A COLLIBÈ: La meva metamorfosi professional

Perdoneu la meva desconnexió aquests últims dies… Ara us explicaré els motius! ;)

La maternitat ens canvia, a mi m’ha canviat o potser hauria de dir, que més que canviar-me, ha fet que indagués en el fons de mi. Ha fet que rebusqués en els meus interessos més personals i trobés l’autenticitat del que em fa moure, de la passió, del que tots tenim a dins i de vegades, per culpa de deixar-nos endur per les circumstàncies de la vida, no brolla i queda amagat. He tingut temps per a reflexionar, donar-hi voltes, formar-me, envoltar-me de la gent interessant, de persones fantàstiques que m’han acompanyat, empoderat, aconsellat… Fa temps que tinc un projecte personal entre mans, la meva metamorfosi personal ha anat fent el seu camí, gestant idees i creant maneres de reinventar-me. Necessitava obrir una nova finestra a la meva vida i reencaminar la meva carrera per a dedicar-me a una cosa que realment m’omplís, que donés sentit al meu dia a dia com a dona, mare i professional. I finalment, després de mesos de treballs de formigueta, veurà la llum ben aviat! :)

Tota la meva vida he tingut un interès especial pel què rodeja la maternitat, i realment no me n’havia recordat més fins que fa uns mesos em van venir records de quan era petita. Vaig trobar un llibre on hi havia uns dibuixos meus… I el primer dibuix que vaig fer i la meva mare guarda ( li demanaré perquè no sé on és…) va ser el d’una “Mare Balena”, una balena embarassada…

dibuix2petita dibuixpetita

Més endavant quan ja era una mica més gran sempre deia que volia ser llevadora, fins que un dia, la mare d’un company meu d’escola que treballava d’això, em va dir: Ja saps que és una feina molt dura també? Mira, justament avui ha nascut un nen mort! :(

I aquesta frase va ser una sentència per a mi, imagineu la cara d’una nena de 10 anys a la que li diuen això… Sempre més vaig pensar que devia ser una feina terrible… I mira per on, ara penso que m’hauria encantat! Us convido a reflexionar sobre l’impacte que poden tenir les paraules dels adults en els nens…

Anys després vaig estudiar disseny de moda, una professió molt bonica i que m’encanta però que vaig acabar trobant buida de continguts, massa dedicada a la producció, vendre, vendre, vendre… Enriquir, enriquir, enriquir… Necessitava compaginar una feina on fos important la part estètica, de producte, amb la part social i de contacte amb la gent.

El meu embaràs i el meu part em van remoure, van fer que aquest interès tornés i es multipliqués. En aquest camí he pogut comprovar en pell pròpia la necessitat que hi ha de canvis profunds en temes com el part, la lactància, la criança… He llegit, he estudiat, m’he format en porteig i lactància, he intercanviat opinions i tot això m’ha portat a trobar una via per aportar a la gent tot el que em remou per dins.

I finalment neix “A Collibè”, el meu espai d’assessorament i venda de porta-nadons i articles de criança. Una botigueta de productes bonics per a nadons i mares. Neix a Banyoles, com vaig néixer jo i el meu fill. On m’agrada viure i on sóc feliç!

El nom A Collibè  em va semblar fantàstic per a representar la idea de portejar els infants, de dur-los a prop. A tots els nens els encanta anar a collibè!!

I per altra banda em recorda a la meva infantesa, el meu pare tenia ovelles i jo les veia néixer i m’encantaven. Aquesta locució adverbial ve de carregar les ovelles al coll, com fan els pastors. Així que el nom em representa a tope i és ideal!!

Per tant a partir de novembre ja podreu passar a veure’m, encara estic amb gestions, comandes, obres, burocràcia i tota la bogeria que suposa començar un projecte com aquest. Tot i així estic molt feliç i emocionada!

Us deixo una foto de com està quedant! :D Us agrada??

botiga

A la botiga hi podreu trobar porta nadons ergonòmics, bolquers de tela, collarets de lactància, collarets d’ambre per a la sortida de les dents, roba de cotó orgànic, sabatetes per les primeres passes entre d’altres productes! ;)  També tindrem un espai per a fer tallers, grup de criança, xerrades… Us convido a tots a venir! Ben aviat!!!

acollibeweb

Em podeu seguir a facebook i a l’instagram!

Gràcies per llegir-me i…

Happy Blogging! ;)

 

“Adaptació” entre cometes…

Hola de nou! Avui escric en aquell moment en què potser no hauria de fer-ho… En “calent” que en diuen! Vinc de deixar en Roc a l’escola bressol. Portem ja 5 dies del que n’anomenen “adaptació” i ho escric així perquè l’adaptació que estem fent no concorda amb el significat de la paraula… dista molt del que és una adaptació real vista des de la perspectiva del nen i no de l’adult.

Quan vaig apuntar-lo a l’escola ja em van avisar que ells l’adaptació la feien tot el mes de setembre i que els pares no podíem quedar-nos, em van dir que els nens s’adapten abans… El que potser volien dir és que es resignen abans i jo potser no vaig voler-ho entendre.

Ara mateix tinc una sensació similar a la que vaig tenir després de parir, de desengany, d’haver confiat en les paraules dels “professionals” que se suposa que vetllen pel teu benestar. Una vegada més m’he equivocat.

No diré que és una mala escola, perquè no crec que així ho sigui, ni diré que les educadores no són dolces, amables i afectuoses, perquè diria una mentida. Tot i així sento la necessitat de dir que no enfoquen l’adaptació des del respecte cap a l’infant. Una altra mostra  més de l’adultcentrisme del que vivim en la nostra societat.

Quan explico això a la família, als coneguts, alguns amics em diuen que deixar el nen plorant a la “guarde” és el normal, el natural, el que s’ha fet tota la vida. Que tots nosaltres ho vam viure i no estem traumatitzats… Que és normal que plori perquè ha estat massa temps amb mi, que no està acostumat a estar amb els altres… MENTIDA, MENTIDA, MENTIDA I MENTIDA!!! i a més PODRIDA!!!!!

Estic farta que es justifiqui sempre qualsevol plor i sentiment del nen dient que és per culpa de la mare, que és per culpa d’haver estat massa amb mi. El món al revés senyors i senyores, és justament el fet de tenir un bon vincle amb la mare el que fa que un nen sigui més segur de si mateix, més resilient.

Algú s’ha preguntat com se sent un nen en aquesta situació? La mare, el pare, els avis, que són la seva figura de referència, de fortalesa… de sobte el deixen en un lloc desconegut, amb nens que no coneix, un espai nou, educadores que no ha vist mai… Com voleu que reaccioni? Content i tranquil??? Doncs no, reacciona plorant, cridant, enganxat a nosaltres, sent desconcert, por, sensació d’abandó…

Nosaltres som els responsables de deixar-lo en una “guarde”, ells no ho necessiten, ells estarien molt millor amb nosaltres, però hem de treballar, volem temps lliure… i és lícit, però deixeu-me dir que la manera que tenim de fer-ho no és gens adequada.

Ens falta paciència, no en tenim, ho volem tot de pressa, de seguida, que s’adapti, que vagi content a l’escola, que allà tenen molts joguets, hi ha nens i nenes, canten cançons… és la bomba tu!!

Quan ho explico, alguns em diuen “això és la vida! Són emocions que han d’experimentar” i podria estar-hi d’acord, però també és la vida que un nen baixi per un tobogan i oi que el primer dia que trepitja un parc probablement no hi pujarà? Oi que li explicareu amb calma, li ensenyareu com baixen altres nens? L’ajudareu a pujar per l’escaleta? Li donareu la mà per baixar? O potser el deixareu sol el primer dia i apa avall!!! Oi que no? Doncs això mateix hauria de servir d’exemple per il·lustrar una autèntica adaptació.

En un món ideal, si existís una societat conscient del que realment necessiten els infants, una adaptació es faria amb els pares, avis o figures properes, seria gradual, podrien explorar l’espai amb nosaltres, veurien com parlem amb l’educadora, que juguem amb ells i els altres nens, com a mínim això hauria de durar una setmana. I a partir d’aquí, no dic que no, començar a deixar-lo a estonetes ell sol. Però no. Anem a la brava, els deixem des del primer moment i ells s’adapten perquè són petits supervivents.

rocescola

Sóc conscient que no visc en aquest món ideal i que la gran majoria d’escoles bressol i escoles de primària no fan adaptacions d’aquest estil. I si vols aquest tipus d’educació tan respectuosa i amb un ritme tan tranquil potser cal que te’n vagis a buscar a vés a saber on, una escoleta que treballi així i que existeixen, en tinc constància. Però jo no vull renunciar a dur el meu fill a l’escola més propera, a anar-hi caminant, que pugui dinar amb mi a casa i ara per ara això és el que hi ha. Prioritzo aquesta opció tot i que tindria alternatives agafant el cotxe i anant fora a dur-lo a un lloc més respectuós, però quin preu hauria de pagar? Córrer i consumir energia i recursos? Seria tot plegat més respecutós per a mi o per la meva família? No ho crec… Deixaria de respectar el nostre modus vivendi km0.

Tot i així m’agradaria que de mica en mica canviessin les coses, que els mateixos pares demanéssim els canvis, que sent conscients les coses poden canviar i qualsevol canvi per petit que sigui, poc a poc farà que les coses puguin ser millor. Sóc il·lusa? Potser sí.

Mentrestant en Roc es va “adaptant” a la seva manera, per descomptat que es resisteix a què el deixi i això és el que duc pitjor… Aquesta “separació” és el més desagradable, em suplica que no el deixi i què hi ha més dur per una mare és veure patir un fill? I si, pels que no ho creieu, pateix. Encara que al cap de deu minuts ja no plori. Ells viuen les emocions a l’instant, són capaços de sentir por i desconsol i al cap de no res, si els distreus, s’ho passen bé perquè viuen el moment i sort en tenen d’això. No són com els adults que retenim el patiment en la memòria.

I bé, anem fent passets, piano piano, adaptant-nos tots plegats a la nova situació. Jo, si fos per mi, ja voldria ser a Nadal i veure aquests dies lluny, en la memòria i relativitzar.

I com em diu una amiga…. Quan et sentis així repeteix el mantra: TOT PASSARÀ! 

Happy Blogging ;)

 

Tornada de vacances…

Hola de nou! Ja s’han acabat les vacances… :( Ja ho diuen que tot el que és bo s’acaba!!

Ara toca posar-nos a to altra vegada i enfocar una nova etapa. Hem gaudit a tope de l’estiu, sense treva, sense límits i barra lliure en tot! Em sento molt afortunada i agraïda per haver pogut passar unes vacances en família tan especials. De vegades portem un ritme trepidant i fem tantes coses que no ens aturem per a reflexionar i donar gràcies del que vivim.

Hem anat a Formentera! Un regal per als sentits, amb en “Guigui” (en Sergi, el germà d’en Ricard) que és l’ànima bessona d’en Roc.

IMG_8217 còpiaIMG_8184 còpiaIMG_8533 còpiaIMG_8414 còpia

IMG_9105 còpiaIMG_8465 còpiaIMG_8998 còpiaIMG_8444

Hem aprofitat la festes d’estiu de Banyoles i Malgrat amb els gegants!!

IMG_9108 còpiagegants

Hem fet estany i natura,

IMG_7686 còpiafoto 2

Platja…

tocalmarsmlmescalacadaques

…amics…

IMG_8738 còpiaamics

i molts gelats!!!!

IMG_7927 còpiagelat

Podem dir que vivim la vida plenament i gaudim dels petits moments tant com podem! :)

Ara toca preparar l’artilleria per a començar a la llar d’infants. A partir de l’1 de setembre en Roc anirà a la “guarde” i ens hem de preparar. Li vaig explicant que aviat anirà a l’escola, que tindrà una mestra… Que allà podrà pintar, cantar, jugar amb altres nens… Ell diu que “vale” però no sé fins a quin punt n’és conscient…

Li hem comprat un conte “En Pep va a l’escola” i li encanta, el llegim cada dia i de vegades més d’un cop…

Haurem de fer adaptació, ell i jo… Ja us explicaré que tal la nova experiència i com ho hem viscut!
De moment preparant el terreny i amb nous projectes i il·lusions en camí!! :)

Feliç tornada a tots i totes!!

Happy Blogging ;)

 

BLW: Amb el menjar no s’hi juga… o si?

No sé a vosaltres, però a mi de petita sempre m’havien dit: “Amb el menjar no s’hi juga!” i sempre he tingut interioritzat aquest concepte molt a dins meu, inconscientment, tant que el primer cop que vaig sentir a parlar del BLW em va semblar de bojos!

Arriba un moment, al voltant del 6 o 7 mesos, en alguns nens abans, altres després, que has de començar a pensar a oferir alimentació complementària al teu fill. Dic “oferir” i no dic “introduir” perquè l’objectiu ha de ser que el nen sigui autònom i estableixi una relació saludable amb el menjar i només ho aconseguirem oferint i no forçant… Oi?

Des del moment del naixement i fins als 6 mesos, per anar bé, el nadó hauria de ser alimentat exclusivament amb llet materna a demanda, o en el seu defecte, amb llet de fórmula. Aquestes són les recomanacions de l’OMS. La ingesta de qualsevol aliment que no sigui llet materna o adaptada abans dels 6 mesos no està recomanada, ja que pot comportar problemes potencials.

Aquella idea de deixar menjar al nen tot sol, sense donar-li jo a cullerades, d’oferir-li els aliments sense triturar… Ho veia com una barreja entre imprudència i atreviment que no m’acabava de convèncer..

La sort que vaig tenir és que una amiga meva, té un fill 6 mesos més gran que en Roc i vaig poder observar en primera persona com funcionava el mètode. Més endavant vaig anar a una conferència del pediatre Carlos González on explicava el tema i he de reconèixer que vaig sortir entusiasmada amb la idea, em va acabar de convèncer del tot.

Va ser aleshores quan vaig decidir informar-me’n una mica més i vaig consultar llibres per a tenir les coses més clares. Us recomano “El niño ya come solo” de Gill Rapley i “Mi niño no me come” de Carlos González.

IMG_3251 còpia

Us en faig cinc cèntims pels quals no teniu ni idea del que parlo!

El terme BLW (Baby Led Weaning) significa “alimentació autoregulada pel nadó”, és el terme que utilitzen els anglesos per a indicar el moment que el nadó està preparat per a començar a menjar altres aliments que no siguin llet materna.

El normal fins el dia d’avui era que el pediatre et recomanés començar amb farinetes de cereals al vespre i anar oferint aliments triturats, amb tants grams de carn, de verdura, etc. Alimentar el nadó amb horaris i menús rígids i fer que el nen prengués un paper passiu en l’alimentació. I jo dic, si donem el pit a demanda perquè no podem també oferir l’alimentació complementària a demanda?

Aquest tipus de pauta estricta encara és vigent avui en dia i ara que n’estic ben informada, deixa molt a desitjar a escala nutricional pels nostres fills. L’únic expert en saber quants grams d’aliment necessita en cada moment és el nostre nadó.

Una reflexió que fa Julio Basulto i m’encanta és:

“L’alimentació complementària s’anomena així perquè és un complement, no un substitut. Un complement no és una peça fonamental en la nostra indumentària, és un a més a més, un detall que ens complementa. En alimentació infantil el “vestit” seria la llet materna i el “bossa de mà, collaret…” serien la resta d’aliments.

Si us interessa llegir l’article del Julio on s’explica, us el deixo AQUÍ.

Per tant, s’entén que la idea no és substituir la llet materna, sinó que es tracta de complementar-la i fer que el nadó aprengui a menjar com els adults. Tenint sempre present que la base en la seva alimentació serà la llet materna fins ben entrat l’any de vida.

A partir de quan?

Cada nen és diferent, alguns estan preparats abans i d’altres necessiten més temps. Cap al voltant dels 6 mesos aproximadament hem d’observar que el nadó estigui preparat, valorant que:

  • Es mantingui assegut. Mantenir-se assegut és important, ja que indica la maduració del sistema digestiu i de la faringe. Si el nen no es manté assegut, seria imprudent oferir aliments sòlids, ja que no hauria madurat la seva capacitat de mastegar i deglutir.
  • Ha perdut el reflex d’extrusió. Mecanisme que té el nadó d’escopir qualsevol cosa de la selva boca que no sigui llet. Segurament heu vist nadons que escupen el menjar just després que els  donessin una cullerada de triturat. Això significa que encara no han perdut el reflex d’extrusió.
  • Té la capacitat de dir que no amb gestos. Molt important perquè ens pot comunicar que ja no en vol més.
  • Mostra interès del menjar.
  • Té la capacitat d’endur-se un aliment a la boca, coordinació ull-mà.

IMG_0369 còpiaIMG_0498 còpiaIMG_0570 còpiaIMG_0725 còpia

Com es fa?

  • Oferir al nen aliments sans i variats, incorporar-los un per un amb 24 hores de separació entre ells per a poder detectar, en cas d’al·lèrgia, quin ha estat l’aliment problemàtic.
  • Asseure al nen a taula amb nosaltres a cada àpat vigilant que en aquell moment no tingui ni gana ni son. Oferirem els aliments després d’haver fet pit o donar biberó, recordem que l’objectiu no és substituir la llet!
  • Els àpats han de ser un moment d’exploració i joc.
  • Es pot oferir aigua però no és imprescindible, ja que la llet cobreix les seves necessitats d’hidratació.
  • Omplir-se de paciència i oblidar les quantitats.
  • Tallar els aliments de manera que li sigui fàcil de manipular, en forma de bastonets és ideal, o de manera que puguin agafar bé i amb tota la mà el tros d’aliment.
  • Apagar la televisió, la ràdio i no deixar mai al nen sol.
  • No obligar mai al nen a menjar.

Avantatges

  • Permet oferir els aliments de manera respectuosa, al ritme del nen sense forçar.
  • És pràctic, barat i estalvies temps, ofereixes el mateix que menja la resta de la família i quan surts a fora no cal preparar triturats.
  • Donem autonomia i capacitat d’autoregular-se als nens.
  • Integrem més ràpidament al nen en les rutines i els hàbits familiars.
  • Ajuda a desenvolupar la musculatura mandibular, la motricitat fina i la parla.
  • Redueix l’estrès de calcular les quantitats exactes de cada àpat infantil, el nadó s’autoregula i a més aprèn a menjar.
  • S’estableix una relació agradable i divertida entre el nen i el menjar.

IMG_2460 còpia

Les pors

Aquesta manera d’aprendre a menjar pot preocupar a molts pares que creuen que el nen té moltes possibilitats d’ofegar-se. Primer de tot cal diferenciar entre fer arcades i l’ofegament.

  • Fer arcades no significa ofegar-se, és un mecanisme del nostre cos que evita que un tros massa gran de menjar entri a les nostres vies respiratòries. Tots els nens fan arcades quan aprenen a menjar i de fet és important que les facin, ja que significa que el seu cos funciona perfectament i que estan aprenent a menjar. Tots donem per suposat que quan els nens aprenen a caminar o a anar en bicicleta cauen moltes vegades… Doncs per aprendre a menjar també faran arcades sovint i fins i tot vomitaran algun cop. La majoria, després d’això, segueixen menjant amb total normalitat. L’adult que acompanya al nadó ha de ser-ne conscient, mantenir-se serè i no donar copa a l’esquena del nen ni intentar treure-li el menjar de la boca, ja que això podria fer que s’ofegués de veritat. Cal observar, mantenir la calma i no intervenir si no és realment necessari.
  • Ofegament. La por més gran que tenim tots els pares i mares és que el nostre fill s’ofegui. Cal dir que si el nadó reuneix totes les característiques que indiquen que està preparat en principi no seria habitual un ofegament. Tot i així cal saber que quan un nadó deixa de fer soroll durant les arcades, significaria que l’aire no passa per les vies respiratòries i s’hauria d’actuar de la mateixa manera que si s’empassa qualsevol objecte. En general, feu o no feu BLW amb els vostres fills, és molt recomanable fer un taller de primers auxilis. Aquí us deixo un vídeo on podeu veure una maniobra de reanimació.

A més a més…

  • Molta paciència i calma.
  • Prepareu-vos per netejar.
  • És un avantatge tenir mascotes que netegin el terra :)
  • No cal que tingui dents, pot mastegar amb les genives i aixafar el menjar amb la llengua i el paladar. No cal ni una dent. De fet, la lactància materna prepara al nadó per la masticació i amb els triturats fem que desaprenguin aquesta capacitat que ja tenien adquirida. Us deixo un article molt complet que ho explica AQUÍ.
  • Relaxa’t, gaudeix i diverteix-te amb el teu fill.
  • Fes moltes fotos! Són moments únics.
  • Llista d’aliments no recomanats abans de l’any.

IMG_2804

Aquí us deixo un dels primers moments que en Roc va tenir contacte amb un aliment! ;)

Quins records!!!

Espero que us hàgi sigut útil la informació!

Happy Blogging! ;)

 

 

 

 

Descobriments de mare principiant

Hola de nou! :) Torno amb energies renovades! Mira que volia evitar prendre antibiòtics perquè em destrossen la flora però he de dir que SORT n’he tingut aquesta vegada! Buf, que dur que es fa ser mare i estar malalta…

Bé aquesta vegada us porto un recopilatori que fa temps que volia escriure i que penso que pot anar molt bé tenir a mà els primers mesos després de ser pares. Es tracta de descobriments que vas fent al llarg dels dies i que normalment ningú t’explica.

Alguns potser ja els sabreu, però els volia enumerar perquè a les mames principiants ens va molt bé tenir a mà segons quines informacions. A cada punt i sobre la paraula clau hi trobareu un enllaç on s’amplia la informació. Papes també podeu llegir!

  • El teu fill neix cobert d’un greix blanquinós anomenat vèrnix caseosa, no s’ha de retirar, es reabsorbeix. No es recomana banyar als nadons després de néixer, per tant, demaneu expressament que no ho facin perquè hi ha hospitals que per protocol ho fan sense dir res! Quan neix un nen ha d’estar en contacte directe amb la mare des del minut zero, res de banys! El pell amb pell és sagrat i oblideu-vos de les colònies i les llets hidratants!pellambpell
  • La primera caca que farà el teu fill serà tipus “xapapote”… es diu meconi i normalment s’expulsa les primeres 24-48h després del part.
  • En els primers pipins podeu trobar-vos unes taquetes de color teula, jo em vaig pensar que era sang i vaig avisar a les infermeres! Són els urats i són típics dels primers dies. En el cas de les nenes és possible que els primers dies tinguin un sagnat vaginal.
  • Si, de vegades els nadons, sobretot els prematurs, neixen peluts, recoberts d’un pel moixí al front, espatlles, esquena, cames… Això és el lanugen i acaba desapareixent al cap d’unes setmanes després de néixer.
  • Després del part,  la festa continua! Tens com unes “contraccions” força molestes… Són del tot normals i si dónes pit les notes sobretot cada vegada que el teu fill mama. És l’úter tornant al seu lloc.
  • Durant les primeres 24-48h, abans de la pujada de la llet, el pit produeix calostre, un líquid de color daurat que és una font de defenses i una bomba calòrica pel teu nadó, per poca cosa que sembli és indispensable per al teu fill.
  • Donar el pit no fa mal, només molesta una mica al començament, però no ha de ser un acte dolorós. Si fa mal, aleshores ens trobem davant d’un problema. Cal buscar ajuda immediatament, aguantar el dolor no és la solució.
  • Els nadons que fan pit passen per les anomenades “crisis o brots de creixement”, alerta aquí mames que feu pit! Informació molt important!!
  • Un nadó sa, mama de 8 a 12 vegades al dia, fa com a mínim 3 caques al dia durant les primeres setmanes. A partir dels 2-3 mesos poden fer caca cada dia o fer-ne molt poc sovint, la llet materna s’absorbeix pràcticament al 100% i poden passar fins i tot setmanes. El nostre rècord 21 dies!! Sembla una bogeria però és així! Sempre observant que el nadó estigui normal i sense molèsties aparents.roc
  • El xumet no es recomana abans que el nadó tingui un mes, ja que pot interferir en la lactància. Tinguem en compte que un xumet és una eina per als adults, no una necessitat per al nadó. Si el volem oferir, és una opció i cal tenir en compte que algun dia se li haurà d’acabar retirant. Nosaltres no n’hem fet servir mai perquè en Roc no el va acceptar, però reconec que pot ser útil en casos puntuals com al cotxe, mentre et dutxes…
  • Els nadons escupen el xumet i qualsevol cosa que no sigui el pit, de la boca. D’això se’n diu reflex d’extrusió i desapareix a partir dels 6 mesos. Quan desapareix és un dels senyals que evidencia que el nen està preparat perquè li comenceu a oferir l’alimentació complementària.
  • La vitamina D es recomana als nadons pel dèficit de sol, us la receptarà el pediatre i és tota una odissea administrar-la amb èxit, ja ho veureu!
  • Els fabricants de bodys han inventat els plecs de sobre les espatlles per a treure el body pels peus i així evitar embrutar toooota l’esquena i el cap amb la caca meravellosa del vostre fill :) Ho podeu veure en aquest vídeo! Descobrir-ho em va fer molt feliç!!!!!!
  • Els bebès de vegades sembla que s’espantin i obren els braços de cop, això és el reflex de moro i és normal. Voleu veure en Roc com ho feia?ReflexMoro
  • Durant el primer mes els surten uns granets a la cara, són deguts a les nostres hormones que passen a través de la placenta durant l’últim mes d’embaràs. No s’han de tocar, marxen sols. Molta gent els anomena “granets de llet”.
  • Els bolquers de talla 0 i 1 tenen una franja groga al davant que queda tenyida de blau quan el bolquer està mullat. És un molt bon invent que jo vaig descobrir al cap de molts dies…
  • Pels còlics el que millor ens va funcionar va ser el porteig, pell amb pell, massatges a la panxona i la banyera anticòlics!
  • Pel culet vermell no hi ha millor remei que l’argila blanca en pols, evitar la humitat i culet a l’aire tot el que es pugui! :)
  • L’Apiretal és paracetamol i el Dalsy és Iboprufèn, ja ho sabieu oi? Doncs jo  ho vaig descobrir quan ho vaig haver d’utilitzar!
  • Per a qualsevol dubte sobre compatibilitat en la lactància de medicaments ,complements alimentaris, infusions, etc. consulteu e-lactancia.org

Bé, fins aquí, no se m’acut cap altra cosa! Però segur que me’n deixo alguna. Quins descobriments vau fer vosaltres durant els primers dies de ser pares?

Vinga expliqueu-me’n alguns! :)

Happy Blogging ;)

Ampolles sensorials

Fa temps que volia fer unes ampolles sensorials per en Roc. Últimament vaig molt de bòlit amb el curs de Formació de Lactància que estic fent a Fedecata. La veritat és que és un tema apassionant i tinc tant per aprendre que entre llegir i estudiar no tinc temps de res! A més en Roc ja fa 2 setmanes que camina!!! I no para, li he d’anar al darrere tot el sant dia perquè me la lia en 2 segons! I entre aixó i els virus… Uff!!! Estic una mica estressada amb tot plegat, i a més també m’he apuntat a una formació per a fer-me instructora de porteig i entre “pitos i flautes” tinc el cap ben destarotat! I poc temps per a dedicar al blog, ja em perdonareu per l’entrada tan breu!

Bé, finalment vaig comprar tot el que em feia falta i vaig fer les ampolles. Us escric el material que he fet servir:

  • 4 ampolles de plàstic dur i transparent, de mig litre o menys, més grans no perquè pesen massa.
  • Cinta aïllant de colors per a segellar els taps, també podeu fer-ho amb silicona, però a mi m’agrada la cinta!
  • Objectes varis per a posar a dins, jo he posat gometes de fer polseres fluor, uns peixets fluor, lletres i estrelles de purpurina, purpurina de colors, bossa de plàstic transparent (en teoria és per a simular una medusa però no s’aprecia gaire)…
  • Podeu provar de posar-hi glicerina a dins per a fer la textura més espessa, jo ho he fet només amb aigua. Vaig provar de posar-hi oli de cos de nadons però el resultat no m’agradava perquè quedava tot enganxós.

Les ampolles sensorials agraden a tots els nens, des de nadons fins a més grans i tenen mil possibilitats! Poseu-li imaginació i en podeu fer de molt diferents. Estimulen la motricitat fina, l’educació visual, el llenguatge, l’experimentació… Són una bona eina i una bona distracció! I a més molt fàcils de fer i econòmiques!

Aquí veieu el resultat!

Ampolles1

Espero que us agradi i us animeu a fer-ne vosaltres! En Roc s’ho passa pipa mirant els peixos i movent les ampolles.

Happy Blogging! ;)

Puerperi, tot allò que ningú ens explica…

No recordo cap comentari sobre el postpart durant el meu embaràs… Potser vaig ser ingènua pensant que el més complicat i dur seria el part, potser perquè ens concentrem tant en el moment del naixement i confiem en què tot flueixi l’endemà… No ho sé. No sé per què ningú ens explica la realitat de ser mare els primers dies, les primeres setmanes, els primers mesos. Tothom et diu que tinguis “una horeta curta”, que el temps passa volant i que gaudeixis dels primers dies. I no saben, o no recorden que a casa, en pijama, amb els pits plens de llet, la incontinència, els punts de l’episiotomia, les morenes i tots els “petits” inconvenients que et deixa el part; vius com en una pel·lícula on l’únic i exclusiu protagonista és el teu fill i que tu, tal com escriu la Laura Gutman en el seu llibre, et trobes amb la teva pròpia ombra.

Mai abans m’havia enfrontat a mi mateixa des d’aquesta perspectiva, mai m’havia evocat d’aquesta manera per ningú. M’he entregat fins al punt que no he pogut més i tot i arribar fins aquí, encara he aconseguit esprémer un xic més de paciència, guardada en algun racó del meu inconscient i donar una mica més. No coneixia els meus propis límits i la veritat és que m’han sorprès, m’han deixat al·lucinada!

Rocimama

Però reflexionant, crec que no són els meus límits personals, o almenys no són els d’abans, que no em pertanyen, és com si fossin prestats. Són els límits de ser mare, un dipòsit infinit de paciència, que s’eixampla que creix al mateix ritme que creix el teu nadó, que quan penses que no pots més, sempre et superes i tot acaba passant.

Creieu que aquesta paciència és irreversible? Jo crec que sí, que un cop ets mare hi ha un abans i un després, però tan potent és aquesta experiència que fa que canviem? Tan transcendental és? I alguna amiga et diu: No sé com pots! Jo ja hauria explotat. I jo et dic, pots, podràs quan siguis mare, totes podem!

Tot i aquest dipòsit immens de calma que no sé com, se’ns activa de cop, també cal dir que necessitem el suport del nostre entorn. Perquè tota aquesta paciència infinita cap al nostre fill, fàcilment acaba canalitzada com a desequilibri cap a un altre costat. No sé si m’enteneu…

Coses que passen com:

  • El teu home arriba de treballar cansat i tu li fas un petó i li dónes el nen, i ell et contesta: Un moment, que no m’he tret ni les sabates, tinc gana, vull anar al lavabo… I tooooot aquella paciència que has anat gastant cada minut del dia s’acaba de cop i EXPLOTES!!! i ell no entén res!
  • La teva germana et mira i et diu: Nena, fes el favor de depilar-te les celles que sembles la Frida Kahlo! I tu EXPLOTES!!! i et mira com si estiguessis boja!
  • La teva mare et ve a veure i deixa anar el comentari: No hauries de deixar que se t’acumuli la roba de planxar, i tu… EXPLOTES!!! i et diu, nena calma’t que només t’ho deia perquè no tinguis tanta feina de cop!
  • Una amiga sense fills et mira amb condescendència i et diu: Va dona, no n’hi ha per tant, si al final ets tu que exageres, deixa’l una estona i vine a sopar, que no passa res! Que ell no s’adona de res, que ets tu que estàs obsessionada, és el teu problema perquè no te’n saps separar… I tu… EXPLOTES!!! i ella encara et mira pitjor i t’adones que esteu a anys llum!

Perquè no és fàcil cuidar vint-i-quatre hores del dia a un nadó, i al mateix temps no és fàcil cuidar de tu mateixa. Perquè fàcilment els primers dies se’t faran la una del migdia i encara no hauràs fet res, aniràs en pijama i tindràs el llit per fer, rentadores per posar, plats per fregar…

I els altres no ho entenen massa, és evident que ho veuen des d’un altre prisma, et veuen com la lleona que protegeix la seva cria, et troben una exagerada, una paranoica… I potser sí que ho estàs una mica de paranoica! Però agafar perspectiva costa molt, la perspectiva dels altres dista molt del que tu sents, del que tu vius, de com ho vius

microroc

Perquè ningú t’explica que els nadons volen contacte permanent, que entre presa i presa volen dormir però a sobre teu, no en aquell bressol tan bonic que teniu al menjador i que segurament quedarà nou per estrenar. Ningú t’explica que aniràs amb les samarretes plenes de taques de llet quallada, que no tindràs temps de pentinar-te, que mentre et dutxis sentiràs plorar el teu fill i pararàs l’aigua però no sentiràs res… Que ningú et trucarà per quedar i fer un cafè, que les hores passaran lentes, entre canvis de bolquer i glopades, que les nits passaran d’hora en hora, intermitents… Que les hormones et jugaran males passades i tindràs ganes de plorar, que quan el teu fill plori i no puguis calmar-lo t’explotarà el cap i se t’encongirà el cor… i tornaràs a tenir ganes de plorar. Que després de preparar-ho tot, canviar al nen, estaràs a punt de sortir i es tornarà a cagar, i tacarà tota la roba, i a tu també…. I ja no podràs sortir, i la casa se’t fa petita i tu també et sentiràs petita…. Que ningú t’explica que les ganes de sexe no tornen al cap de quaranta dies, ni noranta, ni cent vint…. que la prolactina inhibeix el teu desig i només tens ganes de dormir, i de vegades de plorar, i de riure quan el teu fill et mira, quan et somriu.

Perquè ningú t’explica que el teu cos canvia i no torna a la normalitat fins mesos després de parir, que el perfil del teu melic que abans era rodó, ara penja, que els teus pits es tornen immensos i fan mal, que donar el pit moltes vegades no és gens fàcil, que una presa s’enganxa amb l’altra, que el primer cop que vas al lavabo després del part plores de dolor… Que et mires al mirall i no et reconeixes, tens un cos de mare que no s’assembla gens al d’abans. Que alguns matins quan et despertes tot et dóna voltes, tens com una mena de ressaca monumental i seguiries dormint tot el dia…

Perquè quan has tingut un fill ningú et diu frases com?

  • Enhorabona, ho fas fantàsticament bé, confia en tu mateixa.
  • Ets molt bona mare, es nota perquè el teu fill es veu feliç.
  • Tranquil·la, és normal, només et vol a tu, agafa’l quan plora, et necessita.
  • Confia en el teu cos, estàs preparada per alimentar al teu fill, tu pots.
  • Aneu a descansar tu i el nen, ho necessiteu

I en canvi et diuen?

  • Vols dir que no estàs massa nerviosa? El nen ho nota i encara s’hi posa més.
  • Ai aquestes mares inexpertes, pequeu de massa ingènues, us prenen el pèl!
  • No l’has d’agafar cada vegada que plora, l’estàs malacostumant.
  • Vols dir que tens llet? Plora molt i és perquè té gana, la teva llet no deu alimentar
  • Si vols, pots avançar feina, planxar, endreçar la casa i jo et cuido al nen.

Mares, el postpart és dur, moltes vegades més dur que el part i més llarg… Vosaltres que ho sabeu, vosaltres que ho heu viscut, compartiu amb altres mares aquesta experiència i normalitzem entre totes un tema que en la nostra societat es tabú. Normalitzem el puerperi, normalitzem la criança respectuosa, normalitzem el ser mares autèntiques! Fem tribu i entre totes aconseguirem que alguna cosa canviï.

Els canvis profunds vénen donats gràcies a experiències profundes, i la maternitat n’és una d’elles, magnífica i dura al mateix temps.

Espero que el meu granet de sorra serveixi a alguna mare que se sent sola en aquest moment.

Happy Blogging! ;)