanto infantil que provocaba tanto sufrimiento a los niños y deterioraba la capacidad de comunicación del bebé, redactaron y firmaron la declaración del llanto de los bebés. Esta declaración, que ha sido distribuida desde numerosos centros sanitarios y educativos, explica de una forma clara por qué no debe dejarse llorar al bebé. El texto íntegro dice así:

Hombres y mujeres, científicas y profesionales que trabajamos en distintos campos de la vida y del conocimiento, madres y padres preocupados por el mundo en el que nuestros hijos e hijas van a crecer, hemos creído necesario hacer la siguiente declaración:

Es cierto que es frecuente que los bebés de nuestra sociedad occidental lloren, pero no es cierto que sea normal. Los bebés lloran siempre por algo que les produce malestar: sueño, miedo, hambre o, lo más frecuente y que suele ser causa de los anteriores, la falta de contacto físico con su madre u otras personas del entorno afectivo.

El llanto es el único mecanismo que los bebés tienen para hacernos llegar su sensación de malestar, sea cual sea la razón del mismo; en sus expectativas, en su continuum filogenético no está previsto que ese llanto no sea atendido, pues no tienen otro medio de avisar sobre el malestar que sienten ni pueden por sí mismos tomar las medidas para solventarlo.

El cuerpo del bebé recién nacido está diseñado para tener en el regazo materno todo cuanto necesita, para sobrevivir y para sentirse bien: alimento, calor, apego. Por esta razón, no tiene noción de la espera, ya que, estando en el lugar que le corresponde, tiene a su alcance todo cuanto necesita. El bebé criado en el cuerpo a cuerpo con la madre desconoce la sensación de necesidad, de hambre, de frío, de soledad, y no llora nunca. Como dice la norteamericana Jean Liedloff en su obra El concepto del continuum, el lugar del bebé no es la cuna ni la sillita ni el cochecito, sino el regazo humano. Esto es cierto durante el primer año de vida y los dos primeros meses de forma casi exclusiva (de ahí la antigua famosa cuarentena de las recién paridas). Más tarde, los regazos de otros cuerpos del entorno pueden ser sustitutivos durante algún rato. El propio desarrollo del bebé indica el fin del periodo simbiótico: cuando se termina la osificación y el bebé empieza a andar. Entonces, empieza poco a poco a hacerse autónomo y a deshacerse el estado simbiótico.

La verdad es obvia, sencilla y evidente.

El bebé lactante toma la leche idónea para su sistema digestivo y además puede regular su composición con la duración de las tetadas, con lo cual el bebé criado en el regazo de la madre no suele tener problemas digestivos.

Cuando la criatura llora y no se le atiende, llora con más y más desesperación porque está sufriendo. Hay psicólogos que aseguran que cuando se deja sin atender el llanto de un bebé más de tres minutos, algo profundo se quiebra en la integridad de la criatura, así como la confianza en su entorno.

Los padres, que hemos sido educados en la creencia de que es normal que los niños lloren y de que hay que dejarles llorar para que se acostumbren y que, por ello, estamos especialmente insensibilizados para que su llanto no nos afecte, a veces no somos capaces de tolerarlo. Como es natural, si estamos un poco cerca de ellos, sentimos su sufrimiento y lo sentimos como algo propio. Se nos revuelven las entrañas y no podemos consentir su dolor. No estamos del todo deshumanizados. Por eso, los métodos conductistas proponen ir poco a poco, para cada día aguantar un poquito más ese sufrimiento mutuo. Esto tiene un nombre común, que es la administración de la tortura, pues es una verdadera tortura la que infligimos a los bebés, y a nosotros mismos, por mucho que se disfrace de norma pedagógica o pediátrica.

Varios científicos estadounidenses y canadienses (biólogos, neurólogos, psiquiatras, etcétera), en la década de los noventa, realizaron diferentes investigaciones de gran importancia en relación con la etapa primal (inicial) de la vida humana. Demostraron que el roce piel con piel, cuerpo a cuerpo, del bebé con su madre y demás allegados produce unos moduladores químicos necesarios para la formación de las neuronas y del sistema inmunológico. En definitiva, que la carencia de afecto corporal trastorna el desarrollo normal de las criaturas humanas. Por eso los bebés, cuando se les deja dormir solos en sus cunas, lloran reclamando lo que su naturaleza sabe que les pertenece.

En Occidente se han creado en los últimos cincuenta años una cultura y unos hábitos, impulsados por las multinacionales del sector, que elimina este cuerpo a cuerpo de la madre con la criatura y deshumaniza la crianza. Al sustituir la piel por el plástico y la leche humana por la leche artificial, se separa más y más a la criatura de su madre. Incluso se han fabricado intercomunicadores para escuchar al bebé desde habitaciones alejadas de la suya. El desarrollo industrial y tecnológico no se ha puesto al servicio de las pequeñas criaturas humanas, llegando la robotización de las funciones maternas a extremos insospechados.

Simultáneamente a esta cultura de la crianza de los bebés, la maternidad de las mujeres se medicaliza cada vez más; lo que tendría que ser una etapa gozosa de nuestra vida sexual se convierte en una penosa enfermedad. Entregadas a los protocolos médicos, las mujeres adormecemos la sensibilidad y el contacto con nuestros cuerpos, y nos perdemos una parte de nuestra sexualidad: el placer de la gestación, del parto y de la exterogestación, lactancia incluida. Paralelamente las mujeres hemos accedido a un mundo laboral y profesional masculino, hecho por los hombres y para los hombres, y que, por tanto, excluye la maternidad; por eso la maternidad en la sociedad industrializada ha quedado encerrada en el ámbito privado y doméstico. Sin embargo, durante milenios la mujer ha realizado sus tareas y sus actividades con sus criaturas colgadas de sus cuerpos, como todavía sucede en las sociedades no occidentalizadas. La imagen de la mujer con su criatura tiene que volver a los escenarios públicos, laborales y profesionales, so pena de destruir el futuro del desarrollo humano.

A corto plazo parece que el modelo de crianza robotizado no es dañino, que no pasa nada, que las criaturas sobreviven; pero científicos como Michel Odent (1999 y www. primalhealth.org), apoyándose en diversos estudios epidemiológicos, han demostrado una relación directa entre diferentes aspectos de esta robotización y las enfermedades que sobrevienen en la edad adulta. Por otro lado, la violencia creciente en todos los ámbitos tanto públicos como privados, como han demostrado los estudios de la psicóloga suizo-alemana Alice Miller (1980) y del neurofisiólogo estadounidense James W. Prescott (1975), por citar sólo dos nombres, también procede del maltrato y de la falta de placer corporal en la primera etapa de la vida humana. Asimismo hay estudios que demuestran la correlación entre la adicción a las drogas y los trastornos mentales, con agresiones y abandonos sufridos en la etapa primal. Por eso, los bebés lloran cuando les falta lo que se les quita; ellos saben lo que necesitan, lo que les correspondería en ese momento de sus vidas.

Deberíamos sentir un profundo respeto y reconocimiento hacia el llanto de los bebés, y pensar humildemente que no lloran porque sí, o mucho menos, porque son malos. Ellas y ellos nos enseñan lo que estamos haciendo mal.

También deberíamos reconocer lo que sentimos en nuestras entrañas cuando un bebé llora; porque pueden confundir la mente, pero es más difícil confundir la percepción visceral. El sitio del bebé es nuestro regazo; en esta cuestión, el bebé y nuestras entrañas están de acuerdo, y ambos tienen sus razones.

No es cierto que el colecho (la práctica de que los bebés duerman con sus padres) sea un factor de riesgo para el fenómeno conocido como muerte súbita. Según The Foundation for the Study of Infant Deaths, la mayoría de los fallecimientos por muerte súbita se producen en la cuna. Estadísticamente, por lo tanto, es más seguro para el bebé dormir en la cama con sus padres que dormir solo (Ángel Álvarez, http://www.primal.es).

Por todo lo que hemos expuesto, queremos expresar nuestra gran preocupación ante la difusión del método propuesto por el neurólogo E. Estivill en su libro Duérmete niño (basado a su vez en el método Ferber divulgado en Estados Unidos) para fomentar y ejercitar la tolerancia de los padres al llanto de sus bebés. Se trata de un conductismo especialmente radical y nocivo teniendo en cuenta que el bebé está aún en una etapa de formación. No es un método para tratar los trastornos del sueño, como a veces se presenta, sino para someter la vida humana en su más temprana edad. Las gravísimas consecuencias de este método han empezado ya a ponerse de manifiesto.

Necesitamos una cultura y una ciencia para una crianza acorde con nuestra naturaleza humana, porque no somos robots, sino seres humanos que sentimos y nos estremecemos cuando nos falta el cuerpo a cuerpo con nuestros mayores. Para contribuir a ello, para que tu hijo o tu hija deje de sufrir YA, y si te sientes mal cuando escuchas llorar a tu bebé, hazte caso; cógele en brazos para sentirle y sentir lo que está pidiendo. Posiblemente sólo sea eso lo que quiere y necesita, el contacto con tu cuerpo. No se lo niegues.

Como afirma Michel Odent, «cuando un recién nacido aprende en una sala de nido que es inútil gritar… está sufriendo su primera experiencia de sumisión».

Aquí termina el texto íntegro de la declaración sobre el llanto del bebé. Creo que vale la pena mostrar este documento porque es un reconocimiento a la labor de las personas que lo redactaron y porque cuando una cosa está bien hecha es muy difícil hacerla mejor.

Després de llegir això em vaig convèncer encara més que no volia que en Roc plorés sol, que el millor lloc per dormir era amb nosaltres, que per molt que la gent em digués que no passava res per deixar-lo plorar jo el consolaria amb braços, amb teta, a coll… Durant hores, moltes hores! No m’importava quan de temps hi dedicaria, només volia acompanyar-lo sempre i així ho vam fer i encara ho fem ara.

No tingueu por d’agafar als vostres fills, no us prenen el pèl, no us manipulen, només necessiten amor i contacte per a créixer sans i feliços!

IMG_1032 copia 2

Quan descobreixes que els plors s’acaben amb el contacte permanent respires alleujada, hi ha moments d’angoixa, que ploren i no saps per què, moments que no es calmen de cap manera… Cal acompanyar-los, no deixar-los sols.

I els famosos còlics? Solen venir de nit, moltes vegades pensem que són mals de panxa i no són més que la manera que tenen els nostres nens d’expressar el seu estrès acumulat al llarg del dia.

Molt important! Un nen sa està programat per: Mamar, dormir i despertar durant toooota la nit. Quantes vegades? Depèn de cada nen. Fins quan? Jo encara no tinc la resposta i en Roc té 14 mesos.

A més, va a èpoques, quan notes que passa una temporada que dormen més seguit, de cop comencen a despertar més sovint i et desesperes!!! Keep calm! Això és degut a les fases dels son! Lectura molt recomanable: Dormir Sin Làgrimas de Rosa Jové.

El son és un procés maduratiu i no es pot ensenyar, tots els nadons saben dormir, només necessiten fer-ho sentint-se segurs que no seran abandonats.

I us diré un secret! He escrit tot el post d’una tirada sense que en Roc es desperti! Ànims que tot arriba! Iupi!!!!!

 Happy Blogging! ;)

 

El nostre primer aniversari

En Roc ha fet un any! Ja fa quasi un mes i ara que ho veig amb una mica de perspectiva, puc reflexionar al respecte…

El 6 d’octubre del 2014 va néixer, m’hauria agradat que fos el dia que ell hagués triat venir, però va ser una data decidida pels metges… Em queda aquesta espineta clavada, celebro que té un any però encara em costa acceptar que no hagués pogut decidir tot sol quan era el seu moment… Una inducció programada a la setmana 41 i 3 dies, em pregunto moltes vegades què hauria passat si ens haguéssim esperat una mica més? Ell estava bé, no patia, però com sempre, aquesta impaciència que tenen de programar-ho tot!

IMG_7559 copia

Tinc una sensació agredolça, per una banda penso en tots els bons moments que ens ha regalat, tot el que he après i la fortalesa que m’ha donat el fet de ser mare; i per altre costat prefereixo no pensar en el part… Un moment que hauria de ser tan sagrat i respectat i en canvi va ser guionitzat, protocol·litzat, medicalitzat… Em vaig sentir tan desprotegida, tan vulnerable… Sentir que no prens cap decisió, que no hi pintes res, ni jo ni en Ricard podíem controlar res… Molta impotència!

Però fent balanç, he de dir que pesen més les coses positives, que ser mare és l’experiència més potent que he viscut fins ara. Dic potent, però podria dir meravellosa, que ho és, tot i que és també difícil, angoixant a estones, estressant, gratificant, preciosa, trepidant…

El nostre primer aniversari, ell com a personeta i jo com a mare. Un primer any ple de satisfaccions, amor, aprenentatge i també renúncies. Renúncies a les coses que fins al moment eren molt importants i el centre de la meva vida, com la feina i en certa manera la vida social i la vida en parella.

Dir que vaig renunciar a la feina a algú li pot semblar greu, atrevit, esbojarrat… Potser alguns pensen que sóc valenta o d’altres pensen que sóc covarda. Però  ser mare et fa replantejar moltes coses, canvies l’ordre de les teves prioritats. I nosaltres vam valorar que volíem fer amb l’educació i criança del nostre fill. Podiem subcontractar a una persona per a cuidar-lo i pagar-la amb el meu sou o hipotecar a la meva mare… En qualsevol dels casos jo hauria d’anar a treballar i deixar al meu fill de 16 setmanes amb algú, que per molta confiança que li tinguéssim, seria un desconegut per en Roc, que no podria cobrir-li les necessitats afectives tal com ell necessitava.

IMG_8036 copia

I és veritat que els nens s’adapten, és veritat que hi ha mares que no tenen cap més opció. Mares que són les que mantenen a la família amb el seu sou, mares que no poden permetre’s deixar la feina per mil motius… Tots els meus respectes i la meva admiració cap a aquestes mares. Però nosaltres vam valorar la nostra situació i era el que més ens convenia. I a tall de reflexió i veient amb perspectiva l’any que he viscut, crec que ha estat la millor decisió que he pres a la vida.

Ni les empreses, ni el govern, ni ningú t’ajuda a conciliar. O renuncies a la feina o renuncies a criar el teu fill. I perdoneu-me que sigui tan radical però jo ho he viscut ben bé així. Et fan triar.

Davant la disjuntiva vaig triar fer de mare cada moment del dia i no perdre’m cap despertar d’en Roc, cada pas nou, cada nova experiència, cada descobriment…

Podria dir que ha estat un any difícil, que en part és veritat, sense treballar, menys sortides amb amics, sense sopars íntims, poca vida íntima de parella, sense vida nocturna… Els primers mesos parlant sola tot el dia, bé, parlava amb ell, però no hi havia resposta i tot i que ara, encara no parla, ja es comença a comunicar molt bé! Massa dies en pijama perquè no tens temps de canviar-te, ni dutxar-te, sola amb el nen, anant al lavabo amb el nen a sobre ( perdoneu la sinceritat)… Esperant al vespre que arribés en Ricard per a tenir un moment de sentir que tinc dues mans, que em puc tallar les ungles dels peus… Aquesta solitud ha estat molt molt dura!!!! Però tot i així, compensa!

Em compensa perquè sé que tot el que he invertit, tota la paciència i l’amor, totes les dificultats, les tomes de pit eternes, les nits intermitents, la sortida de les primeres dents, les vacunes, la primera febre, els mocs, la tos, tot això es transforma en satisfacció quan el miro i em somriu. Quan aquells ullets brillants em miren amb una mirada d’amor profund, una mirada que només tenen els bebès amb les seves mares… Mai ningú m’havia mirat així! I et desfàs per dins d’amor… Quan et diu mammma!! Per primer cop!

img_4102

Em felicito pel meu primer any de mama, felicito al meu fill pel seu primer any de vida, felicito al pare d’en Roc perquè ha estat imprescindible en aquest  camí tan difícil i felicito a totes les mames, a les que treballeu i que us admiro! A les que no treballeu i dediqueu cada moment del dia als vostres petits! Perquè no ens ho diuen gaire, però ens mereixem que ens felicitin! Tots els aniversaris dels nostres fills també són aniversaris nostres! Perquè ens ho currem molt i molt!

Moltes felicitats!!!!!!!!!!

Happy Blogging ;)

Super pares! El rol del pare en la lactància….

Vull donar les gràcies a la Rebeca Garcia, una gran mare i una gran professional, que ens ha deixat participar en el seu magnífic projecte personal. La Rebeca quan va ser mare i va adonar-se que 16 setmanes de baixa eren totalment insuficients per cubrir les necessitats del seu fill, va decidir renunciar a la seva vida laboral de manera temporal per a poder fer de mare al complet.

Gràcies a la seva força i convenciment ha engegat un projecte preciós on fotografia a les mares donant pit als seus nadons i amb aquesta iniciativa espera conscienciar a la societat que 16 setmanes son ridícules en tots els sentits.

He de dir que m’hi sento molt identificada i estic molt contenta de veure que entre totes les mares podem lluitar per una maternitat més digne! Us animo a conèixer el seu projecte i si sou mares i alleteu als vostres fills, fins i tot a participar-hi! Com més serem, més s’ens sentirà!

Parlant amb la Rebeca vam pensar que fariem una fotografia on hi sortís, a més d’en Roc i jo, també en Ricard. Els pares també tenen el seu paper en la lactància, encara que s’en parli poc. Així que aprofito, us presento com va quedar la foto, que em sembla preciosa i d’aquesta manera inauguro el post d’avui!

image

Aquest post va dedicat als pares ( qui diu pares diu mares o parelles que acompanyen a la dona en la maternitat, quan dic pares no descarto cap model familiar, tot el contrari).

Es parla molt sobre la lactància i la dona, com alletar, les necessitats del nadó, pero trobo a faltar en tot aixó que es parli més del paper de la parella.

Encara que el pare no sigui partícep actiu de la lactància, hi té un paper importantíssim.

Evidentment la mare i el nadó en son protagonistes, però la parella té la clau perquè tot aixó flueixi i sigui exitós. Sense un bon suport al costat, la mare no pot atendre en condicions al nadó i la lactància pot perillar. Ja és prou complicada per si sola, no sempre va com voldriem, surgeixien dificultats i és dura, de vegades molt dura.

Sovint he sentit comentaris de pares que creuen que és millor fer-ho tot a mitges, volen compartir el moment d’alimentar els fills amb les mares… No ho comparteixo pero tota opinió és respectable. La naturalesa és sàbia i si ens fixem totes les cries animals són alimentades per la mare, com figura de vincle principal. Jo sóc molt d’observar la naturalesa perquè crec que té moltes coses a explicar-nos i la majoria de vegades no l’escoltem, és curiós que tingui més força sobre la nostra capacitat de decidir la publicitat que la pròpia naturalesa…

En tot cas, si decidiu alimentar al vostre fill amb llet artificial, pels motius que sigui que son tots molt respectables, seria un altre tema i avui no en parlaré.  Més endavant ho faré, penso que és un tema interessant i em vé de gust parlar sobre això perquè crec que moltes vegades es critica i es jutja equivocadament.

Si la mare pren la decisió d’alletar al seu fill, em sap greu pel pare que no ho entengui, però aquesta serà una feina única i exclusiva seva. El pare en aixó no pot participar tot i que té infinitat de coses en les que participar de manera activa que faran que estableixi un vincle preciós amb el seu fill.

Molts pares al començament poden sentir-se perduts i no saber per on començar… I poden pensar… Què hi pinto jo en tot aixó?

IMG_7544 copia 2

Doncs molt més del que et penses, el pare és l’encarregat que tot rutlli fluidament, que la mare s’alliberi de les obligacions de casa, que no pateixi per què s’ha de fer per dinar, fer la compra, per si s’ha d’estendre una rentadora o planxar… És l’encarregat de vetllar pel benestar emocional de la mare, és una cadena, la mare cuida el nadó i el pare cuida a la mare.

En altres cultures i antigament la dona que paria i alletava al seu fill era recolzada per la tribu, una tribu que la cuidava, l’alimentava, l’aconsellava i que avui en dia no existeix. Vivim la maternitat en molta solitud i aquest pès recau sobre la nostra parella ( i no és poca cosa! ).

Quan neix un nen entren en joc una sèrie de rols en la parella que abans no exitien i poden ser difícils d’assimilar. El més important és que cadascú assumeixi fins on està disposat a col·laborar, ser pares requereix una gran entrega personal, si creieu que us farà falta ajuda externa (avis, tiets, cangurs…) val la pena demanar-la, assumir fins a on arribareu i fins a on no, abans que us trobeu desbordats i amb els nervis crispats. Nosaltres, per exemple, vam decidir que no voliem fer la neteja de la casa i vam contractar una dona de fer feines, vam posar els límits aquí.

Per tant, la comunicació entre la parella és clau per a evitar els malentesos. Parleu-ne!

Un nadó que és alletat per la seva mare necessita 100% de tranquilitat i contacte per alimentar-se i aquest és un rol que assumeix la mare en exclusivitat. Aixó no vol dir que el pare no pugui col·laborar en altres aspectes. El pare pot banyar-lo, vestir-lo, canviar-li el bolquer, cantar-li cançons i gronxar-lo, jugar-hi, dur-lo a passeig….

IMG_2634 copia 2

Entendre que durant les primeres setmanes, la mare i el nadó, necessiten contacte total 24 hores, que a l’habitació ara enlloc de dos sereu tres ( aixo sense contar el gat….). I que la lactància és tan important de dia com de nit. El collit facilita molt les coses i afavoreix que tots dormiu, que creieu-me, val la pena. Nosaltres hem sobreviscut gràcies al collit, no m’imagino ni com hauria estat no haver-ho fet, a més ens encanta!! ;)

Així que si! Us heu de convertir en uns SUPER PARES! Preneu nota.

Un super pare (com el que nosaltres tenim) és aquell que:

  • Prepara els àpats, estén rentadores i vetlla per l’ordre de casa
  • Llença les escombraries i canvia la sorra del gat
  • Fa la compra i es proveeix d’aigua, paper de wc, paper de cuina i altres indispensables com si hagués de sobreviure a una guerra
  • Banya i canvia el bolquer del peque
  • Fa bricolatge i invents Macgyver pel nouvingut
  • T’abraça quan necessites carregar piles perquè estàs buida de tant d’amor que has donat
  • Et fa un massatge quan tens l’esquena partida d’agafar males postures
  • Porteja al melindro mentre tu et dutxes, et fas una mascareta, et desenredes el niu de periquitos que se t’ha fet al cabell, de tants dies de portar la mateixa cua, i tornes a ser persona ( o almenys mitja)
  • Confia en tu, encara que moltes vegades no entengui què et passa pel cap ( maleïdes hormones) i per molt boja que li semblis, sap que en el fons no hi ha ningú millor que tu per a cuidar al vostre fill
  • Que no infravalora el teu instint i escolta el que li expliques amb convenciment
  • Entén que passada la quarentena, el permís imminent de recobrar la vida sexual és una utopia…
  • Que en temes que involucren al vostre fill, prioritza la teva voluntat, per sobre de qualsevol altra opinió ( inclosa la de la seva pròpia mare)

I fins aquí, volia aportar el que per a nosaltres va suposar aquest canvi de rols, aquest aprenentatge. La veritat és que a casa ho vam viure amb molta naturalitat, però val a dir que no és una cosa senzilla i de vegades les circumstàncies et sobrepassen. Així que molts ànims als que comenceu en l’aventura de ser pares!

IMG_8957 copia 2

No subestimeu la vostra parella perquè té la clau que tot funcioni correctament, sou un equip!! Jugueu bé la el partit i el vostre fill us ho agraïrà!

Happy Blogging ;)